Proa, 1998

(dins Camins i paraules, de Josep Maria Aloy. Pagès Editors, 1998, pp.110-111).

L'últim, ara com ara, dels llibres personals, Garbinada i ponent, és, en primer lloc, una crònica dels anys cinquantes, però sobretot, i en segon lloc, esdevé una crònica personal d'un autor, Vallverdú, que es dibuixa ja un «tot terreny» i cerca vies pèr donar sortida a la seva incipient productivitat. Es també un llibre (en aquests moments en procés d'edició) realitzat després de llarga meditació. En certa manera és un llibre compulsiu, quelcom que Vallverdú confessa que portava dins i «havia de treure». Els anys cinquantes s'inicien amb la seva anada a Sant Feliu, deixant per primer cop el marc familiar patern, i posant-se a treballar en ensenyament, coneixent també el món del tap de suro, la tècnica d'un despatx d'exportació. Igualment és el temps de les primeres onades de visitants estrangers, del perfeccionament de l'anglès i de les primeres novel.les en castellà, dels primers premis, de la coneixença de Gaziel, del seu ensinistrament en el món de la premsa, del contacte amb el mar, del Centre Excursionista, de dispeses pintoresques i del canvi social que el fenomen turístic comporta. Tot això dins un marc, el de la nova família, somogut permanentment per la difícil salut del fill, que condicionarà per sempre més la vida i l'activitat de l'escriptor que es va formant i que manté lligams amb la resistència cultural a Barcelona i sap que, tard o d'hora, tornarà a Ponent.

La duresa d'algunes descripcions palesa l'aspecte quasi psicoanalític del volum, tanmateix escrit amb una tècnica novel.lística i amb les clàssiques puntes d'ironia i de bon humor de la prosa de l'autor.

Hi ha un balanceig constant entre la descripció del que realment passa i del que podia haver passat només amb una petita part del tomb de timó; les previsions de futur de l'escriptor i del professor no són gens clares, però s'imposa tirar endavant. Una dosi de fe, una capacitat de treball que es fonamenta en una voluntat i una alertesa constants, preparen l'autèntic camí d'un creador literari que farà eclosió dins els anys seixantes.

El retorn ha Lleida, que ja he comentat en altres espais d'aquesta treball i que l'autor ha descrit també a Proses de ponent o a Indíbil i la boira, té una plasticitat i una vida absolutament contundents.

Crec que aquest llibre hauria pogut ser un diari, una autobiografia, una novel.la o també un guió de pel.lícula. Es, de fet, la confessió d'uns anys, però, mentre que a Vagó de tercera l'espectador encara quasi adolescent observa la societat de postguerra a la Barcelona dels quaranta, i entra poc en el torrent de les planes, a Garbinada i ponent l'autor està sempre en primer pla, no desapareix pràcticament de pantalla en tot el llibre, la peripècia personal pròpia el té pres. Tant com la necessitat de contar-la.

Garbinada i ponent, doncs, ha esdevingut el més personal dels «llibres personals». Potser també el més difícil en un autor que normalment s'ha «despullat» poc i gairebé mai no ha volgut confessar els seus sentiments més profunds, i les poques vegades que ho ha fet ha estat amagat darrera del tel finíssim de la ironia i de l'humor. Ell, Vallverdú, que ha confessat que no sabria escriure unes memòries ordenades cronològicament, aquí descriu aquest tros de peripècia íntima any per any, del 49 al 61, en un buidat que sorprèn els lectors, fins i tot els qui, com aquest biògraf, estem acostumats a una prosa certament clara, però a l'exposició més distanciada, o púdica, dels temes. El compromís amb ell mateix, però, ha decidit la jugada.