(dins Camins i paraules, de Josep Maria Aloy. Pagès Editors, 1998.pp. 109-110)

Exceptuant els dos volums de conferències, Vagó de tercera és el quart llibre que Vallverdú dedica a fer «exposició personal», com ell mateix diu. Es tracta d'un llibre destinat a contar «situacions determinades, experiències puntuals, fenòmens que han passat prop meu i que m'han impressionat». Un recull d'estampes d'una època -la postguerra espanyola- que el diari Segre va publicar, en part, per capítols, durant l'estiu de 1994.

Conformen Vagó de tercera una trentena de capítols la característica principal dels quals és l'evocació i el record. Des de la descripció dels vagons de tercera -expressió que dóna nom al llibre- «que eren uns vagons de tercera classe perquè tots els súbdits érem de tercera classe, perquè el país no havia sortit de l'ínfim esglaó»; passant per la descripció ja de peces de vestir com les corbates i els jerseis o l'expressió d'una sèrie de sensacions sobre fets ben diversos -la mort del padrí, la universitat, les cançons i els anuncis propis de l'època, la vida al camp o el barri de Gràcia... i sobretot el record d'una guerra «que ens havia fet madurar a tots precipitadament i ens havia enfangat de lletjors, aquella atmosfera...»

A través d'aquestes planes Vallverdú, a moments, s'autoretrata: «la dada concreta no l'he suportada mai i això explica la meva nul.la afecció a la investigació i a la deducció sobre evidència...», o bé ens mostra alguns trets bàsics de la seva personalitat: «un desig de soledat palesat ja des dels anys de la infantesa però que de cap manera no dibuixava una personalitat reclosa o poc comunicativa, al contrari, però era i és una comunicabilitat controlada, que té la mà al fre i que, tot d'una, atura la marxa. Quan vull tancar, tanco»; o posa èmfasi en les seves preferències ja pel cinema ja per l'escriptura, ja pels amics... sense oblidar la seva visió crítica sobre els episodis de l'època, és a dir, de la vida i de la societat de l'època: la immigració, les barraques, la vida a Barcelona... Es frapant la descripció del barri vell quan diu: «Eren carrers bruts, on l'olor humida de les escales es barrejava amb la dels fregits dels petits bars, i la de les bugades fetes amb més pressa que no eficàcia. Barris sencers que calia qualificar de lletjos, però amb el contrast d'un aiguafort goiesc. Simfonia de grisos, guaix de roba estesa, oli de paret escrostonada, carrers amb maquillatge excessiu...».

Amb un llenguatge desapassionat ja per la distància en el temps però càlid i sensible, Vallverdú, a vegades amb humor, -com en l'episodi de la xinxa que va exampar en una sessió de cinema: «El cinema imposa de vegades sacrificis durs. Jo, buscador de pel.lícules noves i velles, em trobava compartint el llit amb un insecte hemípter que ha acompanyat l'espècie humana des de molt abans de la invenció del cinema...»- a vegades amb humor, deia, i a vegades amb una fina ironia revisa determinades situacions insòlites com l'aparició de la censura i l'enginy d'alguns editors valents per esquivar-la -«ja és ben sabut que Cruzet va llançar tres col.leccions amb els noms de Selecta, Perenne i Excelsa, que són noms identificables tant en català com es castellà»- o revisa les nefastes conseqüències de l'anomenat «problema catalán» -o «el maldito hecho diferencial», o «la hidra separatista»-

I d'una manera més desenfadada Vallverdú aprofita també per retre homenatges, per exemple al ciclomotor, o bé als primers cotxes, entre els quals un de ben curiós: el biscuter -«que era més una il.lusió que una realitat»- o el Sis-cents o el Dos-Cavalls.

Vagó de tercera és una mena de calaix de sastre on s'amuntega ordenadament una sèrie equilibrada de records evocats amb un llenguatge viu, precís i directe.