Josep Vallverdú publica un nou llibre de poemes

13 set. 2018

 

“A ull nu” és l’últim llibre que Josep Vallverdú ha publicat a Pagès Editors i constitueix el setè volum dels seus poemaris

Just en el moment en què Josep Vallverdú ha complert noranta-cinc anys, Pagès Editors acaba de publicar-li un nou llibre de poemes: “A ull nu” que ve a ser el sisè volum d’aquest gènere i que va precedit per  “Poemes del gos”, publicat per l’editorial Urgell d’Agramunt l’any 1977 i que durant molt de temps va ser un volum únic i solitari dedicat al gos que tantes emocions li va provocar i a qui el poeta es dirigeix amb molta nostàlgia continguda. El segon volum de poemes no va arribar, però, fins l’any 2009, és a dir, trenta-dos anys després. Aquest segon llibre que està dividit en cinc apartats i conté un total de noranta-dos poemes, porta per títol “De signe cranc” i el va editar Pagès Editors. Cinc anys més tard, el 2014, Vallverdú sorprèn amb un nou poemari, “Argila”, probablement el millor i el més intens dels que havia publicat fins aleshores. És un llibre ple de vida i de records, també editat per Pagès Editors, que recull seixanta-sis poemes escrits després de la publicació “De signe cranc”. Dos anys més tard Pagès Editors torna a publicar un nou poemari, “Ronda de boires”, un títol ben bonic que recull poemes ben diversos i molt inspirats, entre els quals vull destacar les 15 “Cançons de pandero” o bé les vint-i-una “Corrandes i cobletes” que constitueixen tota una novetat dins el gènere poètic de Vallverdú. Cinquanta-tres és el total de poemes que conté aquest últim volum.

A part d’aquests quatre volums, Vallverdú ha escrit dos Bestiolaris que recullen més d’un centenar de poemes sobre bestioles destinats més aviat a la població de lectors joves. El primer d’aquests bestiolaris conté una seixantena de poemes i fou publicat per l’editorial Fil d’Aram el 2010. La mateixa editorial va tornar-hi, amb un segon volum l’any 2017. Tant en un volum com en l’altre  els poemes descriuen diverses bestioles d’acord amb la mirada i la imaginació del veterà poeta. Els dos Bestiolaris han estat il·lustrats per Manuel Cusachs.

El poemari “A ull nu” que presentem avui es converteix, doncs, en el setè de la producció poètica de Vallverdú. El llibre està constituït per set apartats que recullen una setantena de poemes ben diversos i variats. Diu Joan Martí i Castell al pròleg del llibre, que adjunto a continuació, que “Vallverdú és una observador a ull nu; ni té necessitat ni vol res que s’interposi entre la seva més pregona humanitat i l’entorn més proper i més llunyà que l’envolta”. Un poeta potser tardà però que un cop ha agafat la directa ens ha omplert de versos de tots colors i per a totes les emocions i complicitats.

Això proclama l’antiga saviesa:

L’esperança i l’atzar marquen destí,

el riu discorre lent, pesant de segles,

els morts esdevingueren pols d’estrelles

i els viu caminen, cecs, cap a l’oblit.

(Josep Vallverdú)

 

Pròleg de Joan Martí i Castell

És extraordinària, llarga i especialment fruitosa la trajectòria de Josep Vallverdú. I, sortosament, pel que ell mateix avui produeix, encara ha de donar-nos més resultats de primera categoria en l’àmbit de la creació literària i de l’assaig. Tot i que insòlit, en ell no és difícil d’explicar: la biografia de Vallverdú ens descobreix les raons profundes de la seva capacitat intel·lectual; és home de ciències i de lletres; és humanista per excel·lència, classicista per a més concreció: coneixedor, doncs, del món on justament, pel que ara vull destacar, neix l’art de la poesia; és de concepció enciclopedista, en el sentit nostàlgic de les ments de generació potent i neguitoses per a explicar-s’ho tot, a partir d’una predisposició que no es permet de menystenir res del que materialment forma l’univers ni del que pertany al món dels sentiments. No li ha interessat esdevenir un especialista que atomitza una parcel·la del quefer humà i que no se’n mou, talment com si la resta no existís. És savi en el sentit més noble del terme. En el seu enteniment s’ha anat forjant una percepció de la realitat envejablement compacta i completa, en què res no és independent de res, en què la interrelació de tots els fenòmens, sigui quin sigui el caràcter llur, és la característica potser més singular de l’existència.

Vallverdú és un observador a ull nu; ni té necessitat ni vol res que s’interposi entre la seva més pregona humanitat i l’entorn més proper i més llunyà que l’envolta. Per això és molt encertat i té peculiar significat el títol que ha volgut donar al conjunt variat de poemes que recull en aquesta obra. Mira de fit, directament; capta sense intermediaris ni elements auxiliars; analitza; entén; sent; reflexiona i… escriu. No falla tret: sempre profund, fins i tot en les referències aparentment més insignificants; particularment, sempre amb una propietat sensitiva i emocional inconfusibles: no és possible la remissió a referències anteriors ni coetànies, fins i tot quan hom les esperaria; a la fi, el traç vallverdunià (pre)domina i ens captiva amb  unes línies especulatives, erudites inèdites, d’estrena. Tot és cobert de i resolt amb una tècnica esplèndida; s’hi nota la passió pels poetes més destacats grecoromans. No insisteix en cap solució prioritària, però es pot permetre de recórrer a la que vol: al vers lliure, a l’art menor i major, a la rima més estricta, a la divisió en hemistiquis de versos decasíl·labs, a la melodia consonant de sentor de romanç popular, a les regles més rígides del sonet petrarquista (Cap trava, Dissabte, Blanca)… Res no hi és arbitrari; l’elecció de la forma és la que li demana el fons, determinació que exigeix una competència lingüística que molt pocs tenen. Vallverdú és un artesà de l’idioma, amb què construeix meravelles; cap registre, cap to, cap figura retòrica, cap intent de conjuminar exaltació i llengua no se li resisteix. Penso que, solament per aquesta destresa aclaparadora, és un dels millors escriptors (dic expressament escriptor, per tal de no excloure cap gènere dels que ha conreat i conrea) de la literatura catalana del segle XX i de començos, de moment, del segle XXI.

La mirada despullada, directa i punyent de Vallverdú es passeja per Hélade, per la Grècia que tan coneix i estima; se centra en el riu que travessa la seva ciutat i que li confereix caràcter; camina pel desert que imagina, recorda i mira d’interpretar el poeta, que es fa adesiara, per això, costumista; per la vila de Sitges; per l’efusió de la bellesa, la veritat, la serenor, la treva…; per un calaix de baix, també apassionat, i pels anys amargs repudiables però prou intensos perquè li marquessin la pell, com marcaren la de brau sencera. Set apartats que, tanmateix, constitueixen una unitat sòlida en què la descripció lírica, tràgica, suau, de vegades aspra, d’aires de divertimento quan els hi deixa passar, sempre serena i controlada, s’acompanya de sensacions que el poeta viu tot sol o comparteix amb trets diferenciats amb altri.

*  *  *

Un poemari que avança amb sinceritat i pulcritud promeses amb  la capçalera epigràfica, gravada en pedra ferma, dedicada a l’Antonieta: quatre versos d’art major, decasíl·labs i amb rima assonant, on es mesclen la saviesa, l’esperança, l’atzar, el destí, el pas dels segles, la pols dels difunts i l’oblit dels qui viuen. I la nitidesa i la veracitat es van desenvolupant sense defallir ni decebre mai, ni un instant, ni un mot, al llarg de tot el llibre.

No caldria dir que en la mirada a Hélade Vallverdú evidencia un coneixement i amor per Grècia que li permeten sublimar-la i sacralitzar-la: «Si moro vora mar, que sigui a Grècia». La blavor intensa de l’Egea que cantà Homer, pau i guerra, camí de lleure i exili; la pobresa eterna que un guia lloa, perquè permet de badar: amb quin vigor Vallverdú fa contrastos antitètics, que colpeixen en l’oposició de grans filòsofs i poetes, i un deute extern que fereix, però no de mort, la il·lustració clàssica!

El Segre és Lleida, perquè Lleida és el Segre: «El seu llom fosc de balena» fa les ones de la ciutat i, on l’aigua és soma, «les onades minses fan punta de coixí»; «el ventijol sobtat fa mirallets al Segre». Vallverdú hi clissa els colors filtrats per la seva ànima, però reals, concrets i definits: l’ocre, l’argent, el verd que l’envolta; el discerniment meridià que s’ha guanyat el poeta amb la reflexió i la ullada li permet de veure-hi «xisques, bogues, herbassars, canyars, / a banda i banda fan de guaites», mai no es queda amb l’empobrit genèric, ni del medi urbà ni del rural. La seva atracció el fa presoner de l’aigua: «i de reines dels gorgs, les dones d’aigua, / goludament captiven els poetes.». Tanca el cicle del riu, amb una rèplica excel·lent als versos de Jorge Manrique a les Coplas a la muerte de su padre: «Els rierols de cadascú, / confosos en el cabal comú», de sentor marcadament medieval, perquè, com les danses tètriques, el riu també acaba ajuntant en el final tothom sense remei.

EFUSIÓ reuneix un conjunt de poemes en què predomina l’abstracció i les impressions més personals. Per això suplica corporeïtat de la bellesa i la veritat; expressa la dèria de palpar-les: «Fem, estimada, semblantment amb l’Amor: / que sigui bell, però també tangible.». Les sensacions s’exterioritzen adesiara amb una simplicitat i ensems riquesa que corprenen el lector: «al bes rosat de l’alba, / quan calla el rossinyol i el sol triomfa.». I ha dos poemes: Si tu et renoves i Lai, que Vallverdú presenta seguits i que són d’estructura semblant: sis i set versos, respectivament, decasíl·labs i de rima consonant, els quals tenen un regust exquisit de la poesia trobadoresca medieval (no debades el títol del segon); en ambdós es repeteix, amb igual decisió i contundència, el rebuig que l’espera dugui a la desesperança; llegint-los encara que sigui en silenci, sentim materialment la música que el nostre poeta hi ha fet bategar. Amb quina finesa sap descriure l’amor, Vallverdú! I amb quin calat!; la paraula fa particularment sublim l’expressió mitjançant un ensenyoriment riquíssim i exclusiu de la seva llengua: «La saba de l’amor ens transfigura / i ens aflama, potent, debel·ladora. /…/ és també delicada, amb la dolcesa / d’una gota de rou, o un bes de mare.», «sagetes són que m’obren mil ferides; / besa-les lentament, guareix-les totes, / i torna-les a obrir, per altre cop besar-les.»; no hi cal ni un sol comentari.

TRAVESSA DEL DESERT s’inicia amb un crit que punxa fonament; Vallverdú sap sacsejar-nos amb justa duresa, si cal, davant les misèries humanes («Porto clavades l’amargor i la revolta.»): «–  No hi ha més que ermots i arena, / sols desert per tot arreu. / – No podré fer foc a casa, / ni per escalfar l’hereu. / – ELL tindrà tota la fusta / quan el pengin a la Creu.». I posseeix un sentit de l’humor i una ironia que són l’eco d’una intel·ligència particularment privilegiada; hi tenen cabuda, en els seus versos, especialment els referits a una descripció desenfadada: «Després, no sé com, he descobert / que, quan tocava treballar / tenia molta mandra, res no feia. / Els dies de descans, doncs descansava.», «un avió, màquina enorme, fragorosa, / que fendeix amb la proa l’aire tènue, / i acull dins els seu ventre dos-cents germans meus / que no he vist ni veuré mai.»

ELS ANYS AMARGS llancen un pensament renovellat que ens mostra el poeta filòsof, el qual rebutja hàbilment la dicotomia tramposa que es feu lema «Morir dempeus o viure agenollats», i la substitueix per la saludable solució: «Germans: algú s’ha demanat / de seguir la terça via, que els poderosos / inventors del dilema amaguen sempre? / Viure dempeus!». La Guerra civil i les seves conseqüències han deixat forta petja en Josep Vallverdú. La seva vida, com la de la majoria dels de la seva generació, en fou condicionada d’infant, materialment i ideològicament, és a dir, malvivint per força i «aixecar el braç al pas de les centúries»; hi posa el gotim de broma, perquè li agrada desdramatitzar: «Sonava ‘Cara al Sol’ i estava núvol.». Repudia, però, amb fàstic una realitat que ens ofegava i que aniquilà tants d’anhels: «El gra s’anava fent més dominant, / i al cap de tres llargs anys l’enorme bony / havia podrit tot el que podrir podia.», «Cal que es redimeixin amb treballs forçats, / perquè foren rojos, segons la sentència.». Vallverdú no ens estalvia esgarrifances repulsives que ell mateix sent davant realitats abominables: «Conten, i ens estremim en escoltar-ho, / que, moribund, el teu consol / era posar el teu nom, amb delectança, / a les darreres sentències de mort.», ni tampoc la necessitat de pagar l’impagable, se’n digui revenja o no, en un to de realisme social que ens deixa muts: «Goso revelar el meu vot: que t’embotissin / sota el primer esglaó de l’entrada / d’una estació de Metro / de les més concorregudes. / Així et trepitjarien milions de peus / tal com feren, per a eterna vergonya, / els vencedors amb el Comte d’Urgell.».

A CALAIX DE BAIX, esborrona llegir-li els versos en record del fill, per qui, a causa de les circumstàncies malastrugues, sentí una especial i complexa devoció: «Als meus cinquanta ell en tenia vint, / i ara ha entrat en la vellesa. / Ho sentiu? En la vellesa! És colpidor / saber del cert que ambdós correm / en la mateixa inexorable cursa. / A voltes goso imaginar un prodigi: / que bell fóra que arribéssim tots dos a la meta, / junts, amb les mans enllaçades.» Trasmudança, fa referència a l’espriuana hora foscant, i ens regala versos esplèndids: «Dins un miracle d’aigües amansides, / el seny tiba la brida del neguit».

NOVENA SITGETANA tanca el poemari. Els versos hi canten Sitges, en la memòria de Vallverdú. El Subur, com se li ha dit, encara que sigui amb una etimologia que no sembla clarament exacta. És on trobem el vers, dins De la fímbria enllà, que dóna el títol a l’obra: «Lluny, a penes visibles a ull nu»; a ull nu: l’esforç volgut en la mirada, que recompensa amb la captació més directa possible de la realitat. El tema marí hi és predominant: sorra, aigua, ona, sol i lluna, blanc i blau, catifes de flors belles, però que recorden que «Per cada flor un infant, molt lluny, / fa el badall de la mort.»

*  *  *

Benaurats els homes a qui els déus i les muses grecollatins no han privat de la poesia d’un mestre de la literatura de creació de l’envergadura de Josep Vallverdú. Benaurats també perquè gaudim d’una companyia llarga en els anys que permet ésser esperançats amb vista a ulteriors publicacions de paraules i versos rimats. Vallverdú s’ha mostrat, encara que tardanament, un poeta de primera línia en la història de la literatura catalana i, doncs, davant d’aquesta constatació tenim frisança perquè deixi anar la ploma a l’uníson amb l’erudició i la capacitat de producció il·limitades que Vallverdú ha corroborat que té al llarg de la seva trajectòria singularment florent i magnífica amb què ens ha delitat i delita.

Tenim a l’abast ofrenes líriques tan destacades com De signe cranc (2009) («Primera sortida a l’escenari», em digué Vallverdú), Bestiolari (2010), Argila (2014) (causà un impacte  especial, per la maduresa i pel dramatisme), Ronde de boires (2016), Bestiolari 2 (2017) (respecte als dos Bestiolaris, el mateix autor m’ha confessat que «hi treuen el nas el veterinari fallit que soc i el pagès que fui») i, com a darrer obsequi, l’obra que el lector té a les mans; si no m’erro, existeix alguna altra edició no venal més difícil de trobar, però remarco que el despertar poètic de Vallverdú s’ha fet esperar molt; hi ha en l’espera una recompensa que ens augura altres obres mestres pròximes: que cinc edicions excel·lents s’han fet públiques en un període d’encara no deu anys. Anteriorment a  De signe cranc, m’impressionaren uns versos que testimonien que Vallverdú ha viscut i viu tant com ha estudiat i estudia, i que, doncs, entén amb una lucidesa meridiana que la lletra no pot excloure mai l’experiència de la quotidianitat:

 

Cercaràs debades el tast de la vida,

car no l’assenyalen profetes ni mags,

ni barons barballargs entre piles de llibres,

ni tampoc rodamons de periple arriscat.

Només l’hauràs xopant-te de les pures

realitats de l’entorn quotidià (2003)

 

L’expertesa única en el maneig de la paraula i en l’efusió d’una intel·ligència sorprenentment destacada han condicionat decisivament la producció en vers de Vallverdú, amb els resultats dignes de cobejança que hom pot comprovar. Ens faltava que s’encarés a penetrar en aquest envitricollat terreny. Que satisfet que en pot estar i, sobretot, que complaguts que deixa els qui s’hi endinsen! Que consti, tanmateix, que el prec no és d’un bescanvi, no; és d’una intercomplementarietat de la prosa i de la poesia; que res no abandoni, perquè tots hi perdríem massa. Què podria fallar en un home que, com es defineix a si mateix: «Sóc de signe Cranc, i, doncs, dominat per la lluna i identificat amb l’element aigua. He escrit algunes pàgines sobre l’aigua que no em desplauen, i la lluna he tingut ocasió de freqüentar-la en les meves vuit dècades [ara diria nou, és clar] de vida conscient, perquè dormo tan poc que la contemplo més hores que la veu un mussol.» Guillem Viladot a començos dels anys noranta ja declarà que en Vallverdú habita una ànima poètica inconfusible… Ara, des d’en fa ja uns quants, ho sabem del cert i, en la història de la literatura catalana i universal, a tots els gèneres conreats amb èxit per Vallverdú, s’hi ha d’afegir amb rellevància la poesia. Així, si no vaig errat, em sembla que ja no li’n manca cap; Josep Vallverdú ha reeixit amb escreix en tot el que ha practicat en l’art fascinant però complex de l’escriptura.

Joan Martí i Castell

Universitat Rovira i Virgili de Tarragona

Institut d’Estudis Catalans

Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

Reial Acadèmia de la Llengua Basca (Euskaltzaindia)

 

Cap comentari

Deixa una resposta