Balaguer, última estació?

23 feb 2016

Balaguer

Balaguer

Al llarg de la seva dilatada vida, Josep Vallverdú ha viscut en set llocs diferents de Catalunya, prou temps per aferrar-m’hi en grau suficient, emportar-me’n algun tresor i deixar-hi un modest rastre. Lleida -el primer veïnat- , Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Sant Martí de Maldà, Balaguer, Lleida -per segona vegada-, Puiggròs i L’Espluga de Francolí han estat les diverses residències.

Però, ara, acabats de complir els noranta-dos anys, i casat de nou en segones núpcies, Vallverdú decideix abandonar la seva casa de l’Espluga per tornar a Balaguer. En aquesta ciutat vam anar a viure els tres membres de la família el 1956, abandonant Sant Martí. La Isabel i jo mateix acceptàrem ocupar sengles places docents que ens havien estat ofertes a l’Institut Laboral -avui IES “Ciutat de Balaguer”.  La família Vallverdú hi va viure tres anys i mig per passar després a Lleida.

 Vallverdú confessa que malgrat haver viscut en set residències diferents he viscut a ple cor en cada un dels llocs. També reconeix que residir en set indrets diferents fa conèixer el país, apamar-lo, almenys des d’una perspectiva rica de matisos. Per tant, la circumstància d’haver viscut en tants de llocs diversos en llargues o curtes estades no només te’n dóna una visió rica, sinó que t’ajuda a conèixer-te millor a tu mateix… La gleva, la pedra i el vent de cada indret, més els cors que se t’hi han agermanat, et completen el teixit de la vida. Prova d’aquest recorregut vital n’és el llibre “Veïnats i fesomies” publicat per Pagès l’any 2010.

576_1445876360vALLVERDU

(Josep Vallverdú)

 Emotiva xerrada de comiat a L’Espluga de Francolí

 Pocs dies abans d’abandonar la casa de l’Espluga, Vallverdú va donar una xerrada-conferència titulada “Passi-ho bé”. Era el dia 17 de setembre de 2015 i la xerrada estava emmarcada dins del cicle habitual de Formació Permanent de l’Espluga on cada any l’escriptor participava en determinades ocasions. És fàcil entendre que en aquesta escollís un titol tan apropiat que alhora li servia per dir adéu als molts espluguins que hi acudiren.

Aquesta xerrada, venint d’on venia, va ser tota una lliçó de lucidesa i de saviesa. Un exemple de com un comiat pot arribar a esdevenir un divertit parlament atractiu i de gran interès ja des de les primeres paraules: Que siguin les  meves primeres paraules avui una constatació: no sembla absurd que el començament del curs sigui un adéu, un final?. És que ens en passen de molt grosses!  No pas a vosaltres, organitzadores i públic, sinó per qui ha tingut l’aparent gosadia de començar el curs amb un acabament. I seguia dient que el “Passi-ho bé” del títol no era pas un trencament sinó una forma de comiat amable equivalent a “fins demà”, o “a reveure”… No vol pas dir que ens separem per sempre.

 Vallverdú deia que qui ha viscut vint-i-set anys en una mateixa població no pot anar-se’n sense algun sentiment especial. Per molt i molt passi-ho bé que digui, demà quan serà fora li costarà de treure’s el regust del lloc que ja s ‘ha fet habitual. Li quedaran unes olors enganxades a la pell, potser, en aquest temps, un aroma profund de raïm…

Després d’afirmar que jo no sóc d’un únic lloc, explica per què van venir a viure ell i la Isabel a l’Espluga: …en tots els casos he canviat de lloc de residència per necessitats de la feina, per necessitats d’educació del fill o, en temps que molt pocs recorden, molt enllà, per la guerra i la postguerra. Ara: en el cas de l’Espluga era per viure-hi la jubilació. Només per això. Res de sentiment previ. Evidentment en tenia referències i hi havia estat algunes vegades per parlar amb el Sr. Carulla o per formar part d’algun jurat d’algun premi.

 El cas era que tant la Isabel com jo. professors els dos, ens jubilaríem el 1988 amb mesos de diferència, i vam decidir de deixar aquelles terres de Ponent, a l’hivern fredes i boiroses, enceses com una brasa a l’estiu, i buscar un clima més agradable. També havien pensat en Tarragona o Valls o Montblanc… Però en una de les diverses visites prèvies, l’atzar va fer que davant mateix del Casal saludéssim el senyor Eusebi Majós, que jo, malgrat tenir-hi coneixença i amistat d’anys, ignorava que vivia aquí. Només dir-li que estàvem rumiant si ens quedaríem a l’Espluga, que ja el teníem buscant-nos lloc. Quinze deies més tard aparaulàvem el terreny a la Urbanització Carreras: havíem decidit fer casa de nova construcció en comptes de llogar o comprar-ne una de feta. Això era l’any 1987: faltaven dotze mesos per la jubilació. Tot va anar com una seda, una seda de Manyos. Mentre els Manyos van construir la casa nosaltres hi veníem breument, però sovint, dient: ”a veure com marxa tot allò”.

Tenir algú, doncs, tan comunicatiu com l’Eusebi Majós i Pont fa que trobis ponts –permeteu-me el joc de paraules – ponts per arribar a noves amistats. I des del primer dia, un cop instal·lats a l’Espluga, Vallverdú no va tenir un no per a ningú: una xerrada, un acte, una presentació… De seguida va donar-se a conèixer i va establir excel·lents relacions amb totes les entitats: a tota entitat he dit que sí a la proposta de col·laborar. I els espluguins? Li van semblar persones no gaire diferents de les que havia tractat en altres indrets: … gent de bona jeia, bons xerradors i, acostumat com estic a estudiar formes de parlar, vaig descobrir que aquí encara es conservava el xipella. Tornava a escoltar les “donis” i les “pedris”, i “anàum” en comptes d’anàvem. De les coneixences van derivar amistats, que Vallverdú ha valorat sempre per damunt de tot perquè són la matèria humana que va anar triant o trobant des que va arribar, i que han donat bona part del sentit a la seva residència. Les bones, boníssimes estones que hem compartit amb amics i amigues, les trobades, dinades, berenades, i retrobades…i els acompanyaments adolorits als que la mort es va endur. Al llarg de molts anys no va fer altre que anar ampliant el cercle d’amics.

Poc després d’arribar a l’Espluga, es va crear el Museu de la Vida Rural que ràpidament va ser com un ateneu de la cultura popular, però també una aula de debats i un creador de mons. El Museu és únic, milers de persones l’havien visitat ja els primers anys:no hi ha res de semblant pel cap baix a Catalunya i és conegut a tot Europa. 

Com a tot arreu on ha anat, Vallverdú valora i considera l’espai. N’ha trepitjat molt, d’espai, ja sigui per aquelles obres que el van obligar a recórrer gairebé tot Catalunya, junt amb el fotògraf Ton Sirera, aquest fent fotografies i ell escrivint textos. La tasca, amb el resultat de vuit volums, va  durar cinc anys durant els quals vam fer més de deu o quinze mil quilòmetres per Catalunya, la nostra terra immediata, i també la franja d’Aragó i el Rosselló i el Conflent, més enllà de la frontera amb França…

 Aquesta experiència, de descriure amb paraules allò que havia vist i havien fotografiat i allò que les persones li havien respost era enriquidor. I, és clar, al llarg d’una vida tu veus molt paisatge, moltes viles, molta gent. Per això, en el meu cas, jo estic en bona disposició a deixar entrar pels ulls paisatges nous, que assimilo de  seguida… Quan van acordar que l’Espluga seria el seu nou  paisatge, tot just adquirit el pati per a la casa, van recórrer un xic la població i es van fer una idea dels seus indrets més evidents.

L’Espluga em va anar penetrant. Jo començava a ser conegut dels comerciants, dels artesans, del públic que, com jo, assistia a les xerrades, o m’hi escoltava conferenciar.

Aquests vint-i set anys m’han passat tot de coses que igualment  m’haurien en sa majoria passat en un altre qualsevol lloc, però  algunes només podien produir-se aquí: els anys van marcar els fets, l’atzar els va donar forma: vaig rebre la Creu de Sant Jordi, vaig ser escollit membre de l’Institut d’Estudis Catalans, l‘Ajuntament i la Diputació de Lleida van crear el Premi que porta  el meu nom, com també amb el meu nom va ser batejat l’Institut de Les Borges Blanques; vaig rebre la medalla de la Universitat de Lleida, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el doctorat Honoris Causa de la UdL, el Premi dels Escriptors, el Memorial Joan XIII per la Pau. Tot això mentre he viscut aquí. L’Ajuntament de l’Espluga va acordar, i jo vaig acceptar-ho modestament com un compromís de treballar més encara, nomenar-me fill adoptiu de la vila.

 A l’Espluga hi ha trobat grans dosis de felicitat tot i que també dolor

Vallverdú no s’està de repassar com han viscut ell i la Isabel, la seva llarga estada a l’Espluga i es mostra sincer quan diu que personalment ha passat la majoria d’aquest temps amb felicitat. Però la vida també et dóna maldecaps de tant en tant. El meu va ser el temps de malaltia de la  Isabel a la qual ella va fer  front amb extraordinari coratge i me’l va encomanar a mi. El malalt encomana la seva força al qui està sa. Els darrers cinc anys foren de prova. No va sortir mai de la seva boca una sola queixa. El resultat, inesquivable, fatal. I parlo d’aquest tema perquè l’Espluga va ser generosíssima amb ella.

 Un cop vidu, Vallverdú elucubrava sobre el seu destí i sobre què deien els espluguins que faria un cop sol. Era comprensible que els espluguins es demanessin què faria el viudo. Pocs pensaven que es casaria. No vaig dissimular gens, vaig dir tothora que era persona que desitjava companyia.

Passats  uns mesos, començaria una segona etapa de la seva vida a l’Espluga. Ell i l’Antonieta han viscut molt feliçment la seva unió. El que passa és que el temps corre i et vas adonant que t’afecta, poc o molt, perquè et crea dificultats i limitacions, sobretot físiques. I tot i trobar-te en bon estat, has de reconèixer que les  potencialitats han minvat. Quan he cregut, i ella també, que les dimensions de la casa eren excessives, amb nivells diversos i espais molt grans, i que tants metres quadrats de pati, jardí i horta també necessitaven unes energies que depassaven les nostres capacitats o ens exigien massa, ens vam plantejar clarament un canvi. 

La parella, doncs, ha pres una decisió final. S’ha desprès de mobles i de molts objectes i, sobretot, de llibres que ha donat a la Universitat de Lleida, i han repartit allò que valia la pena repartir, i s’han deslliurat de tota la resta, perquè al nou destí ja hi havia de tot. Nosaltres anem ara en una ciutat que ens és familiar, a ella perquè hi va viure gran part de la seva vida, a mi perquè hi vaig treballar uns anys, l’he visitada constantment i hi tinc lligams culturals permanents. Jo hi vaig ser professor i és molt agradable trobar ara pels seus carrers uns padrins de més de seixanta anys que vas conèixer ben fadrins quan eren alumnes teus. És molt diferent de quan vas en un lloc desconegut, cosa que m’ha passat anteriorment. Llavors has de conquerir el lloc, com els emigrants o els repobladors. Ara no representarà altre que un canvi dels ritmes de cada dia, imposats per la pròpia ciutat, per l’àmbit i espai d’un pis, diferent del d’un xalet, pels propòsits que ens hem fet quant a mobilitat, vida social, activitats.

 Durant aquests últims mesos li han demanat sovint a Josep Vallverdú si no li fa cosa, d’anar-se’n de l’Espluga. -“Sí, una mica- els contesta. La resposta sembla egoista. Una mica. -“Només?”. Doncs sí, evidentment; no tant que em faci tornar enrere d’una decisió presa. Quan prenc una decisió és que l’he meditada a fons, l’he pensada del dret i del revés, en  aquest cas els dos membres de la parella. Tota la vida ho he fet i escasses vegades m’he errat. Ara trenco; doncs trenquem. És una barrera. Generalment no  torno a formular-m’ho, no m’entretinc rumiant si faig bé o faig malament. Perquè, simplement, hi ha un determini entremig. Si em  deixés endur per la consideració de la bellesa del jardí, de la lluminositat de la casa, de tot el que he trobat de generós i de simpàtic i estimable en la gent que he conegut i tractat aquí, em perdria en consideracions inútils, i deixaria de tenir sentit el fet de pensar que necessàriament ho deixo enrere.

 El raonament que predomina és seriós, amb un tel d’ íntima tristesa. El record, preciós record, de l’Espluga el tindré sempre, l’estampa tornarà al pensament un cop i altre; diré més, no pot ser només un record, estic segur que serà una vivència, un sentiment durable, fortament arrelat, i quan en visites posteriors revegi la població, he de trobar-m’hi exactament com quan hi vivia, com quan hi escrivia els quaranta i tants llibres que hi he escrit, com quan vetllava, adolorit, al capçal de la malalta, i com quan l’Antonieta va escoltar, amb un salt al cor, els meus desitjos i il·lusions. I com quan feia una nova amistat, que és un tresor impagable.

Com voleu que no em faci cosa anar-me’n? Pensar en l’Espluga sempre, sempre, serà reviure intensament un període, el més llarg de permanència: una etapa robusta, perfumada, de la meva vida.

 I ara, fidel i estimada audiència, passi-ho bé !   

 

(El nou matrimoni Vallverdú canviava de residència el dia 30 de setembre de 2015. Ja des del primer dia, després de les salutacions habituals, l’Ajuntament de Balaguer li encomanava el Pregó de Festa Major per al dia 6 de novembre que, evidentment, Vallverdú acceptava encantat de la vida. Feia vint-i-cinc anys, el 1990, ja s’havia fet càrrec també del Pregó de Festa Major. S’havia convertit de nou en una excel·lent balaguerí i la història es repetia. Molta sort i molt bona salut per a tots!).

Josep Maria Aloy

Cap comentari

Deixa una resposta