Resultats cerca: El venedor de peixos

Hi havia una vegada… «El venedor de peixos»

24 oct

 

 Josep Maria Aloy

URC, 8 (hivern, 1993)

        Enmig del desert cultural i de la llarga nit del franquisme, sorgeix, talment com un bolet, l’any 1960, la que havia d’esdevenir la primera novel.la juvenil catalana dels últims trenta-tres anys. I si dic que va sorgir com un bolet és pel fet que van haver de transcórrer cinc anys més perquè el mateix autor publiqués la que seria la segona novel.la juvenil, «Trampa sota les aigües». El seu autor, Josep Vallverdú, un home de les terres de Ponent, que feia temps que es movia, amb una forta activitat, en els ambients culturals més diversos, no hauria dit mai que trenta-tres anys més tard s’hagués convertit en un dels autors més prolífics per a gent jove. Probablement es tracti de l’autor més compacte i fidel amb una obra considerable -trenta novel.les, deu narracions breus, un centenar de contes, una vintena d’obres de teatre breu- i amb una sèrie de trets característics que l’han convertit en un autor estimat pels joves lectors de més d’una generació que han vibrat amb la lectura dels seus llibres alhora que s’identificaven indefugiblement amb la inquietud i la vitalitat dels seus també joves protagonistes.

Amb «El venedor de peixos» Vallverdú no sols va fer possible el retorn de la novel.la d’aventures en uns moments d’una gran sequera pel que feia al llibre juvenil sinó que, a més, va definir unes línies o característiques que posteriorment s’anirien repetint o serien imitades en la gran majoria de novel.les per a joves que s’escriurien a partir d’aleshores. «El venedor de peixos» ha esdevingut, doncs, un punt de referència gairebé obligat per a la resta de novel.les d’aventures, incloent-hi les del propi Vallverdú, ja que conté, tot i essent la primera, tots els ingredients necessaris i imprescindibles de qualsevol bona novel.la d’acció.

Quins són aquests ingredients? N’apunto alguns: la trama, l’ambientació, la temàtica i els personatges. El mestratge de Josep Vallverdú es fa patent ja en aquesta seva primera novel.la amb l’elecció d’una trama, els principals elements de la qual són les peripècies arriscades, el moviment continu, la incertesa dels esdeveniments, la tensió narrativa… elements que també trobem en novel.les posteriors com «Trampa sota les aigües» (1965), «L’illa groga» (1986) o «El viatge del Dofí Rialler» (1989), entre d’altres.

El mestratge de l’autor és evident també, pel que fa a l’ambientació, en la seva capacitat per construir escenaris per on hauran de circular els seus personatges. Aquests escenaris podran ser ben diversos: un petit poble rural en «Els genets de la tarda» (1992), el mític Oest en «Punta de fletxa» (1992), l’antiga Roma en «Un cavall contra Roma» (1975), etc. Vallverdú mostra una bona capacitat no sols per a crear aquests escenaris sinó també per fer-hi moure els seus personatges.

Pel que fa als temes, l’escriptor de Ponent fa també una abundant exhibició de possibilitats: des del tema policíac  -«El venedor de peixos» (1960)-, fins al món de la mitologia grega -«El fill de la pluja d’or» (1984) o «El vol del falcó (1885)- passant per novel.les històriques -que van des de la prehistòria en «Tres xacals a la ciutat» (1976), fins a èpoques més modernes amb «Els amics del vent» (1979) o «L’alcalde Ferrovell» (1981). El tractament de qualsevol d’aquests temes i de molts d’altres -la guerra, l’amor, la violència…- està presentat i treballat amb un gust exquisit.

Finalment, un ingredient cabdal: els protagonistes -els herois- encarregats de superar totes les proves, demostrant unes qualitats sovint immillorables (l’observació, la inquietud, la curiositat, la valentia… i també l’elegància, la tendresa, la sensibilitat…) sempre disposats a demostrar la seva «sensació feliç d’iniciativa ininterrompuda d’aventura («El venedor…», p. 11), o «aquella tensió interior, aquella insatisfacció del secret a mitges, la urgència dels problemes de deducció i acció…» («El venedor…», pàg. 38). Uns personatges molt sovint joves que maduren al mateix temps que transcorre l’aventura i sobre els quals es realitzarà  molt probablement una identificació tant o més intensa com més bé es capti l’interès del lector.

Conscient d’això, Josep Vallverdú presenta una gama de personatges que inviten al lector a participar en tot aquest procés de maduració, sense forçar res, però amb una intencionalitat clara de créixer, d’aprendre i de millorar. Que alguna cosa vibri en el lector un cop llegit el llibre, un cop consumada l’aventura. Sense oblidar però l’objectiu principal de tota novel.la d’aventures: l’enjòlit, l’oportunitat de xalar, el plaer que provoca la seva lectura, i el goig de viure cada moment de la història amb intensitat i passió. Tot plegat, amb un llenguatge precís i ric, elegant i rigorós.

Des d’«El venedor de peixos», doncs, fins a «Un estrany a l’Arca»- l’última de les seves narracions, ara com ara- Josep Vallverdú se’ns mostra no tant com un escriptor per a gent jove sinó com un escriptor de novel.les d’aventura i d’acció. Unes novel.les que complauen òbviament als joves lectors, però no només a ells. Ni de bon tros.

 

  are more likely

“El venedor de peixos”, de Josep Vallverdú

5 oct

L. d’Andratx a la revista Àncora (1961)

 

Me gustan los cuentos y me gustan además los cuentos infantiles. Me recrea la lectura de un cuento bien escrito, bien logrado. Vallverdú sabe escribirlos. Su aptitud quedó ya patente en las diversas obras que tiene publicadas de este género. ¿Por qué los cuentos son llamados “género menor” en el campo de la literatura? ¿Por su poca extensión? ¿Quién pretenderá medir la calidad de una obra por el número de sus páginas o el metraje de su historia? Absurdo. No obstante, ahí quedó clavado un nombre: “género menor”. No acepto el calificativo ni la clasificación. Entiendo que debe existir una diferenciación entre las obras literarias que se producen, teatro, novela, poesía, etc, pero, en cambio, no soy partidario de usar los términos mayor o menor para dejar encuadrados los grupos. Las dificultades para escribir un buen cuento son evidentes. Son poquísimos los escritores que se dedican a este género literario. De ser fácil, de ser verdaderamente un género menor, abundarían. Contados son también los escritores que se dedican a escribir historias para niños. Y no creo que las causas radiquen en un desprecio del tema, sino en un temor.  ¿Dónde, aquel rincón del pensamiento, aquel reducto immaculado, que es preciso poseer, para hablar a los niños, para saber elegir las palabras que han de llegarles al corazón? El hombre maduro ha sufrido el azote de tantos vientos, que teme ya no saber moverse en el límpido ámbito de las bienaventuranzas. Por ello, quien desafía ese miedo y ese temor, merece toda mi admiración y mi respeto. Los escritores que escriben para los niños me parecen, -¿cómo diría yo?- algo mejores que el resto de los hombres, ya que su alma, un riconcito por lo menos de su alma, sigue y prosigue como en su infancia. Limpio de cicatrices y arañazos, con todo su poder de asombro, con toda la fuerza de su esperanza, íntegra su ilusión y sin grietas su preciosa facultad de maravillarse. Estas cualidades se evidencian, afloran, en la palabra escrita. Y es hermoso el constarlo.

Porque me gustan los cuentos abrí ya con ilusión el nuevo libro de J. Vallverdú, y además porque sabía del arte de Vallverdú para hablar a los niños, para hablar al corazón.

El venedor de peixos i Robí, los dos cuentos que integran el volumen, fueron para mi, tras su lectura, cumplida promesa. Dos cuentos en si distintos pero informados del mismo espíritu y fieles al mismo propósito. Vivificar las dos cualidades del mundo infantil: maravilla y ternura.

El venedor de peixos es la historia de una valerosa aventura que corren dos muchachos amigos en un hipotético pueblo del litoral catalán. Aventura de verdad, singular cruzada, bajo la bandera del arrojo, de la bondad y de la justicia. Limpios de corazón, los dos amigos se adentran en el confuso mundo de los mayores, para desentreñar el misterio de una canoa abandonada y de un náufrago herido. El torbellino del mundo si bien les azara y sorprendre con el espectáculo de la ambición y del odio, no acaba de herirles, ya que también les es dado encontrar, entre espinos y malezas, al héroe y defensor de la buena voluntad, de la justicia que ellos soñaron. La acción discurre rápida, trama y ritmo policíacos, y es conducida hasta el final con desbordante interés.

Robí es la historia de un perro mestizo, lobo y pastor pasajero de un avión abatido. Escrita amorosamente, pero sin sensiblería, el cuento es un homenaje de ternura al valor y a la fidelidad de Robí, símbolo de todos sus compañeros de raza.

Vallverdú cuida en sus cuentos tanto del ambiente como de los personajes, y con tal acierto, que el lector consigue, sin ningún esfuerzo, el hermanarse con la imaginada realidad, como si fuese tangible. Despliega Vallverdú en sus relatos un abundante y preciso léxico. Y su catalán, sin artificios, pero cuidado, resulta íntimo y brillante, de indiscutible calidad literaria.

Felicitamos cordialmente al autor y a la editorial Arimany, en cuya colección “Sant Jordi” ha pasado a ocupar un lugar de honor El venedor de peixos de nuestro admirado J. Vallverdú.

El venedor de peixos

25 ago

 

El venedor de peixos

Josep Vallverdú
Editorial Arimany, 1960
Publicacions de l’Abadia de Monteserrat, 1980

Article de Joaquim Carbó a Cavall Fort, 449/450 (abril, 1981):

… També s’acaba de publicar “El venedor de peixos”, una novel.la d’investigació policíaca, on un parell de vailets amics segueixen el fil d’un misteri i treuen l’entrellat d’una aventura en la qual corren riscos i peripècies considerables.

En Josep Vallverdú, que ja havia publicat aquest llibre l’any 1959 a la col.lecció Sant Jordi, de l’editorial Arimany, ens demostra el seu caràcter de pioner en la feina de procurar que els nois i noies catalans d’aleshores disposessin dels llibres als quals tenien tot el dret. La Rita Culla ha fet unes il.lustracions molt personals que encaixen de ple en totes dues novel.les.

 

Article de Josep Maria Aloy publicat a la revista URC, 8 (hivern de 1993) que porta per títol: Hi havia una vegada… “El venedor de peixos”.

Enmig del desert cultural i de la llarga nit del franquisme, sorgeix, talment com un bolet, l’any 1960, la que havia d’esdevenir la primera novel.la juvenil catalana dels últims gairebé cinquanta anys. I si dic que va sorgir com un bolet és pel fet que van haver de transcórrer cinc anys més perquè el mateix autor publiqués la que seria la segona novel.la juvenil, «Trampa sota les aigües». El seu autor, Josep Vallverdú, un home de les terres de Ponent, que feia temps que es movia, amb una forta activitat, en els ambients culturals més diversos, no hauria dit mai que uns anys més tard s’hagués convertit en un dels autors més prolífics per a gent jove. Probablement es tracti de l’autor més compacte i fidel amb una obra considerable i amb una sèrie de trets característics que l’han convertit en un autor estimat pels joves lectors de més d’una generació que han vibrat amb la lectura dels seus llibres alhora que s’identificaven indefugiblement amb la inquietud i la vitalitat dels seus també joves protagonistes.

Amb «El venedor de peixos» Vallverdú no sols va fer possible el retorn de la novel.la d’aventures en uns moments d’una gran sequera pel que feia al llibre juvenil sinó que, a més, va definir unes línies o característiques que posteriorment s’anirien repetint o serien imitades en la gran majoria de novel.les per a joves que s’escriurien a partir d’aleshores. «El venedor de peixos» ha esdevingut, doncs, un punt de referència gairebé obligat per a la resta de novel.les d’aventures, incloent-hi les del propi Vallverdú, ja que conté, tot i essent la primera, tots els ingredients necessaris i imprescindibles de qualsevol bona novel.la d’acció.

Quins són aquests ingredients? N’apunto alguns: la trama, l’ambientació, la temàtica i els personatges. El mestratge de Josep Vallverdú es fa patent ja en aquesta seva primera novel.la amb l’elecció d’una trama, els principals elements de la qual són les peripècies arriscades, el moviment continu, la incertesa dels esdeveniments, la tensió narrativa… elements que també trobem en novel.les posteriors com «Trampa sota les aigües» (1965), «L’illa groga» (1986) o «El viatge del Dofí Rialler» (1989), entre d’altres.

El mestratge de l’autor és evident també, pel que fa a l’ambientació, en la seva capacitat per construir escenaris per on hauran de circular els seus personatges. Aquests escenaris podran ser ben diversos: un petit poble rural en «Els genets de la tarda» (1992), el mític Oest en «Punta de fletxa» (1992), l’antiga Roma en «Un cavall contra Roma» (1975), etc. Vallverdú mostra una bona capacitat no sols per a crear aquests escenaris sinó també per fer-hi moure els seus personatges.

Pel que fa als temes, l’escriptor de Ponent fa també una abundant exhibició de possibilitats: des del tema policíac -«El venedor de peixos» (1960)-, fins al món de la mitologia grega -«El fill de la pluja d’or» (1984) o «El vol del falcó (1885)- passant per novel.les històriques -que van des de la prehistòria en «Tres xacals a la ciutat» (1976), fins a èpoques més modernes amb «Els amics del vent» (1979) o «L’alcalde Ferrovell» (1981). El tractament de qualsevol d’aquests temes i de molts d’altres -la guerra, l’amor, la violència…- està presentat i treballat amb un gust exquisit.

Finalment, un ingredient cabdal: els protagonistes -els herois- encarregats de superar totes les proves, demostrant unes qualitats sovint immillorables (l’observació, la inquietud, la curiositat, la valentia… i també l’elegància, la tendresa, la sensibilitat…) sempre disposats a demostrar la seva «sensació feliç d’iniciativa ininterrompuda d’aventura («El venedor…», p. 11), o «aquella tensió interior, aquella insatisfacció del secret a mitges, la urgència dels problemes de deducció i acció…» («El venedor…», pàg. 38). Uns personatges molt sovint joves que maduren al mateix temps que transcorre l’aventura i sobre els quals es realitzarà molt probablement una identificació tant o més intensa com més bé es capti l’interès del lector.

Conscient d’això, Josep Vallverdú presenta una gama de personatges que inviten al lector a participar en tot aquest procés de maduració, sense forçar res, però amb una intencionalitat clara de créixer, d’aprendre i de millorar. Que alguna cosa vibri en el lector un cop llegit el llibre, un cop consumada l’aventura. Sense oblidar però l’objectiu principal de tota novel.la d’aventures: l’enjòlit, l’oportunitat de xalar, el plaer que provoca la seva lectura, i el goig de viure cada moment de la història amb intensitat i passió. Tot plegat, amb un llenguatge precís i ric, elegant i rigorós.

Des d’«El venedor de peixos», doncs, fins a «Un estrany a l’Arca»- l’última de les seves narracions, ara com ara- Josep Vallverdú se’ns mostra no tant com un escriptor per a gent jove sinó com un escriptor de novel.les d’aventura i d’acció. Unes novel.les que complauen òbviament als joves lectors, però no només a ells. Ni de bon tros.

 

Vallverdú publica “El venedor de peixos”

1 mar

Enmig del desert cultural i de la llarga nit del franquisme, sorgeix, talment com un bolet, l’any 1960, la que havia d’esdevenir la primera novel.la juvenil catalana dels últims cinquanta anys…

Vegeu-ne més informació

Josep Vallverdú, clàssic de la Literatura per a joves

14 jul

 

Josep Maria Aloy

(Serra d’Or, juliol/agost de 2013)

 

Parlar deJosep Vallverdúés parlar també de Joaquim Carbó, de Sebastià Sorribas, d’Emili Teixidor, d’Oriol Vergés… per dir-ne només quatre o cinc dels grans. És a dir, és parlar d’un grup molt reduït d’escriptors que van tenir la gosadia d’escriure literatura per a joves en un moment en què infants i joves pràcticament no tenien què llegir i en uns moments en els quals fer això podia suposar tenir problemes ja que una de les principals característiques de l’època -recordem-ho- era la marginació flagrant i visceral del català dins d’un règim dictatorial anomenat franquisme.

Si hagués de posar una data que marqués l’inici del que s’ha anomenat la represa cultural del país, sobretot en el camp del llibre per a joves, aquesta data seria l’any 1960, quan precisament Josep Vallverdú publica la seva primera novel.la d’aventures per a joves, El venedor de peixos (Edit. Miquel Arimany), que va esdevenir el punt de partida i un referent imprescindible a l’hora de parlar de l’evolució de la literatura catalana per a gent jove després de la figura mítica de Folch i Torres, mort el 1950. El venedor de peixos va ser com un tret de sortida enmig d’aquella grisor que es venia arrossegant des de feia temps.

Fou el mateix Vallverdú qui, cinc anys més tard, hi tornava amb una altra novel.la, Trampa sota les aigües, guanyadora del primer premi Joaquim Ruyra. Un any més tard, el 1966, va ser quan Joaquim Carbó publicava la seva primera novel.la La casa sota la sorra, alhora que Sebastià Sorribas s’estrenava també amb El zoo d’en Pitus. El 1967 l’Emili Teixidor publicava El soldat plantat i la cosa ja no va tenir aturador.

Aquella represa cultural va anar acompanyada d’altres esdeveniments d’importància inqüestionable: l’any 1961 apareix la revistaCavall Forton els escriptors esmentats i molts d’altres troben de mica en mica una excel.lent tribuna per col.laborar a la difusió de la llengua i de la literatura en català. O la creació de l’editorialLa Galera, l’any 1963, que fou l’editorial que va permetre la publicació i la difusió d’una gran part d’aquesta nova literatura i, alhora, va ser la impulsora del premi Folch i Torres de novel.les per nois i noies. I encara més: la creació de l’editorial Estela amb la famosa col.lecció “El Nus”, la creació del Premi Joaquim Ruyra i una multitud de nous projectes que han anat convertint el llibre per a infants i joves d’aquest país en una màquina cultural imparable i, durant molts anys, per què no, en un negoci que molts no s’han volgut perdre.

Un gira-sol d’històries per a joves

Josep Vallverdú ha esdevingut un dels escriptors per a gent jove més prolífics del país. La seva obra destinada a aquest públic està formada per una setantena de títols escrits amb una prosa ben elaborada, rica i suggerent.

La seva especialitat és l’aventura i sobretot la novel.la d’acció, però en la seva obra s’hi observa un desig de varietat -la varietat sempre estimula i rejoveneix, diu Josep Vallverdú. No és estrany, doncs, que Vallverdú hagi tocat totes les tecles possibles, és a dir, tots els temes (aventures, westerns, narracions amb missatge social, amb protagonista animal…) i totes les formes narratives  (novel.la, conte, teatre, adaptacions…) i que, com un bon tastaolletes hagi creat un món literari ampli i divers, com una mena de “gira-sol d’històries”, el títol precisament d’un dels seus llibres de contes.

La narrativa juvenil deJosep Vallverdúestà formada doncs pels següents títols:

 I.  NOVEL:LES

a) D’aventures:

1) amb fons històric:

-Prehistòria: Tres xacals a la ciutat

-Edat antiga: Un cavall contra Roma,  La creu dels quatre anells

-Edat mitjana:  En Mir l’esquirol,  L’espasa i la cançó, 

-Segle XVII: Bernat i els bandolers

-Segle XIX: Els amics del vent,  L’alcalde Ferrovell

-La Guerra Civil:  Blai Joncar

2) amb fons mitològic:  El fill de la pluja d’or,  El vol del falcó, Mans de bronze, Terra de llops

3) del Far-west: Punta de Fletxa, Lladres de cavalls, Joc d’eixerits

4) d’acció:  El venedor de peixos, Trampa sota les aigües, La caravana invisible, Gasan i el lleopard, L’illa groga, El viatge del Dofí Rialler,  L’home de gregal,  Els genets de la tarda,  Honorable fugitiu

b) amb protagonista animal:  Rovelló, Saberut i Cua-verd, La conquesta del barri,  Aventura al terrat, Xau, el gos nàufrag,  Bestiolari

c) amb missatge social:  En Roc drapaire, L’home dels gats, Marta i Miquel, Un estrany a l’arca

d) amb elements fantàstics:  Els inventors de fantasmes, Les vacances del rellotge, Els convidats del bosc,  Nàufrags a l’espai.

 II.  CONTES: Homes, bèsties i facècies (34 contes); Gira-sol d’històries (10 contes); Contes en òrbita (23 contes)

(La revistaCavall Fortha publicat la majoria d’aquests contes i molts més).

 III.  TEATRE:  La Caputxeta i el Llop,  Sant Jordi mata l’aranya.

(La revista Cavall Fort li ha publicat també una vintena d’obres de teatre breu).

 IV.  ADAPTACIONS:  La perla negra, Robinson Crusoe,  Aladí i la llàntia meravellosa

 V.  LLIBRES DE CONEIXEMENTS: Història de Lleida explicada als joves, Llengua Catalana, Nocions de literatura,  Història de la literatura catalana

 

El venedor de peixos: un punt de referència

El venedor de peixos es va convertir, doncs, no sols en el primer text per a joves de Vallverdú sinó que, a més, va suposar el retorn de la novel.la d’aventures. Encara més: El venedor de peixos ha esdevingut també un punt de referència gairebé obligat per a la resta de novel.les d’aventures, incloent-hi les del propi Vallverdú, ja que conté, tot i essent la primera, els ingredients necessaris i imprescindibles de qualsevol bona novel.la d’acció.

Quins són aquests ingredients? N’apunto alguns: la trama, l’ambientació, la temàtica i els personatges. El mestratge de Josep Vallverdú es fa patent ja en aquesta seva primera novel.la amb l’elecció d’una trama, els principals elements de la qual són les peripècies arriscades, el moviment continu, la incertesa dels esdeveniments, la tensió narrativa… elements que també trobem en novel.les posteriors com Trampa sota les aigües (Laia,1965), L’illa groga (Noguer,1986) o El viatge del Dofí Rialler (Cruïlla,1989), entre d’altres.

El mestratge de l’autor és evident també en la seva capacitat per construir escenaris per on hauran de circular els personatges. Aquests escenaris podran ser ben diversos: un petit poble rural a Els genets de la tarda (Columna,1992), el mític Oest a Punta de fletxa (Regió-7,1992), l’antiga Roma a Un cavall contra Roma (La Galera, 1975), etc. Vallverdú mostra una bona capacitat no sols per a crear aquests escenaris sinó també per fer-hi moure els seus personatges.

Quant als temes, l’escriptor de Ponent fa també una abundant exhibició de possibilitats: des del tema policíac  -El venedor de peixos (1960)-, fins al món de la mitologia grega -El fill de la pluja d’or (La Galera,1984) o El vol del falcó (La Galera,1885)- passant per novel.les històriques -que van des de la prehistòria en Tres xacals a la ciutat (La Galera,1976), fins a èpoques més modernes amb L’alcalde Ferrovell (La Galera,1981) o Blai Joncar (La Galera, 2009). El tractament de qualsevol d’aquests temes i de molts d’altres -la guerra, l’amor, la violència…- està presentat i treballat amb un gust exquisit.

Finalment, un ingredient cabdal: els protagonistes -els herois- encarregats de superar totes les proves, demostrant unes qualitats sovint immillorables (l’observació, la inquietud, la curiositat, la valentia… i també l’elegància, la tendresa, la sensibilitat…) sempre disposats a demostrar la seva sensació feliç d’iniciativa ininterrompuda d’aventura (com podem llegir a El venedor de peixos). Uns personatges molt sovint joves, capaços d’esdvenir un model d’identificació per al lector. Uns personatges que, com el propi lector, maduren al mateix temps que transcorre l’aventura.

 

Conscient d’això, Josep Vallverdú presenta una gama de personatges que inviten al lector a participar en tot aquest procés de maduració, sense forçar res, però amb una intencionalitat clara de créixer, d’aprendre i de millorar. Que alguna cosa vibri en el lector un cop llegit el llibre, un cop consumada l’aventura. Sense oblidar però l’objectiu principal de tota novel.la d’aventures: l’enjòlit, l’oportunitat de xalar, el plaer que provoca la seva lectura, i el goig de viure cada moment de la història amb intensitat i passió. Tot plegat, amb un llenguatge precís i ric, elegant i rigorós.

Des d’ El venedor de peixos, doncs, fins a Terra de llops (La Galera, 2012), Josep Vallverdú se’ns mostra no tant com un escriptor per a gent jove sinó com un escriptor de novel.les d’aventura i d’acció. Com un escriptor de literatura majoritària, com a ell li agrada de dir, perquè és una literatura que pot interessar a un ampli sector de gent, malgrat que els consumidors habituals de la qual, per afinitat amb els textos o amb els personatges que els poblen, són els nois i els preadolescents.

El cultiu d’uns valors

La narrativa de Josep Vallverdú és una exaltació d’allò que és vital i senzill. Les seves obres tenen sempre un fons humanitari: crec fermament que dins aquesta biosfera, de tot el que hi ha, el més ric és l’home. I cadascú té coses positives, reconegudes per la llei natural, les lleis religioses i tota mena d’etiquetes. I aquesta riquesa cal transmetre-la (se’n pot dir humanisme) als joves, perquè caldrà que s’enfrontin a la vida amb algun bagatge de robustesa interior.

Fàcilment, doncs, les seves obres constitueixen una reflexió crítica sobre l’home. En altres, hi apareix d’una manera continuada el tema del progrés de l’home, el desenvolupament de la civilització: de molt jovenet ja m’interessava per l’aspecte ‘història de la cultura’, de la Història en majúscula. Tenia deler per saber exactament com tallaven les pedres a la prehistòria, com feien els càlculs els amerindis, l’evolució dels vaixells de vela… Lamento cada dia que el sentit de la tradició, d’una tradició immediata, es perdi, perquè això pot fer persones sense arrels identificables….

Josep Vallverdú ha estat un escriptor repetidament premiat, especialment en el camp de la narrativa per a gent jove on ha esdevingut un dels més guardonats en els últims cinquanta anys, res estrany si mirem tot el que ha fet i tot el que ha escrit. Vallverdú és un dels grans i difícilment serà un autor oblidat. La seva obra és tan atractiva que alguns dels seus títols romandran per sempre. Vallverdú, en el seu norantè aniversari, ha esdevingut ja un nou clàssic, indiscutible, de la literatura catalana per a joves.

Josep Maria Aloy

 

 

“Josep Vallverdú, un clásico para jóvenes”

25 oct

 Josep Maria Aloy

CLIJ, 84 (juny, 1996)

                        Josep Vallverdú nació en Lleida el 9 de julio de1923. Alos doce años escribió un poema y a los trece unos “Pastorets” que el mismo ilustró. Su infancia estuvo marcada por la enorme influencia de su padre y aún más por la de su abuelo de quien heredó el gusto por la palabra escrita y los libros. Pero estuvo también marcada por la angustia dela Guerra Civily por la muerte de su madre cuando él tenia sólo dieciséis años.

Se ha dedicado mucho tiempo a la docencia aunque no le gustaba demasiado dar clases. Ha sido persona de muchas residencias -Lleida, Barcelona, Balaguer, Sant Feliu de Guíxols, Puiggròs, Espluga de Francolí…- y en todas ellas ha dejado huellas y amigos por su carácter cordial y sensible. Su casa es la de todos y en ella se encuentra siempre el calor y la acogida no sólo del escritor sino también de Isabel, su esposa, un puntal indiscutible y una activista inagotable y de Eloi, su hijo, una sensibilidad extrema y exquisita.

Irónico irreductible, conversador inteligente, elegante y exigente. Se siente arrebatado por el estoicismo de los perros. No puede, en cambio, vivir sin tener algún gato cerca. Tiene una gran obsesión por publicar. Tan sólo en Edicions La Galeratiene publicados veinte títulos que suman más de un centenar de ediciones. Su best-seller Rovelló lleva ya veinte ediciones en catalán y está traducido al castellano, al vasco, al gallego, al francés, al italiano y al ruso y es el libro infantil catalán que más premios ha recibido, aquí y fuera de aquí, en los últimos treinta años.

A sus setenta y dos años confiesa que, ante según qué clase de actividades culturales, prefiere mucho más ver crecer las lechugas de su huerto o abotonar sus albaricoqueros, observar una hilera de hormigas o el vuelo de la alondra. «Con todo -dice el escritor- vamos destilando un pequeña hebra de creación para no perder el tren. El tren de la propia, íntima e irrenunciable ilusión».

Escritor «todo terreno»

Josep Vallverdú es un nombre inexorablemente adscrito ya para siempre a la literatura infantil y juvenil. Con casi medio centenar de títulos y más de cuatro mil páginas ha llegado a ser no sólo un clásico sino uno de los escritores más prolíficos y más galardonados en esta vertiente literaria.

Sin embargo, y antes de introducirme en la obra para jóvenes de Josep Vallverdú, bueno será comentar que esta narrativa, la destinada a la gente joven, es solamente, una de las ramas -la más ufana sin duda- de un árbol literario que ha crecido agradecido y fértil. Son palabras del crítico Isidor Cònsul que transcribo por su acierto y precisión: «Lejos del esquematismo y de los criterios de especialización de nuestro tiempo -dice Cònsul- Josep Vallverdú ha llegado a ser un autor todo terreno que ha interpretado todos los papeles habidos y por haber: erudito incipiente, divulgador literario, poeta a ratos, dramaturgo y guionista, autor de libros de viaje, traductor, ensayista y narrador… Además, a caballo de los míticos años sesenta y setenta, fue un agitador cultural y catalanista de las tierras de Lleida. Eso significa una enorme actividad de prologuista, conferenciante, pregonero de cualquier acto cultural…». (1) Aún podríamos añadir más: su elocuencia palpable en innumerables charlas y mesas redondas, su facilidad de expresión y de comunicación, algunos trabajos de adaptación de algún clásico, su actitud de observador de la realidad así como la de crítico agudo y enérgico, especialmente en sus artículos en la prensa.

Es difícil, ante una obra tan amplia y diversa, hablar de cifras, pero intentaré ofrecer algunas ya que así será más fácil hacerse una idea sobre el alcance de toda la producción vallverduniana: sesenta y dos títulos de obras y textos para adultos, cuarenta y cinco libros para jóvenes, siete volúmenes destinados a la enseñanza, un centenar de títulos entre cuentos y obras de teatro breve y setenta libros traducidos suman un total de casi trescientos. Trescientos textos llevan hoy la rúbrica de Josep Vallverdú, sin contar, claro, los centenares de artículos a la prensa. Este es el patrimonio literario y cultural de un hombre de letras que a los setenta y dos años tiene aún prisa para publicar. Prisa y ganas, todo sea dicho, a pesar de que unos dolores en el hombro, aparecidos recientmente, no le dejen teclear durante mucho rato.

Resumiendo, se trata de un buen fajo de miles de páginas que empiezan a imponer respeto, un cuerpo de producción narrativa que no hubiese sido posible sin algunas de las cualidades que acompañan al autor y que Isidor Cónsul detalla sin ningún criterio de prioridad: «una enorme capacidad de trabajo, una envidiable fuerza fabuladora, una inteligencia sutil en una mente bien estructurada y el don de escribir a chorro, sin necesidad de muchos retoques posteriores…».(2)

El cultivo de unos valores

De todas formas y aparte de todo lo dicho hasta ahora, aquello que define a un escritor como Vallverdú és su capacidad de comunicación. «Me produce una extraña sensación -dice Vallverdú- ver cualquier texto escrito por mi y que no sirve para comunicar». Es más, los que conocemos a Vallverdú sabemos que no sólo existe en su obra una voluntad clara de comunicarse con los lectores sino que existe también, sobre todo cuando los lectores són jóvenes, un intento innegable de motivarlos y de enriquecerlos. Porque, a pesar de que la narrativa para jóvenes tenga un fuerte componente lúdico y su objetivo principal sea el de divertir y distraer al lector -este tiene que ser, desde luego, el objetivo principal de toda literatura- es una narrativa, la vallverduniana, que tiene al mismo tiempo la pretensión de aportar al lector una serie de elementos positivos y algunos claramente educativos que le ayuden a reflexionar y a crecer como persona. Vallverdú no ha ocultado nunca -y en esto se ha mostrado siempre coherente- su deseo e interés para que el niño o el joven que lee una novela o un cuento suyos no sea exactamente el mismo una vez haya leído el libro. Es decir, que alguna cosa vibre en el lector una vez consumada la aventura.

Esta actitud de perseguir el cultivo de valores, de unos valores tradicionales hoy más bien en desuso, le ha valido a Vallverdú alguna crítica mordaz y algún etiquetaje de autor moralista por una parte de la poca crítica que ha tenido y tiene la literatura para jóvenes; críticas, todo hay que decirlo, que no han conseguido hacer decantar ni un gramo la balanza de una línea creativa coherente y firme. «Nos encontramos -dice la crítica Teresa Duran- ante un autor coherente, conciso y metódico que parece tener muy claro el alcance de sus ambiciones y que ha sido capaz de crear una línea propia y de ser fiel a esta línea -cosa nada fácil- lejos de las sacudidas de la moda».(3)

Los temas que más gustan a Josep Vallverdú son aquellos, pues, que se refieren al ser humano, a las civilizaciones, a la vida en colectividad. A menudo aparece el tema del progreso de la humanidad… «Desde muy joven -dice Vallverdú- ya me interesaba por la historia de la cultura, de la Historia en mayúscula. Tenía anhelo de saber exactamente cómo tallaban las piedras en la prehistoria, cómo hacían sus cálculos los amerindios, la evolución de los barcos de vela… Lamento cada día que el sentido de la tradición, de una tradición inmediata, se pierda, porque eso puede hacer personas sin raíces identificables…».

La narrativa de Josep Vallverdú es pues una exaltación de todo aquello que es vital y sencillo. Sus obras tienen siempre un fondo humanitario: «creo firmemente -insiste el autor- que dentro de esta biosfera, de todo lo que hay, lo más rico es el hombre. Y  esta riqueza hay que transmitirla a los jóvenes porque será necesario que ellos se enfrenten a la vida con algun bagaje de robustez interior».

El crítico Francesc Boada dice que Vallverdú tiene la convicción de que «hay que mostrar a los chicos y chicas el mundo sin endulzaduras ni falsificaciones: a partir de aquí, los conflictos humanos serán la base de todas sus narraciones. Sus héroes son personas normales, alejadas del mito, que pasan miedo como todo el mundo y que no se asemejan ni de lejos a los “supermanes” de moda. En sus libros, el lector puede identificarse con ellos sin sentirse rebajado, al contrario, los personajes le proponen un modelo de comportamiento basado en el conocimiento de las propias fuerzas y, eso sí, en el firme compromiso de llevar adelante una empresa, siempre difícil, pero no imposible». (4). Es el mismo Boada quien ha hablado del «fenómeno Vallverdú» ya que con sus textos ha contribuido de manera decisiva al resurgimiento y a la consolidación de un fenómeno que algún día habrá que estudiar: la eclosión del libro de infancia y de juventud.

Características de la narrativa de Vallverdú

¿Cuáles son aquellas características que hacen de la obra infantil y juvenil de Vallverdú una obra actual y clásica al mismo tiempo? ¿Cuáles son las constantes que han convertido al escritor Vallverdú en uno de los más importantes de este siglo? Una síntesis desordenada de los elementos más esenciales de su narrativa serían los siguientes:

1) Un interés por la historia de los seres humanos, por la historia de la civilización, por la tradición… Interés por el progreso, por el crecimiento, por la experiencia. Un interés que a menudo se transforma en una reflexión crítica sobre el ser humano y sus costumbres.

2) Unos personajes vivos, seductores, ingeniosos, curiosos y sensibles. En muchas ocasiones son jóvenes audaces que crecen y maduran a través de la narración. Modelos casi siempre de civismo y de convivencia, con la voluntad de llegar a ser un referente a imitar por los lectores. «Consciente -dice Boada- de la inexistencia de una literatura neutral, y consciente también de la realidad del país, Josep Vallverdú ha jugado y juega a favor de unos personajes fuertemente arraigados a la tierra, que aman profundamente el país y que viven según un código ético diáfano e impecable, humanista e integrador…». (5)

3) La creación de universos literarios por donde circulan y se mueven sus personajes y la sabia elección de una trama cuyos principales ingredientes son, entre otros, las peripecias arriesgadas, el movimiento continuo, la incertidumbre de los acontecimientos, la tensión narrativa, el ritmo trepidante… De entre la diversidad de escenarios, uno de los que más le ha fascinado siempre es el de la «isla» como centro de aventuras insospechadas y como escenario misterioso y exótico.

4) La sensibilidad por la naturaleza, por los animales, por los más débiles, por la defensa de unos valores… Una sensibilidad expresada a menudo con gran sutileza de detalles.

5) Un fondo humanitario que hace que después de la lectura de una novel.la o de un cuento, algo vibre en el lector. Muchas de sus narraciones constituyen un viaje iniciático en el cual el protagonista tendrá que superar una serie de obstáculos. Vallverdú presenta una gama de personajes que invitan al lector a participar en todo este proceso de maduración, sin forzar las cosas, pero con una intencionalidad clara de crecer, de aprender y de mejorar.

6) Una oposición firme a la violencia, especialment a la violencia gratuita. I también al sexo. Vallverdú se ha desmarcado desde siempre del realismo llamado crítico y no entiende la novela como una historia morbosa, deprimente y negativista. Sus novelas acostumbran a tener un final sino feliz sí al menos positivo y optimista. «Todo se ordena -dice Jaume Cela- sin hacer necesario el ritual de la sangre». (6) Ni el ritual de la sangre ni el ritual de la tragedia o de la morbosidad. Hay normalmente, pues, un mensaje implícito optimista y de búsqueda de la felicidad.

7) El humor y la ironía son elementos importantes y esenciales del estilo narrativo de Vallverdú especialmente cuando el centro de este humor y de esta ironía es el ser humano. La sonrisilla con que fustiga muy a menudo determinadas actitudes es de una notable finura.

8) La búsqueda del «viento» de la aventura. Un viento de aventura favorable o adverso, como la vida misma, porque «la vida es como un viento, un viento de aventura» -dice el protagonista de L’home de gregal (Edit. Barcanova). En algún momento la aventura se convierte en un viento de locura que puede llevar a la aventura del amor capaz de transformar los comportamientos y los sentimientos de los protagonistas.

9) El gusto y la preocupación por el lenguaje; un lenguaje elegante y distinguido, no del todo fácil pero sugerente y rico, usado con gran precisión, habilidad y maestría, desde pasajes de extremado lirismo y de delicado encanto hasta descripciones más desgarradoras y duras.

y 10) Las novelas de Vallverdú són històrias que entran siempre por la vista, es decir, son cinematografiables y se leen como si se visualizaran al mismo tiempo. La descripción de los colores -y hasta de los sonidos- y la viveza de las imágenes ayudan a su visualización.

Debo añadir, no obstante, que aparte del conjunto de elementos o características que acabo de enumerar, en la base de cada una de las novelas de Vallverdú hay siempre una calidad literaria y un deseo de proporcionar al lector un placer estético que es, en definitiva, lo que hace que una novela sea buena o no.

La especialidad de Josep Vallverdú es, pues, la aventura y sobretodo la novela de acción. Pero en su obra se observa un deseo de variedad. «La variedad siempre estimula y rejuvenece» -dice Vallverdú. No tiene nada de extraño pues que el escritor haya tocado todas las teclas possibles, es decir: todos los temas (aventuras, westerns, narraciones con mensaje social, con protagonista animal…) y todas las formas en torno a la narrativa (novela, cuento, teatro, adaptaciones…). Su constancia a unos temas y la coherencia en el momento de transmitir unos valores no le han forzado -cosa que hubiera sido muy posible- ni a repetirse ni a instalarse en una inercia de la que no han podido escapar algunos escritores de esta misma época. «Vallverdú -dice Agustí Alcoberro- se manifiesta como un hábil cocinero que sabe utilizar todos los ingredientes en su dosis justa para llevarlos al punto de cocción más adecuado…». (7)

Las Obras Completas

Se ha hablado -decía hace un momento- del «fenómeno Vallverdú» y ya es hora de determinar su alcance. Si a las cuarenta novelas de este autor, le añadimos el conjunto de cuentos, unos setenta, i las obras de teatro escolar, unas veinte, junto con otros escritos dispersos, nos encontramos ante una obra infantil y juvenil que excede ya las cuatro mil páginas y que por la cantidad y la calidad sitúan al escritor en un puesto destacadísimo y preferente en el mundo del libro para jóvenes y lo convierten en un punto de referencia obligado e indispensable.

Conscientes de la magnitud del fenómeno, EdicionesLa Galeray Enciclopedia Catalana se han propuesto llevar a cabo la publicación de la que ya se ha bautizado con el nombre de «Biblioteca Vallverdú» y que agrupará toda su producción infantil y juvenil. Esta Obra Completa constará como mínimo de catorce volúmenes cada uno de los cuales reunirá normalmente tres novelas agrupadas por temas.

De momento se han publicado y presentado en sociedad los dos primeros volúmenes de esta importante colección. El primero, «El vent de la mitología» (El viento de la mitología) agrupa las narraciones El fill de la pluja d’or, El vol del falcó y Mans de bronze. El segundo, «El vent de la historia, 1», contiene tres narraciones más: Bernat i els bandolers, Un cavall contra Roma y Tres xacals a la ciutat. A partir de aquí se irán sucediendo el resto de volúmenes hasta catorce, con una periodicidad de dos por año, cosa que significa que tenemos Vallverdú hasta más allá del año dos mil.

El primer volumen abre la colección con una síntesis biográfica del autor y un estudio sobre su obra y el último la completará con una amplia selección bibliográfica sobre el autor. Cada volumen llevará un prólogo elaborado por un especialista en literatura infantil o juvenil o por un escritor de prestigio. Maria Angels Anglada y Agustí Alcoberro son los prologuistas de los dos primeros volúmenes. Se trata de volúmenes editados con una excelente calidad, con diseño y maquetación de Claret Serrahima.

Muy pocos son los escritores que se han ganado la posibilidad de una Obra Completa y menos en el campo de la literatura infantil y juvenil. Más pocos aún han podido disfrutar en vida de un proyecto tan gratificante y ambicioso. Josep Vallverdú ha roto todos los esquemas posibles en un terreno en el que es difícil destacar y llamar la atención; por lo cual no dudo de que, al menos en Catalunya, será considerado -al lado de Josep Maria Folch i Torras- el clásico para jóvenes más prolífico y relevante de este siglo.

NOTAS

(1)       CONSUL. Isidor: «Josep Vallverdú: un escriptor tot       terreny»,  «Cultura» nº 18, novembre de 1988.

(2)       CONSUL, Isidor: op. cit.

(3)       DURAN, Teresa: «L’aventura de llegir a Josep Vallverdú»       «URC», nº 8, 1993.

(4)       BOADA, Francesc: «Josep Vallverdú, un homenatge guanyat a         pols»,  «El Món», 14.10.1983).

(5)       BOADA, Francesc: op. cit.

(6) CELA, Jaume: Epílogo a L’home de gregal de Josep         Vallverdú. Editorial Barcanova. Barcelona, 1992.

(7)       ALCOBERRO, Agustí: «Un príncep íber o un esclau romà»,  Revista «URC», nº 8, 1993, pàg. 3

 

        «Biblioteca Josep Vallverdú»

      Para la publicación dela Obra CompletaInfantil y Juvenil de Josep Vallverdú se han ordenado todas sus novelas, cuentos y obras de teatro de acuerdo con una distribución por temas o por la atmósfera o el aire que respiran:

            El vent de l’aventura:                  

                                               El venedor de peixos (1960)

Trampa sota les aigües (1965)

La caravana invisible (1968)

L’illa groga (1984)

Gasan i el lleopard (1984)

Silenci, capità! (1993)

Germana veritat (1994)

            El vent de la mitologia:                           

El fill de la pluja d’or (1984)

El vol del falcó (1985)

Mans de bronze (1990)

            El vent de la història:

Bernat i els bandolers (1974)

Un cavall contra Roma (1975)

Tres xacals a la ciutat (1976)                                

En Mir l’esquirol (1978)

Els amics del vent (1979)

L’alcalde Ferrovell (1981)

L’espasa i la cançó (1986)

La creu dels quatre anells (1991)

            El vent de la fantasia:                             

Els inventors de fantasmes (1977)

Les vacances del rellotge (1981)

Nàufrags a l’espai (1985)

Els convidats del bosc (1986)

             El vent del Far-west:                               

Lladres de cavalls (1992)

Punta de fletxa (1993)

Joc d’eixerits (1994)

            Aventures amb protagonista animal:            

Rovelló (1969)

Aventura al terrat (1981)

Saberut i Cua-verd (1982)

La conquesta del barri (1990)

Un estrany a l’Arca (1992)

            El vent del realisme:                    

En Roc drapaire (1971)

L’home dels gats (1972)

Marta i Miquel (1982)

Els genets de la tarda (1992)

            El vent de la marina:

El viatge del Dofí Rialler (1990)

L’home de gregal (1992)

Una quarta a babord (1995)

            Contes:                    Els contes de Cavall Fort (1962-1994)

Gira-sol d’històries (1980)

Altres contes dispersos

     Teatre:                 Nerta (1959) 

La caputxeta i el llop (1972)

Teatre de Cavall Fort (1978-1989)

Sant Jordi mata l’aranya (1982)

 

 

Gira-sol d’una història: Josep Vallverdú: l’escriptor i l’home

24 oct

 

 Josep Maria Aloy

(Premi «Rafel Cornellà» de retrat literari)

Revista “Recull” (23.07.1994)

 

Gira-sol d’una història

Individualista al servei de la col.lectivitat. Solitari però gens insolidari. Emotiu i sensible.

Als dotze anys va escriure un poema i als tretze uns «Pastorets» que ell mateix va il.lustrar.

Ha residit molt de temps a Puiggròs, comarca de Les Garrigues, lluny del brogit urbà i envoltat, sovint, de la boira espessa, «una boira insidiosa, acotonada, estupidament engolidora de colors, agrisada i inútil».

S’ha dedicat a la docència, tot i que no li agradava massa donar classes. Els seus alumnes, però, l’admiraven i el continuen admirant.

Per veure’l feliç doneu-li un ambient camperol, amb repòs i estabilitat, amb un hort per conrear personalment. Per veure’l més feliç encara, deixeu-lo escriure i, sobretot, novel.la per a gent jove. Ha guanyat multitud de premis i ha estat candidat al premi H.C.Andersen, que ve a ser el Nobel de literatura per a joves.

Té una gran dèria per publicar. Només a La Galera, a la col.lecció «Els Grumets», hi té 20 títols que sumen més d’un centenar d’edicions. El seu llibre Rovelló porta ja disset edicions en català i ha estat traduït al basc, al francès, al castellà, a l’italià i, fins i tot, al rus i és el llibre que més premis ha guanyat en els últims trenta anys. «No es pot dubtar -diu el crític Francesc Boada- de la trascendència social de la seva obra, si es té en compte com és de reduït el nostre mercat».

Pedrolo el qualificava de «fabulador» i Francesc Danès de «grafòman impenitent». Altres persones han dit d’ell que és un «agitador cultural», un home «xop de cultura» o un «pedagog del civisme». Isidor Cònsul el defineix com a «escriptor tot terreny» per la diversitat de la seva obra. Ell es considera «home-castell». Es, probablement, l’escriptor més llegit entre la gent jove del nostre país.

Apunts biogràfics

Josep Vallverdú va néixer a Lleida el 9 de juliol de1923. Ales cinc de la tarda. «Això em col.loca dins la línia astrològica dels cranc. I certament, tinc molt a veure amb les característiques generals que se solen assignar als que tenen aquest signe zodiacal».

Va néixer al carrer del Carme, número quaranta. «Era un entresol petitíssim i fosc, que encara existeix i en el qual només hi vàrem residir fins que va néixer la meva germana, és a dir, dos anys i mig». Josep Vallverdú no recorda res d’aquella casa. D’allí es van traslladar a una segona residència. «Jo sóc home de moltes residències, tretze o catorze al llarg de la meva vida». Aquesta segona residència estava situada on després es va aixecar l’Escola del Treball, als afores de Lleida. Era una mena de torre amb un jardí al davant. «En tinc algunes imatges, d’aquesta vivenda. Per exemple, una dutxa que el meu pare, que practicava la natació i era àrbitre, s’havia fet construir a la casa. Un recambró molt petit amb les parets de portland». Però també hi van estar poc temps aquí ja que els seus records s’enfilen als cinc anys d’edat quan va començar a anar als Maristes del carrer de Clavé, darrera mateix d’on vivien. «Aquesta casa em porta ja molts records d’infantesa. Recordo que els Reis em deixaven coses al balcó. O una gran nevada en què el meu pare ens va fer un ninot de neu que era la testa d’Angel Guimerà». Va ser en aquest pis quan va començar a fer teatre. «A la revista “Jordi” s’hi publicaven unes històries, d’ombres xinesques que jo representava a la meva germana, com a única espectadora. Havia de ser molt jove. Potser set o vuit anys». També recorda que una vegada el pare va dur un gosset, un cadell que va durar mig matí perquè la mare va veure que ho destroçava tot. «I el van donar a algú amb molt disgust per part meva que començava ja a tenir bastant interès pels animals, interès que he mantingut tota la vida i que m’ha portat a escriure algunes de les més importants novel.les amb ells com a protagonistes». La residència a Lleida alternava amb les estades a Sant Martí de Maldà, als estius, a casa els avis paterns.

Aquesta segona casa va durar fins a 1930 o 31  en què la família Vallverdú va traslladar-se a la que seria residència definitiva a Lleida, ala Ramblade Ferran, n. 15, tercer pis, una casa on avui hi ha els edificis dels Jutjats. Aquesta va ser la darrera residència a Lleida. En van marxar al 1938, amb els bombardeigs i la imminent entrada a Lleida de les tropes del general Franco. «Bàsicament perquè la salut de la meva mare, deteriorada, no aconsellava de quedar-nos en una ciutat assetjada i en la qual era més freqüent l’estrèpit dels canons i el bombardeig que no la tranquil.la conversació diaria».

L’avi i el pare: dos homes influents

Els avis materns procedien de Les Garrigues. Vallverdú no els va conèixer mai. No passa el mateix amb la família del pare. Aquesta sí que va ser molt més coneguda per a ell ja que hi va mantenir una relació constant. «En primer terme perquè els estius els vaig passar sempre a Sant Martí de Maldà. En segon lloc, perquè el meu avi tenia en mi la vista fita. Era un home que em va estimar sempre molt. Jo era el seu nét predilecte. Dipositava en mi les il.lusions que no havia dipositat en el meu pare. El meu avi patern era tot un tipus. Personatge alt, ferreny, amb un aspecte volgudament marcial. No havia fet el servei militar i, potser per això, era un admirador dels militars. Era carlí i era mes aviat autoritari, intransigent en tots els aspectes. Tota la vida havia considerat que els d’esquerres eren uns desgraciats. Tenia idees absolutes i radicals. Era catalanista i del somatent. Era caçador. Li agradaven les armes. Tota la seva vida va ser un conservador que va viure al poble. Va ser un petit propietari rural. De vida molt endreçada. Era molt ordenat. Es va casar als 19 anys. Aquest home va influir molt en mi. Va morir als 83 anys. Em portava a l’hort, a caçar, a la muntanya. Em va ensenyar on eren els arbres de la fruita de secà, que és la fruita més dolça que hi ha. Em va ensenyar la tècnica de l’hort. Aquest contacte amb la naturalesa va ser molt important».

Va influir en l’educació en la naturalesa, no en les idees. Les idees de l’avi eren completament contraposades a les del pare. Mentre l’avi era radical, de dretes, militarista, carlista, el pare era urbà, lliberal, d’acció catalana, republicà, sense cap excés ni radicalisme… «Si l’avi em va ensenyar l’educació o l’observació de la naturalesa, el meu pare em va ensenyar què és la vida de ciutat, què és la vida crítica, la noció del deure, el manteniment de les pròpies conviccions… Va ser un model de civilitat tota la vida. Als 14 anys ja no podia aguantar la vida del poble i se’n va anar a la ciutat. Volia dur sabates i anar vestit». L’avi el va dur a Lleida a una botiga de teixits perquè aprengués l’ofici de dependent que va aprendre molt bé fins acabar essent gerent d’uns magatzems de teixits a Lleida. La seva formació va ser d’home de món que va voltar per Manresa, Barcelona, Lleida…

La mare havia estudiat una mica al poble, i després, a Lleida, va fer una curta carrera de mestra elemental que no va exercir mai. «Tenia una gran sensibilitat i un gran sentit per les tasques casolanes. Des de molt jove tenia el fetge malament. Era una dona de salut precària. Va envellir prematurament i va morir als 42 anys».

La germana era molt diferent al Pep. Tant pel que fa a la constitució física -era primeta- com per les actituds mentals. «Era bastant rebel i independent. Això li havia portat problemes. Jo era aquietat, obedient, aplicat en els estudis, a jugar sol, a inventar-me jocs. M’agradaven les paraules. Vaig excel.lir aviat en les lletres. Abans del deu anys ja consultava el diccionari, cosa que continuo fent encara. L’àrea de ciències no anava tan bé. Vaig tenir una certa obesitat a partir dels vuit nou anys i això em posava en inferioritat de condicions amb els altres nois. Inferioritat que intentava superar amb intel.ligència, amb enginy… Més tard vaig fer algun esport, tot i que sempre eren esports individuals ja que una de les característiques del meu caràcter és l’individualisme».

La llosa de la guerra

Anava avançant en els estudis però va esclatar la guerra i el va sorprendre a Sant Martí de Maldà. Era el juliol. Estava de vacances. «El meu avi tenia una bona biblioteca i llegia força. Al poble se l’escoltaven molt. Ell va començar a dir que les coses no anaven bé i que això dela Repúblicas’acabava. Això li va portar problemes que jo recordo perfectament -tenia aleshores 13 anys-. Vaig comprendre que jo pertanyia a una família de facciosos. Jo no ho era, i el meu pare tampoc, però el Comitè no em va deixar sortir del poble». L’avi fou portat a la presó de Lleida. Cada nit els del Comitè triaven alguns detinguts per afusellar-los. Els Vallverdú van tornar a Lleida. «Recordo que no podíem anar a dormir fins que no sentiem els espectecs dels trets, molt secs, com una fusta que fregués contra una altra. El meu avi no va ser afusellat, però vam passar un temps d’angoixa. El pare va aconseguir que fos alliberat».

L’avi va tornar a casa i es va estar amagat al pis. Mentrestant va esdevenir-se el gran bombardeig de1937, aLleida. Fou un bombardeig civil indiscriminat que va causar morts i molts ferits.

Va arribar l’any 1938. El jove estudiant havia fet el tercer curs de batxillerat. S’acostaven els franquistes. Lleida no era segura. El seu pare va estimar que era millor marxar i es van refugiar a Puiggròs. Cap a l’hivern tornaren a Sant Martí de Maldà. Aquell hivern va ser molt difícil, amb molt fred i moltes requises. El vint de gener del 39 van sentir un gran estrèpit. «Les tropes dels carrabiners havien volat el campanar de Sant Martí, un dels campanars més alts, de finals del segle disset. Era l’últim regal que ens deixaven. L’endemà les campanes de Maldà tocaven a glòria. Era l’ofensiva final. Saludàrem les tropes espanyoles».

El pare es va quedar a Barcelona. No volia i no podia tornar a Lleida. El van acomiadar de l’empresa. La resta de la família va tornar a Lleida. La tornada, a finals de gener, just acabada la guerra, mereixeria un llibre. «Vam anar amb camions militars. Amb el fred que feia al gener. Ens vam trobar que no hi havia pont. Vam passar per un pontó petit. Vaig veure enderrocs, fumeroles per tot arreu. La gent caminava com uns desenterrats. Molts tornaven a Lleida. Una ciutat desfeta. Havia sofert tot el setge d’aquells vuit mesos».

Van passar l’any 39 molt penosament a Lleida. El pare el va passar a Barcelona a casa d’un germà de la meva mare. La mare va haver d’agafar alguns estudiants a dispesa.

L’anada a Barcelona

Va arribar el moment de traslladar-se a Barcelona. El  pare els reclamava. Era el 1940. El Pep havia acabat a Lleida el sisè curs de batxillerat i li tocava fer el setè a Barcelona. Això li va permetre d’entrar en un circuit diferent del que havia viscut fins aleshores a Lleida. A Barcelona hi va viure des del 1940 al 1949.

El pare va tenir la primera botiga situada al carrer València, cantonada amb Bailén, prop del mercat dela Concepció. Veniaroba, llençols, estampats, etc. Quan començaven a respirar econòmicament, la mare va emmalaltir. De fet mai no havia estat bona. A partir de 1940 el fetge la marejava. Se li va complicar el pulmó. Va estar tot un any fent llit. «Vaig haver d’aprendre, als meus setze anys, a donar injeccions. Al final ja no trobava carn per donar-les-hi. Veure la mare que s’està esgotant d’aquesta manera, que s’està exhaurint com un filet d’aigua cada vegada més prim és molt impressionant però, al mateix temps ensenya molt, i si això et passa a l’adolescència et revesteix d’una capa d’escepticisme per la durada de les coses més belles i més transparents. No és que ho vegis tot més opac si no més clar, però no acabes de creure ja mai més que les coses han de ser per sempre boniques. En tot cas, va morir la mare, al 1942 i jo que no disposava de càmara fotogràfica vaig passar dues hores dibuixant-la en el llit de mort. Conservo encara aquest dibuix. Volia fixar el rostre últim, aquella antiga bellesa en el paper. El pare va quedar molt desconsolat, li va costar de superar la mort de la mare».

Els germans Vallverdú van continuar estudiant. Ella anava a una acadèmia i es preparava per ajudar el pare a la botiga. «Va ser una excel.lent dependent. Jo havia ingressat a la universitat, després de fer el setè curs a l’institut  Menéndez y Pelayo. Conservo amistats d’aquella època: Jordi Carbonell de Ballester, avui secretari de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Víctor Seix, mort estúpidament d’accident, als44, auna fira de Frankfurt, per un tramvia… Josep Vila Badó, metge dela Corachan, que va fer molt pel meu fill… Aquestes amistats em van introduir en una perspectiva nova de la societat, sobretot de la societat catalana».

A la universitat va matricular-se a filosofia i lletres. Tenia quatre cursos, llavors, la carrera. Dos cursos comuns i dos d’especialitat. I ja tenia al cap la idea de fer l’especialitat de filologia clàssica: grec i llatí. «Em semblava i encara em continua semblant que és una excel.lent base filològica i al mateix temps una formació de tipus cultural molt àmplia per la nostra tradició mediterrània. Vaig estudiar la carrera bé. Dins de la universitat vaig conèixer altra gent: Frederic Roda, Pere de Palol… Quan jo començava estaven acabant Badia i Margarit, Joan Triadú, Palau Fabre… Vaig fer bones amistats».

D’entre aquells estudiants varen fer grups bastant sans de gent que alguns diumenges sortien d’excursió. Hi havia bastant companyonia. Molts procedien de famílies d’arrels catalanistes. Hi haviala Isabel, com a una companya més. A tercer curs es van trobar altra vegadala Isabeli ell, però en un grup més reduït…  Van acabar la carrera al 1945 i, al mateix temps vam començar la relació. Una relació que encara dura.

Al cap de poc d’acabada la carrera un professor li oferia feina a la universitat, però cobrant poc. Ell però va decidir d’anar a buscar traduccions a Seix, a Arimany. A finals de 1947 el van tornar a cridar a la universitat perquè hi havia unes beques. Li van dir que la remuneració seria poca però treballaria amb el doctor Jordi Rubió. El doctor Rubió  treballava a Salvat i pel seu compte a l’arxiu dela Coronad’Aragó continuava la tasca d’investigador de documents de cultura que havia iniciat el seu pare. Necessitava un petit ajudant. Varen ser seleccionades quatre persones que es reuniren amb el doctor Rubió, al voltant d’una taula i al final després d’una conversa absolutament distesa el doctor Rubió va dir: “mirin, tots vostès tenen mèrits però em sembla a mi que el Vallverdú és el que ha fet llatí i com que a l’arxiu dela Coronad’Aragó s’haurà de trobar amb molts documents em decantaria per triar-lo a ell. «I em triar a mi. A partir d’aquell moment jo vaig tenir un mestre. Sempre he dit que hi ha professors i mestres. El doctor Jordi Rubió va mantenir una amistat fins quasi que va morir… Rubió em va ensenyar moltes coses sense fer-me classe. Vaig ajudar-lo durant tot un any, de 1948 1 1949.»

A banda d’això, Vallverdú es reunia amb uns amics: en Víctor Seix, Octavi Carulla i Soler Lluís, Josep Pereña, Magí Gonzalez Olivella, Antoni Vilanova. Es trobaven per parlar de coses més o menys cultes i ho feien al cafè Términus, cantonada Aragó i passeig de Gràcia. «Ara hi ha un banc, com a tot arreu».

Sant Feliu de Guíxols

Arribem a 1949 i el Pep no té una feina fixa. Ha intentat d’escriure guions per al cinema, ha traduit coses per a Seix i Barral i sobretot per Arimany. Un dia va trobar pel carrer Magí Gonzales Olivella i li va dir que li havien ofert d’anar a treballar a Sant Feliu de Guíxols, però ell no hi volia anar i li oferia la possibilitat d’anar-hi ell. Es tractava d’una empresa d’assegurances d’ensenyament i obria una acadèmia. «Aquesta acadèmia va durar un parell d’anys a les meves mans i després a les mans d’un altre. I mentrestant jo, a Sant Feliu de Guíxols vaig començar a afermar-me».

A més de treballar en un despatx d’exportació, va ficar-se en tota mena d’empreses culturals de la població. Una revista  que començava a sortir i en la que encara hi escriu: “Ancora”. Va començar a donar conferències. «Es a dir, vaig començar a madurar fora de casa. Jo considero que Sant Feliu ha estat un dels llocs on més vivament he estat mesclat amb la població». Un guixolenc d’adopció encara ho continua essent ara. En Pep ila Isabelvisiten periòdicament Sant Feliu, els amics que hi queden que per raó de l’edat són cada vegada menys. «Ciutat meravellosa on potser hauria volgut viure a l’hora de la jubilació. Es un dels llocs que m’agraden més d’aquest país».

El matrimoni Vallverdú

Va arribar el moment de casar-se. En Pep ja guanyava algun cèntim. Molt pocs però, malgrat tot, varen decidir que es casarien.

La cerimònia del casament va tenir lloc als Josepets, la parròquia dela Isabel, que vivia al capdamunt del carrer Gran de Gràcia. Van fer el viatge de noces a Madrid. Un viatge curt, de pocs dies perquè en Pep tenia pocs dies de permís a l’empresa on treballava, a Sant Feliu. Un any més tard va néixer, l’Eloi, l’únic fill del matrimoni.

A Sant Feliu, el matrimoni Vallverdú va ser molt feliç. Però molt aviat, al cap de poc de néixer van observar que l’Eloi tenia dificultats, dificultats constitucionals: era petit, era magre, plorava molt, era molt espasmòdic. «Aviat el dictamen va ser que el nostre fill no podia millorar, a banda la medicació, més que per una educació, però que la malaltia en si, és a dir, l’oligofrènia i conseqüències, les mantindria tota la vida, més o menys reduïdes per la medicació i al mateix temps una atenció per tal que fos el més sociabilitzable possible. Això és el que nosaltres hem intentat de fer i el que en els primers anys va fer heroicament la seva mare. Sobretot ella».

Els primers reconeixements

L’any 1954 el jove escriptor va decidir d’anar a un concurs estatal de novel.la juvenil d’aventures que convocava una editorial d’Alcoi. I el va guanyar. «Recordo que la novel.la la veig fer molt de pressa, perquè el termini era curt, però la idea va ser prou clara. Una novel.la molt neta molt trasparent, amb cinc episodis perfectament delimitats. I va guanyar». I això li va permetre de tenir el primer premi literari. El primer d’una sèrie que al llarg dels anys sumen més d’una vintena.

Quan l’Eloi tenia tres anys, és a dir, al 1956, i quan el matrimoni Vallverdú es trobava ben arrelat a Sant Feliu, aleshores van morir, en pocs mesos, el pare, i després l’avi. «Com que hi havia una hisenda de què fer-se càrrec, nosaltres vam tornar a terres de Lleida, vam tornar a Sant Martí de Maldà, a la casa pairal. Cap al novembre d’aquell any, ja vam passar a Balaguer perquè el director de l’Institut de Balaguer, que era un ex condeixeble nostre ens va dir que hi havia dues places de professors interins. I vam anar a treballar i a residir a Balaguer, deixant la casa de Sant Martí com a casa de vacances.

A Balaguer hi van estar dos anys. Durant aquest temps l’escriptor ja va escriure amb més intenció i en català, perquè s’acostava l’època de major apertura editorial. El primer llibre fou un volum de contes, «Festa Major», que va enviar a finals del 58 al premi Vítor Català, de contes, i va obtenir algunes votacions, però no va arribar a la final.

Al 1959, de l’Institut de Balaguer va passar a l’Institut de Lleida. «No perquè tinguéssim ganes de canviar, sinó perquè el nostre fill necessitava una escola adequada i a Lleida es començava a insinuar que es prepararia tot això dels minusvàlids i que hi hauria escoles especialitzades. De manera que vam anar cap a Lleida tots». Hi van viure deu anys.

A Lleida, Vallverdú es va tornar a donar a conèixer després de 16 anys. «De mica en mica vaig anar coneixent gent de la meva edat als quals no havia tingut ocasió de conèixer abans. Així em vaig anar introduint en els mitjans, per dir-ho així, intel.lectuals o inquiets de Lleida». Era l’any 60 i aquest any sí que va representar una decisiva transformació en el seu camí d’escriptor, perquè va poder veure publicats en català els seus primers llibres. Primer «El venedor de peixos», publicat per Arimany en una col.lecció juvenil, la primera que es va fer de novel.la juvenil, a Catalunya, «i que la va treure així, aconseguint els permisos no sé com». Més tard, va veure com l’editor Albertí s’interessava per alguns contes, del volum que havia fet amb el títol de «Festa Major», quan era a Balaguer, i que havia enviat al premi Víctor Català. Aleshores en va fer una antologia, set contes i els va publicar amb aquest títol de «Festa Major».

Literatura majoritària

El corrent d’escriure novel.la d’aventures, novel.la majoritària, que interessés a tothom, de fer que els infants llegissin i llegissin en català  començava a dibuixar-se clarament dins la ment de l’escriptor. Això coincidia a més amb la creació l’any  1961 de la revista «Cavall Fort». «Vaig començar-hi a publicar coses a partir de 1961 i durant molts anys vaig ser-ne un constant col.laborador. Ara sóc un col.laborador més esporàdic d’aquesta revista».

A partir de 1961 deixa l’Institut i se’n va al col.legi Sant Jordi i comença aleshores una etapa de traducció molt intensa. «Ha estat l’etapa de traducció més intensa de la meva vida, la que va de l’any 62 fins al 75, aproximadament».

L’any 62 és emblemàtic perquè neix Edicions 62 i l’editorial li dóna feina immediatament com a traductor de novel.les policíaques. Al mateix temps, una altra editorial, Herder, li encarrega traduccions de llibre religiós. «Les dues coses es complementen molt bé perquè quan deixava els renecs dels gansters d’una novel.la traduïa la mística d’un altre llibre».

Cap al 63 es decideix a escriure una altra novel.la juvenil, que va titular «L’abisme de Pyranos» i que va enviar al Premi Ruyra i el va guanyar. «Va ser el primer premi una mica sorollós, en català, que jo tenia. Això em va animar molt perquè era un premi de novel.la juvenil i a més va guanyar, em sembla, per unanimitat». Ramon Fuster i Rabés li va canviar el títol i li va posar «Trampa sota les aigües» i ha estat la novel.la més reeditada de totes les novel.les de Vallverdú.

El 68 és un any emblemàtic, també, perquè no sols van acabar la casa de Puiggròs i hi van anar a viure sinó que és l’any també que l’Eloi va poder deixar l’escola primària especial i traslladar-se a Sudanell que era el nou centre, acabat de construir, la nova ciutat laboral on començaria ja a treballar en tallers i on, a la llarga, ja s’hi quedaria internat.

L’any 70, amb una decidida vocació d’escriptor professional, Vallverdú decideix que deixarà les classes de Lleida, del col.legi sant Jordi per anar-se’n a fer classes a les Borges Blanques, a quatre quilòmetres de Puiggròs.

Es una etapa aquesta dels anys setanta als anys vuitanta, en què l’escriptor augmenta les col.laboracions a la premsa. Havia col.laborat a Tele Estel, a Serra d’Or, a Cavall Fort. Comença a escriure en català a la premsa de Lleida i a l’hora d’escriure pura creació literària es decanta decididament per la literatura juvenil. «Em trobo sol.licitat, afalagat pels editors de llibres juvenils». Tot amb tot es manté fidel ala Galerai a l’any setanta torna a guanyar el premi Folch i Torres per «En Roc drapaire». Més tard publica «L’home dels gats». Mentrestant continua traduint.

«Els 10 anys que vaig treballar a les Borges Blanques, al col.legi dels Caputxins, van ser excel.lents. Era només a un pas de casa, de Puiggròs a Les Borges Blanques. Tenia una gran llibertat de moviments. Era molt estimat a dins. Hi havia una cordialitat de tracte molt gran. Un claustre reduït i portàvem una vida de comunitat excel.lent».

A partir de 1979 ve una època d’estabilitat. Vallverdú ha publicat una colla de novel.les, bàsicament ala Galera. Desprésde «Rovelló», «L’home dels gats», «La caputxeta i el llop»… les sèries de «Catalunya Visió».. Després de «Els rius de Lleida», que varen fer per Destino… després d’haver traduït moltes coses, d’haver publicat «Bernat i els bandolers»… en fi, d’haver fet pròlegs, estudis… i d’haver-se donat a conèixer més o menys aixó, com un intel.lectual i d’haver escrit «Un cavall contra Roma»…no deixava de tenir un fil connectat amb la literatura per a grans. «En aquest sentit jo em decantava no per la narrativa sinó per l’assaig. I així, l’any 1970, vaig quedar finalista del premi Josep Pla amb «Proses de Ponent», condició de finalista que es repetiria l’any 1982 amb «Indíbil i la boira». Dic això perquè l’etiqueta d’escriptor únicament juvenil no m’escau i la rebutjo tot i que majoritàriament sóc un escriptor de literatura juvenil. Les novel.les se n’anaven succeint una a l’any. Perquè jo havia promès ala Galeraque els faria un llibre a l’any. I això ho vaig mantenir i ho he mantingut, encara».

«L’any 80 vaig passar a l’Institut que s’acabava d’inaugurar. L’any 1981, ja a l’Institut, vaig fer les oposicions a professor i el 82 el concurs de mèrits per accedir a la càtedra. Des de l’any 1982 jo era catedràtic de l’Institut de Les Borges Blanques, o sigui que jo em vaig fer funcionari molt tard».

L’any 1983 es publica «Indíbil i la boira» que és un dels llibres més personals, i a Lleida se celebren les festes de cultura Pompeu Fabra. «L’ajuntament de Lleida té la pensada de posar-me com a personalitat a la qual es dedica el premi». Durant aquest mateix any es va crear el premi d’assaig Josep Vallverdú. També és l’any que el trien dins l’Omnium Cultural com a jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. «Però curiosament som al 83 i nosaltres comencem a pensar que al 88 ens jubilarem».

La jubilació

La família Vallverdú tria L’Espluga de Francolí com un lloc dels principals a fer la selecció definitiva en el moment de fer-se la casa on anaren a viure el 1988, any de la jubilació tant d’ell com dela Isabel.

«Ens anem fent grans. Van venint una sèrie de reconeixements. Obtens un tipus de premis que no els has buscat, i que són conseqüència d’una llasga tasca, d’una vida ja dilatada com per exemplela Creude sant Jordi o la condició de l’Escriptor del Mes que es va produir al maig de 1990. Al 1991 intensifico la meva producció. Reprenc la tasca d’escriure originals que havia quedat una mica interrompuda des de l’any 88». Es produeix l’ingrés a l’Institut d’Estudis Catalans.

Des de la jubilació fins ara Vallverdú ha intensificat també la seva col.laboració a la premsa. «A la premsa regional perquè la premsa de Barcelona no sol obrir les portes». La premsa regional vol dir: «La Mañana», de Lleida; «Segre», de Lleida; la revista «Terrall» de Les Borges Blanques; col.labora a la revista «El Francolí» de l’Espluga; a la revista «Ancora» de Sant Feliu de Guíxols; a la revista «Presència» de Girona i a la revista «Ressò» de l’Ateneu de Ponent de Lleida; i un cop a la setmana també al diari de Tarragona».

«En l’actualitat em trobo recollint un material escrit de molt de temps, preparant-ne volums, de conferències, d’assaig i escrivint una o dues novel.letes juvenils a l’any. Realment tinc encara la picoreta que m’impulsa a escriure. Es a dir, mentre hi hagi aquest desig és possible que estigui dins d’un relatiu horitzó de joventut creadora, perquè ja he dit abans que escriure per la canalla rejoveneix en certa manera».

Un escriptor «tot terreny»

Josep Vallverdú és un nom inexorablement lligat, per sempre més, a la literatura infantil i juvenil. Amb quaranta-cinc títols ha esdevingut no sols un clàssic sinó un dels escriptors més prolífics i més guardonats en aquest vessant literària.

Ara bé, la narrativa per a joves és, només, una de les branques -la més esponerosa sens dubte- d’un arbre literari que ha crescrut agraït i fruitós. Són paraules del crític Isidor Cònsul que transcric al peu de la lletra pel seu encert i precisió. «Lluny de l’esquematisme i dels criteris d’especialitazació del nostre temps, -diu Isidor Cònsul- Josep Vallverdú ha esdevingut un autor tot terreny que ha interpretat, com qui diu, tots els papers de l’auca: erudit incipient, divulgador literari, poeta a estones, dramaturg i guionista, autor de llibres de viatge, traductor, assagista i narrador fonamental. A més, a cavall dels mítics anys seixanta i setanta, esdevingué l’agitador cultural i catalanista de les terres de Lleida. Això vol dir una enorme activitat de prologuista, conferenciant, pregoner de qualsevol acte cultural i la cua de tot el que hi vulgueu afegir».

I en aquesta cua encara hi podríem afegir la seva eloqüència, la facilitat de comunicació, el treball d’adaptador que ha fet d’algun clàssic, i el de crític, enèrgic, si cal, especialment en els seus articles sobre l’ensenyament i l’escola.

Per tant, als quaranta-cins títols de narrativa per a joves caldrà afegir-hi vuitanta contes breus, la majoria publicats a la revista «Cavall Fort». En el camp de la traducció, Vallverdú compta amb seixanta-nou volums, que abarquen tota classe de temes, traduïts la majoria de l’anglès. Entre ells tant hi podem trobar novel.les de la col.lecció «La cua de palla» com tractats d’antropologia social, llibre religiós, d’educació sexual, així com novel.les d’algun clàssic com Stevenson, Steinbeck i d’altres.

En la branca assagística, un llibre col.lectiu Lleida, problema i realitat (1967) i, a més, Proses de Ponent (1970) i Indíbil i la boira (1983). Directament relacionat amb les terres de Ponent, Vallverdú ha escrit pàgines i pàgines des de qualsevol vessant o activitat humana com els treballs que entren de ple  en la divulgació de la història literària: De Morera i Galícia a Guillem Viladot (1980), El Rector de Vallfogona i la llengua del barroc (1982) i Magí Morera i Galícia, traductor de Shakespeare (1982) o com els pregons, entre d’altres el de l’oli, el de la Festa Major de Lleida o el del Centre Comarcal Lleidatà, recollits tots tres en el volum titulat precisament Pregoner de Ponent (1982), i també el conjunt de pròlegs a Almacelles, visió d’un poble (1971), a Memòria de Riella (1974), a La Vall del Corb, imatge i poesia (1979), a Els ocells de Balaguer i la seva rodalia (1979), a Maldà, recull de treballs històrics (1982), a Els esquarterats (1982) així com tot un conjunt dispers d’altres treballs com Catalans pel món (1969), Lleida i l’esperit (1971), Quatre bisbats a terres de Lleida (1971), Valeri Serra i Boldú (1975), Llengua i fidelitat en Josep Maria Folch i Torres (1980), Revisió de la versió de Shakespeare per Morera i Galícia (1982), No haver-lo conegut (1983) (a Miscel.lània homenatge a Jaume Agelet i Garriga), De Morera i Galícia a les noves fornades (1992). La seva amplíssima activitat com a conferenciant es pot assaborir en un volum de molt recent publicació: Entrada lliure (1993).

El seu coneixement del país i la capacitat per enfilar un comentari sobre el paisatge, l’ambient rural, l’alè de la població van donar com a resultat una sèrie de llibres de viatges entre els quals vuit volums de Catalunya Visió (1968-1974) en formen el gruix més considerables. Hi trobem també, en aquest apartat, Catalunya continental (1968), La Catalunya aragonesa (1969), Viatge entorn de Lleida (1972), i Els rius de Lleida (1973).

L’actitud constant de servei -sobretot als joves- i el to didàctic amb què amaneix sempre la seva voluntat d’instruir han portat Josep Vallverdú a publicar un bon conjunt de llibres destinats a ser utilitzats en l’ensenyament. Des dels dos volums de Formación humanística (1975 i 1976), passant per la Història de la literatura catalana (1978) i la Història de Lleida explicada als joves (1979) i acabant amb Llengua catalana, 1er de BUP (1980), Llengua catalana, 2on de BUP (1981) i Nocions de literatura, 3er de BUP (1983).

Del conjunt de l’obra de Josep Vallverdú, la narrativa per a adults és probablement la menys afavorida tant pels lectors com per la crítica. L’estigmatització i l’etiquetament d’autor infantil i juvenil poden haver jugat una mala passada a una narrativa prou sòlida i ben estructurada com és la formada per títols com Primavera, no! (1952), Divertimento en cirugia menor (1960),Festa major (1961) -reeditat l’any 1987 amb el títol de La festa i la ganyota-, L’eixam (1970) (inèdit fins que es va publicar amb el títol Els genets de la tarda al 1992), Hola, Tom! (1973) i Ara mateix eren aquí (i altres relats) (1987).

Completen l’obra de Josep Vallverdú centenars d’articles que, sobretot a partir de la jubilació, han constituït una de les seves dedicacions més notables. Articles a «La Mañana» i «Segre» de Lleida, a la revista «Terral», de les Borges Blanques, a la revista «El Francolí», de l’Espluga, a la revista «Ancora» de Sant Feliu de Guíxols, a «Presència», de Girona, al «Diari de Tarragona», a la revista «Ressò» de l’Ateneu de Ponent de Lleida, a «Crònica d’Ensenyament»… El volum La lluna amb les dents (1989) recull alguns dels articles de premsa publicats entre els anys 1962 i 1988.

Qualsevol tema desvetlla en Josep Vallverdú un estímul per fer-ne un comentari o una opinió. Alguns d’aquests comentaris es troben també agrupats en el volum Les quatre estacions (1991) un dietari escrit al llarg de dos anys (1988-1989) que junt amb Entrada lliure (1993) són els darrers volums d’una sèrie que el mateix Vallverdú anomena «llibres personals» -com ho són Proses de Ponent, Indíbil i la boira i La lluna amb les dents- «on aboco memòries, opinions, confessions, anècdotes, crítiques i interrogants».

Fent un esforç d’exhaustivitat no podem deixar fora d’aquest inventari títols i obres singulars com La imatge (1958), un guió cinematogràfic; Poemes del gos (1977), l’única incursió en el món de la poesia; La perla de Sabir (1985) un guió per a cinema sobre una adaptació de La perla negra; una altra adaptació: Robinson Crusoe (1991). Sobre teatre: d’una banda, El teatro en la antigüedad (1948), de l’altra, Nerta (1959), La caputxeta i el llop (1972) una adaptació del clàssic conte i Sant Jordi mata l’aranya (1982).

He volgut deixar per al final aquelles primeres novel.les escrites en castellà -«perquè aleshores era l’única manera de publicar». Són: La flor del olvido (1954), Las cinco vidas del Nereo (1954) i Tambores en el río (1955). Molt abans encara Vallverdú havia ja escrit un recull d’articles que va agrupar sota el títol Pronaos (1947) i que es va enquadernar ell mateix. I més abans, al 1937, quan l’escriptor era encara joveníssim -13 anys-, havia escrit ja el que probablement fou la primera obra: Els Pastorets.

«Ras i curt -diu Isidor Cònsul- vol dir un feix de milers de pàgines que comença a fer respecte, un gruix de producció narrativa que no hagués estat pas possible sense algunes de les qualitats que orlen Josep Vallverdú i que detallo sense criteris de prioritat: una enorme capacitat de treball, una envejable força fabuladora, una intel.ligència subtil en un cap ben estructurat i el do d’escriure a raig, sense necessitat de gaires retocs posteriors. El maridatge ben avingut d’aquesta colla d’elements és l’unic secret d’una màquina que inventa i explica històries, com qui diu sense aturador» (Isidor Cònsul: Revista Cultura, 18, novembre de 1988).      

 Literatura majoritària

La dedicació de Josep Vallverdú a la literatura per a lectors infantils i pre-adolescents està explicada a bastament, des dels seus inicis, a Indíbil i la boira, en moltíssimes entrevistes i d’una manera molt especial en un article de la revista Pont, num. 96 titulat L’empenta inicial.

Vallverdú ha recordat sempre la sensació d’impotència que vivien, a finals dels anys quaranta i a començaments dels cinquanta, tots aquells que es sentien cridats a escriure i constataven que totes les portes eren tancades i barrades. «O escrivíem en castellà o no hi havia cap possibilitat».

Així, per aprendre la tècnica, Vallverdú i d’altres van confegir alguns llibres en castellà: «en el meu cas concret, també, imperiosament, per tal de veure en volum allò que escrivia, necessitat encara sentida avui i que em fa arraconar els intents d’escriure res que no pugui ser volum, que no pugui esdevenir llibre. Allò que feia en català ho havia de guardar en un calaix, però m’ho il.lustrava, ho escrivia en fulls petits i m’ho relligava: així em feia la il.lusió que editava en català».

A aquesta actitud atenta i tenaç de Vallverdú s’hi va afegir l’actitud decidida d’un editor, Miquel Arimany. «Una de les dèries que tenia -diu Vallverdú- era cobrir el camp de la literatura per a infants, camp que ben poques editorials pretenien de tocar, possiblement per un càlcul realista de les possibilitats factuals en aquell terreny».

D’aquesta manera, Arimany va crear el 1958 la col.lecció per a infants «Sant Jordi». «No vaig pas ser el primer autor que ell incorporà a la col.lecció, però sí que tinc la certesa que ell endevinà que jo continuaria. Una vegada va dir-me que aquest de la literatura per als més joves seria el meu camp. Ho va endevinar». Arimany va tenir doncs un paper determinant en els començaments de la professionalització de Vallverdú. «Si ell no hagués donat forma al meu primer text El venedor de peixos (1960), jo no hauria tingut senzillament aquell capital de constància, aquella inèrcia per a la qual Arimany em donà la primera empenta».

«El venedor de peixos»: un punt de referència

I El venedor de peixos es va convertir no sols en el primer text de Vallverdú sinó que, a més, va fer possible el retorn de la novel.la d’aventures en uns moments d’una gran sequera pel que feia al llibre juvenil. Encara més: El venedor de peixos ha esdevingut també un punt de referència gairebé obligat per a la resta de novel.les d’aventures, incloent-hi les del propi Vallverdú, ja que conté, tot i essent la primera, tots els ingredients necessaris i imprescindibles de qualsevol bona novel.la d’acció.

Quins són aquests ingredients? N’apunto alguns: la trama, l’ambientació, la temàtica i els personatges. El mestratge de Josep Vallverdú es fa patent ja en aquesta seva primera novel.la amb l’elecció d’una trama, els principals elements de la qual són les peripècies arriscades, el moviment continu, la incertesa dels esdeveniments, la tensió narrativa… elements que també trobem en novel.les posteriors com Trampa sota les aigües (1965), L’illa groga (1986) o El viatge del Dofí Rialler (1989), entre d’altres.

El mestratge de l’autor és evident també, pel que fa a l’ambientació, en la seva capacitat per construir escenaris per on hauran de circular els seus personatges. Aquests escenaris podran ser ben diversos: un petit poble rural en Els genets de la tarda (1992), el mític Oest en Punta de fletxa (1992), l’antiga Roma en Un cavall contra Roma (1975), etc. Vallverdú mostra una bona capacitat no sols per a crear aquests escenaris sinó també per fer-hi moure els seus personatges.

Pel que fa als temes, l’escriptor de Ponent fa també una abundant exhibició de possibilitats: des del tema policíac  -El venedor de peixos (1960)-, fins al món de la mitologia grega -El fill de la pluja d’or (1984) o El vol del falcó (1885)- passant per novel.les històriques -que van des de la prehistòria en Tres xacals a la ciutat (1976), fins a èpoques més modernes amb Els amics del vent (1979) o L’alcalde Ferrovell (1981). El tractament de qualsevol d’aquests temes i de molts d’altres -la guerra, l’amor, la violència…- està presentat i treballat amb un gust exquisit.

Finalment, un ingredient cabdal: els protagonistes -els herois- encarregats de superar totes les proves, demostrant unes qualitats sovint immillorables (l’observació, la inquietud, la curiositat, la valentia… i també l’elegància, la tendresa, la sensibilitat…) sempre disposats a demostrar la seva «sensació feliç d’iniciativa ininterrompuda d’aventura (El venedor…, p. 11), o «aquella tensió interior, aquella insatisfacció del secret a mitges, la urgència dels problemes de deducció i acció…» (El venedor…, pàg. 38). Uns personatges molt sovint joves que maduren al mateix temps que transcorre l’aventura i sobre els quals es realitzarà  molt probablement una identificació tant o més intensa com més bé es capti l’interès del lector.

Conscient d’això, Josep Vallverdú presenta una gama de personatges que inviten al lector a participar en tot aquest procés de maduració, sense forçar res, però amb una intencionalitat clara de créixer, d’aprendre i de millorar. Que alguna cosa vibri en el lector un cop llegit el llibre, un cop consumada l’aventura. Sense oblidar però l’objectiu principal de tota novel.la d’aventures: l’enjòlit, l’oportunitat de xalar, el plaer que provoca la seva lectura, i el goig de viure cada moment de la història amb intensitat i passió. Tot plegat, amb un llenguatge precís i ric, elegant i rigorós.

Des d’El venedor de peixos, doncs, fins a La presó de Lleida- l’última de les seves narracions, ara com ara- Josep Vallverdú se’ns mostra no tant com un escriptor per a gent jove sinó com un escriptor de novel.les d’aventura i d’acció. Com un escriptor de literatura majoritària, com a ell li agrada de dir, perquè és una literatura que pot interessar a un ampli sector de gent, malgrat que «els consumidors habituals de la qual, per afinitat amb els textos o amb els personatges que els poblen, són els nois i els pre-adolescents».

Un «gira-sol d’històries» per a joves

Josep Vallverdú és un dels escriptors per a gent jove més prolífics del país. La seva obra destinada a aquest públic està formada per més de quaranta títols escrits amb una prosa ben elaborada, rica i suggerent.

La seva especialitat és l’aventura i sobretot la novel.la d’acció, tal com ja he dit. Però en la seva obra s’hi observa un desig de varietat -«la varietat sempre estimula i rejoveneix», diu Josep Vallverdú-. No és estrany, doncs, que Vallverdú hagi tocat totes les tecles possibles, és a dir: tots els temes (aventures, westerns, narracions amb missatge social, amb protagonista animal…) i totes les formes narratives  (novel.la, conte, teatre, adaptacions…) i que, com un bon tastaolletes hagi creat un món literari ampli i divers, com una mena de «gira-sol d’històries», el títol precismaent d’un dels seus llibres de contes.

La narrativa de Josep Vallverdú està formada doncs pels següents títols:

I.  NOVEL:LES

          a) D’aventures:

1) amb fons històric:

-Prehistòria:         Tres xacals a la ciutat

-Edat antiga:        Un cavall contra Roma;  La creu dels quatre anells

-Edat mitjana:     En Mir l’esquirol;  L’espasa i la cançó

-Segle XVII:       Bernat i els bandolers

-Segle XIX:        Els amics del vent;  L’alcalde Ferrovell

2) temes mitològics:     El fill de la pluja d’or;  El vol del falcó; Mans de bronze

3) del Far-west:   Punta de Fletxa,  Lladres de cavalls,  Joc d’eixerits

4) d’acció:     El venedor de peixos,  Trampa sota les aigües,  La caravana invisible,  Gasan i el lleopard,                                                        L’illa groga,  El viatge del Dofí Rialler,  L’home de gregal  Els genets de la tarda

b) amb protagonista animal:   Rovelló,  Saberut i Cua-verd,  La conquesta del barri,  Aventura al terrat

c) amb missatge social:    En Roc drapaire,  L’home dels gats,  Marta i Miquel,  Un estrany a l’arca

d) amb elements fantàstics:   Els inventors de fantasmes, Les vacances del rellotge,  Els convidats del bosc,                                                     Nàufrags a l’espai

 II.  CONTES:        Homes, bèsties i facècies   (34 contes)

Gira-sol d’històries                (10 contes)

Contes en òrbita                   (23 contes)

(La revista «Cavall Fort» ha publicat la majoria d’aquests contes i molts més).

III.  TEATRE:  La Caputxeta i el Llop,  Sant Jordi mata l’aranya

(La revista «Cavall Fort» ha publicat una        vintena d’obres de teatre breu).

IV.  ADAPTACIONSLa perla negra,  Robinson Crusoe

V.  LLIBRES DE CONEIXEMENTS:   Història de Lleida explicada als joves,  Llengua Catalana, Història de la literatura                    catalana

 

El cultiu d’uns valors

La narrativa de Josep Vallverdú és una exaltació d’allò que és vital i senzill. Les seves obres tenen sempre una fons humanitari: «crec fermament que dins aquesta biosfera, de tot el que hi ha, el més ric és l’home. I cadascú té coses positives, reconegudes per la llei natural, les lleis religioses i tota mena d’etiquetes. I aquesta riquesa cal transmetre-la (se’n pot dir humanisme) als joves, perquè caldrà que s’enfrontin a la vida amb algun bagatge de robustesa interior».

Fàcilment, doncs, les seves obres constitueixen una reflexió crítica sobre l’home. En altres, hi apareix d’una manera continuada el tema del progrés de l’home, el desenvolupament de la civilització: «de molt jovenet ja m’interessava per l’aspecte ‘història de la cultura’, dela Històriaen majúscula. Tenia deler per saber exactament com tallaven les pedres a la prehistòria, com feien els càlculs els amerindis, l’evolució dels vaixells de vela…Lamento cada dia que el sentit de la tradició, d’una tadició immediata, es perdi, perquè això pot fer persones sense arrels identificables…».

El crític Francesc Boada diu: «Vallverdú té la convicció que cal mostrar als nois i noies el món sense endolciments ni falsificacions: a partir d’aquí, els conflictes humans seran la base de totes les seves narracions. Els seus herois són persones normals, allunyades del mite, que passen por com tothom i que no s’assemblen ni de lluny als ‘supermans’ de moda. En els seus llibres, el lector s’hi pot identicar sense sentir-se rebaixat, al contrari, els personatges li proposen un model de comportament basat en el coneixement de les pròpies forces i, això sí, en el ferm compromís de tirar endavant una empresa, sempre difícil, però no impossible».

Una síntesi, doncs, de les caracterísitques de la narrativa de Vallverdú, passari per:

1) Un interès per la història dels homes, per la història de la civilització, pel batec de la humanitat, per la tradició. Interès pel progrés, pel creixement de l’home, per l’experiència…

2) Una reflexió crítica sobre els homes i les seves conductes. La ironia i l’humor acostumen a acompanyar         sempre aquesta reflexió.

3) Uns personatges vius, enginyosos i sensibles. En moltes ocasions són joves decidits que creixen i maduren    a través de la narració.

4) Una sensibilitat per la natura, pels animals, pels més dèbils, per la defensa d’uns valors…

5) Un llenguatge elegant, no del tot fàcil, però suggerent i ric i d’un notable valor estètic i poètic.

6) Un fons humanitari que fa que després de la lectura d’una novel.la o d’un conte, alguna cosa vibri en el lector.

L’escriptor més premiat

Josep Vallverdú ha estat un escriptor repetidament premiat, especialment en el camp de la narrativa per a gent jove on ha esdevingut el més guardonat en els últims trenta anys, amb setze premis o reconeixements. Són els següents:

I Joaquim Ruyra, 1963: Trampa sota les aigües

VI Premi Folch i Torres, 1968: Rovelló

VIII Premi Folch i Torres, 1970: En Roc drapaire

Premi C.C.E.I., 1970: Rovelló

«Libro de interés juvenil» 1977: Tres xacals a la ciutat

«Libro de interés infantil» 1979: En Mir, l’esquirol

IV Premi Serra d’Or, 1980: Història de Lleida expl. als joves

Llista d’Honor del IBBY, 1980: En Mir, l’esquirol

I Premi Generalitat, 1981: L’alcalde Ferrovell

Premi C.C.E.I., 1983: Saberut i Cua-verd

VI «Premio Nacional» 1983: Saberut i Cua-verd

II Premi Enric Valor, 1984: Gasan i el lleopard (finalista)

Candidat al Premi Andersen, 1988: pel conjunt de la seva obra

Premi «J’aime lire», 1990: Rovelló

Premi «Bernad Versele», 1991: Rovelló

Premi «Alice-città di Sassari», 1993: pel conjunt de l’obra

 

Cal afegir-hi també els reconeixements per la seva obra per a adults:

Premi Mossèn Chusep, 1953: Las cinco vidas del Nereo

Premi Josep Pla, 1969 (finalista): Proses de Ponent

Premi Ciutat de Terrassa, 1970 (finalista): L’eixam

Premi Josep Pla, 1982 (finalista): Indíbil i la boira

Vallverdú, 70 – Rovelló, 25

17 oct

Josep Maria Aloy, al diari REGIÓ-7 del dia 4 de juliol de 1993

 

Durant l’estiu de1968, l’escriptor Josep Vallverdú, al jardí de la seva casa de Puiggròs, s’hi va construir una barraca de canyes. Hi va col.locar una soca d’ametller «semblant a una enorme rodanxa de xoriç», damunt la qual hi plantificava cada matí la màquina d’escriure. Al cap d’unes quantes sessions, el resultat fou una novel.la, «Rovelló», la història tendra d’un gos que ha captivat un bon grapat de lectors.

Vallverdú tenia aleshores quaranta-cinc anys i havia publicat tan sols tres novel.les juvenils: «El venedor de peixos» (1960); «Trampa sota les aigües», premi Joaquim Ruyra, 1963 i «La caravana invisible» (1968). Eren uns moments en què la literatura infantil i juvenil en català ressorgia lentament i amb timidesa d’una nit llarga de prohibicions i censures nefastes. Ha plogut molt des d’aleshores i Josep Vallverdú s’ha convertit en un dels escriptors més prolífics amb una trentena de novel.les, apart de contes, obres de teatre breu, adaptacions i altres narracions.

Si llavors Vallverdú tenia quaranta-cinc anys, durant aquest mes de juliol en complirà setanta. Setanta anys la majoria dels quals han estat dedicats per complet al món del llibre i de la cultura, des de vessants tan diversos que li han suposat el sobrenom d’escriptor tot terreny. De totes les activitats, en sobresurt però la de la narrativa per a joves, terreny en el que ha rebut el reconeixement del món editorial, crític i lector, aquí i a l’estranger. La seva narrativa ha estat assaborida per multitud de lectors joves molts dels quals avui la proposen per iniciar a la lectura els seus propis fills.

I si Vallverdú compleix setanta anys, l’entranyable «Rovelló» en fa vint-i-cinc i ha esdevingut ja un clàssic que Edicions de La Galeraha editat disset vegades en català i vuit en castellà  però, a més, ha estat editat en basc, en francès, en rus i, fa poc, en italià. El mateix Vallverdú, no sense la seva característica ironia comenta: «Els castellano-lectors en diuen Polvorón, i els bascos de Donosti, Xarpa. Els francesos van decidir-se per argent-viu (Vif-argent), i ara els italians per Trivella, que vol dir filaberquí. Es un gos amb més noms que un estafador, pobret, tan bon minyó que és».

Pel que fa a guardons, «Rovelló» ha esdevingut la novel.la infantil més premiada dels últims vint-i-cinc anys. En el moment de ser escrita ja va guanyar el premi «Josep Maria Folch i Torres», on també s’hi presentaven, aquell mateix any Joaquim Carbó amb «La colla dels deu», Emili Teixidor amb «Dídac, Berta i la màquina de lligar boira» i Sebastià Sorribas amb «Viatge al país dels lacets». Tots ells reeditats moltes vegades i amb tot el carisma dels grans clàssics. A més del Folch i Torres, la novel.la va obtenir també el premi dela C.C.E.I. el 1970; el «J’aime lire»1990, aFrança i el «Bernad Versele»,1991 aBèlgica. Aquests dos últims premis tenen a més l’alicient de ser atorgats pels propis lectors joves. Mils de nois i noies, tant a França com a Bèlgica, van seleccionar «Rovelló» com a millor novel.la infantil de l’any.

Rovelló, digui el que digui el seu amo, és un gos universal. Per a molts nens és el primer gos que els arriba a través de la literatura. Un gos que s’ha obert camí entre una munió de lectors, talment com un filaberquí. Potser per això els italians li han posat Trivella.

 

 

 

  Good Rockin Tonight

L’any 1992 de Josep Vallverdú

17 oct

Josep Maria Aloy

Escola Catalana, 298 (març de 1993)

 

Amb la publicació en llibre de «Punta de fletxa» -la novel.la per a joves que aquest suplement va oferir «per entregues», setmanalment durant l’estiu de 1991- són exactament trenta-tres les narracions que Josep Vallverdú ha escrit per a la gent jove. Trenta-tres narracions que sumen un total de tres mil set-centes cinquanta planes i que el confirmen com un dels autors més prolífics que ha tingut la literatura catalana dels últims temps. A aquest bon pilot de narracions cal afegir-hi els contes -més de setanta- i altres obres esparses: teatre breu, adaptacions, guions… a part de tota l’obra per a adults, especialment les traduccions que superen també els setanta volums. Es per tot plegat també que Isidor Cònsul, amb encert, ha anomenat Vallverdú l’escriptor «tot terreny».

Si tenim en compte que «El venedor de peixos», la seva primera novel.la, fou escrita el 1960, podem comprovar que Josep Vallverdú ha escrit una mitjana d’un llibre per any. Amb aquella primera novel.la l’autor ja va manifestar les seves dots de narrador i una tècnica eficaç per a dirigir-se al seu públic, un públic majoritari que no s’ha cansat de llegir i rellegir els seus llibres que, malgrat el temps, no han passat de moda i molts d’ells es conserven frescos com el primer dia. El mateix Vallverdú ha dit en alguna ocasió que «alguns dels meus textos han suportat el pes dels anys força millor que no el seu pare».

Malgrat que la majoria de les seves obres hagin estat publicades aLa Galera, avui els seus títols s’escampen, amb més o menys fortuna, sobre una dotzena de col.leccions i cases editorials, l’última de les quals, ara com ara, és Edicions Intercomarcals, l’editora de Regió-7.

Una vitalitat creixent

Tot i que avui es presenta «Punta de fletxa», la novel.la ja fou escrita l’estiu del 91. Des d’aleshores Vallverdú n’ha publicades ja tres més. A punt de complir els setanta anys, l’escriptor de l’Espluga de Francolí, demostra una vitalitat creixent i, a moments, esfereïdora. I aquesta vitalitat no ve definida només pel volum i la quantitat de les seves publicacions sinó, i especialment, pels seus continguts.  Qui segueixi més o menys la trajectòria de Josep Vallverdú com a escriptor per a joves, quedarà sorprès de l’evolució, de la intensitat i de la diversitat dels temes de les últimes novel.les.

L’afany de publicar podria fer pensar en la necessitat d’oferir un producte reiteratiu i apressat, típic d’una persona que pot sentir-se envellir i, per tant, lliurat totalment a la imperiosa i esbojarrada obligació de produir per produir. Absolutament res de tot això és el que es desprèn  de la lectura de les últimes novel.les d’aquest escriptor. Tot el contrari: l’autor aprofita cada una d’aquestes noves narracions per trencar esquemes anteriors i oferir productes també nous. Vegem-ho, si no.

«Punta de fletxa», la novel.la juvenil que ofereix Regió-7, és una història basada en el Far-west i un tema nou en Vallverdú. En el comentari que ja vàrem escriure quan la novel.la fou publicada per capítols al diari -veure suplement «Idees» del 14.07.1991- definíem «Punta de fletxa» com una aventura trepidant que conté tots els elements típics del western, el més important dels quals és el protagonista, jove i valent, que creix i madura superant els obstacles i la incertesa, la por i la desgana. Vallverdú s’estrena amb grapa i ofici en el tema com si en fos un especialista consumat.

Però, seguim: a part de «Punta de fletxa», Vallverdú ha publicat durant el 92 «Els genets de la tarda» (Edit. Columna), una història dura i actual, sobre la violència gratuïta d’un grup de joves motoritzats que trenca la monotonia i tranquil.litat dels habitants d’un petit poble de muntanya, que se senten assetjats durant unes hores sense cap justificació i d’una forma completament abusiva i impudent. Un tema també nou en Vallverdú, presentat amb encert, amb una acció tensa i trepidant i un llenguatge clar i rigorós que retenen el lector i l’obliguen a seguir llegint fins al final.

«L’home de gregal» (Edit. Barcanova) ha estat publicada també durant el 92. Si «Els genets…» és una novel.la sobre la violència gratuïta, «L’home de gregal» és una història d’amors i odis, amb tot un bon assortit d’ingredients. Una història dins d’una altra història, amb final feliç -totes les novel.les de Vallverdú tenen un final positiu i optimista- i amb un interessant tractament dels personatges i un magistral domini del llenguatge. Una novel.la molt arrodonida que depassa fins i tot la franja d’edat a la que va dirigida la col.lecció on es troba publicada i que, per tant, pot molt ben ser llegida per un públic adult.

«Lladres de cavalls» (Edicions deLa Galera), publicada aquest mes de desembre passat, torna a tractar el tema de l’Oest americà. De fet, és una narració que vol ser un homenatge al «Cine Porfolio» que segons manifesta l’autor fou «el palau dels meus westerns infantils». Com a homenatge doncs al Porfolio, que projectava, al seu temps, dues pel.lícules per sessió, una de les quals -la bona- era de l’Oest, ha escrit, Vallverdú, una novel.la d’aventures on no hi manca tot allò pertinent al tema: cavalls, vaquers, indis, l’assalt a un tren fumejant i, per damunt de tot, molta acció i un bon ritme. I difuminada al llarg de la novel.la una petita història d’amor: la de l’heroi que exposa la vida per salvar la noia dels seus somnis, dels segrestadors que l’han agafada com a hostatge.

Aquesta renovada vitalitat que manifesta l’autor de «Rovelló» va encara més enllà amb la presència de personatges femenins en les últimes novel.les, amb el tractament del tema amorós, amb el to elegant amb què dibuixa les relacions entre els diferents personatges i, sobretot, amb el vent de l’aventura que sura constantment en totes les novel.les, la intencionalitat de les quals, em sembla, no és tant ja la de complaure el lector jove amb temes que li siguin fàcils i propers sinó la d’oferir literatura de la bona i literatura a seques, sense etiquetes que la vulguin desdibuixar. Es a dir, una literatura per a tots els públics, àdhuc el juvenil. Aquesta és la principal característica d’aquesta nova vitalitat de l’autor de l’Espluga.

La mainada vota Rovelló

17 oct

 

 Josep Maria Aloy, al diari REGIÓ-7, del dia 16 de febrer del 1992

 

    Si algun estudiós es llança algun dia a escriure una història de la novel.la catalana per a joves, durant els últims trenta anys, haurà de començar inexorablement per Josep Vallverdú que, amb una novel.la d ‘aventures «El venedor de peixos», -publicada el 1960 primer a Arimany i després a Publicacions de l’Abadia de Montserrat- emprenia en solitari i enmig del desert cultural de l’època, la insòlita empresa no sols d’escriure en català sinó d’escriure per a joves, esdevenint així l’iniciador de tota l’activitat literària destinada a aquesta població que, fins als nostres dies, ha donat ja més de mig miler de novel.les i un centenar llarg d’autors. De moment però, aquella primera novel.la no va tenir imitadors ni va crear adicció i van haver de passar cinc anys perquè el mateix Vallverdú hi tornés amb una nova novel.la d’aventures «Trampa sota les aigües», novel.la emblemàtica que no sols va guanyar per primera vegada el prestigiós premi Joaquim Ruyra de novel.la juvenil sinó que també va inaugurar una de les col.leccions més importants de narrativa per a joves. Em refereixo a la col.lecció «El Nus» de l’editorial Laia, ja desapareguda.

 A partir de «Trampa sota les aigües» va començar ja una progressiva i creixent eufòria per a la novel.la juvenil catalana: el 1966, Sebastià Sorribas publicava una de les novel.les més reeditades i més llegides de tota la història del llibre per a gent jove: el famós «El zoo d’en Pitus» (La Galera), que inaugurava també una altra de les col.leccions més entranyables, «Els Grumets dela Galera». El mateix 1966 és l’any també de la famosíssima i més que clàssica «La casa sota la sorra» del molt prolífic Joaquim Carbó, editada a Laia i recuperada ara per Columna amb més de quaranta edicions a l’esquena. Altres autors es van anar afegint a aquella represa afavorint ja una recuperació definitiva de la lectura en català per a nois i noies: Sebastià Estradé, Angels Garriga, Maria Novell, Robert Saladrigas, Emili Teixidor… oferiren uns productes enriquidors i valuosos per a una mainada  que podia així accedir a la llengua pròpia amb un fort estímul.

Obres de permanent actualitat

Un cop engegada la màquina, ja no s’ha aturat i trenta anys després Josep Vallverdú compta amb un bon reguitzell de llibres: vint-i-sis novel.les -l’última de les quals «Punta de fletxa» fou publicada l’estiu passat en aquest mateix suplement-vuit narracions breus, disset obres curtes de teatre i més de setanta contes, essent considerat un dels escriptors més prolífics per a gent jove i un dels escriptors que han vist més vegades editades les seves obres. Algunes d’elles, esdevingudes ja clàssiques, continuen encara essent notícia. Em refereixo especialment a «Trampa sota les aigües» i també a «Rovelló». La primera, després d’haver aconseguit vint-i-una edicions a Laia, apareix ara a l’editorial Noguer que ha recuperat la novel.la, amb molt bon criteri, per a la seva col.lecció «Quatre vents».

La segona, «Rovelló», la història tendra i emotiva d’un simpàtic gosset, escrita a raig l’any 1969, no ha deixat mai de ser actualitat. Recordo haver-la llegit a classe, ja fa molts anys, davant la ingènua mirada dels meus alumnes -la majoria d’ells, ara ja pares- que l’escoltaven amb tant d’interès que, un cop acabat el capítol corresponent restaven gairebé immòbils i silenciosos i necessitava estona per anar-los fent sortir d’aquella situació d’enjòlit i d’emoció i retornar-los a la no tant joiosa realitat. Sempre més vaig creure que un autor que era capaç d’immobilitzar-me una classe de trenta alumnes d’aquesta manera durant els segons posteriors a la lectura d’un episodi d’una novel.la seva, era un autor que havia de ser  tingut en consideració.

I bé, deia que «Rovelló» ha estat notícia de forma permanent i continuada. A part d’haver estat reeditada catorze vegades en català i vuit en castellà i d’haver-se traduït al basc, al francès i al rus, va guanyar fa dos anys el premi «J’aime lire» que es dóna a França i que té la particularitat de ser atorgat per un jurat format per nens -qui millor, tanmateix, per jutjar una obra destinada al públic jove!-. Però no s’acaba aquí la cosa: acabo de rebre carta de Josep Vallverdú i em comunica que també a Bèlgica «Rovelló» ha estat triat com a millor llibre infantil de 1991, juntament amb d’altres quatre.

No puc deixar de pensar en la bona -i merescuda- ratxa d’un autor que ha estat permanentment fidel a un públic que alhora li sap agrair -i de quina manera!- aquesta fidelitat. Un públic que no sols el llegeix sinó que vota per la seva obra. Els nois i noies voten per «Rovelló». El1990 aFrança i el1991 aBèlgica. Però no és per res: molts anys abans ja ho havien fet els alumnes d’una escola d’aquí que, un cop acabava el capítol del dia, es quedaven uns segons immòbils, incapaços de reaccionar. Algun fins i tot tenia els ulls humits…, però amb una expressió d’agradable tendresa… una expressió de gosset entremaliat.