Josep Vallverdú, l’escriptor de tots


                Josep Maria Aloy

Escola Catalana (gener de 1992)

         El meu primer contacte amb Josep Vallverdú es va produir fa ja una vintena d’anys a través del seu gran best-seller “Rovelló”. Tot va esdevenir d’una manera molt suau però emotiva. Tenia per costum llegir un capítol cada dia als meus alumnes de 4art i 5è d’E.G.B. De seguida vaig notar que els agradava i també de seguida vaig notar que un cop acabava de llegir el capítol del dia, i abans de passar a les següents activitats escolars, se succeïen uns segons d’un silenci sorprenent durant els quals molts dels nois contenien fins i tot l’alè i no acabaven de reaccionar davant la meva invitació a continuar la classe. Vaig fer-me càrrec ràpidament i de forma clara que l’escriptor que era capaç no ja d’escriure llibres per a nois i noies sinó de mantenir l’emoció dels lectors durant els segons posteriors a la lectura d’un fragment del seu llibre, era un escriptor que mereixia una atenció i una dedicació especials.

         Salinger fa dir al protagonista de “El guardià del camp de ségol”: “el que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabis de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor que el va escriure, per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui bé. No passa gaire sovint, però”.

Ben cert que no passa massa sovint. Però també ben cert que nosaltres vàrem viure aquella mateixa sensació; una sensació que es va convertir, ben aviat, en l’inici d’una entranyable relació i d’una bona amistat amb l’autor. Perquè després de les emocionants peripècies de Rovelló, van venir les aventures trepidants de “Tres xacals a la ciutat” o “Un cavall contra Roma” o bé, per als més grans, la serenitat i agradable bonhomia de “L’home dels gats” o el seguit de novel×les amb fons històric com “En Mir, l’esquirol”, “Bernat i els bandolers” i l’excel×lent “Alcalde Ferrovell”, entre d’altres, i sense oblidar la invitació al diàleg i a la reflexió de “Saberut i Cua-verd”.

Un cop “xops” de Vallverdú, vàrem convidar-lo a visitar l’escola. L’escriptor va acceptar i el contacte va resultar molt enriquidor i estimulant per a tots. És difícil descriure què senten els nois i noies quan tenen l’oportunitat de dirigir-se personalment a l’autor d’aquells llibres que han llegit a classe. En el cas de Josep Vallverdú va servir, entre altres coses, per assaborir més a flor de pell el seu carisma i la seva personalitat.

L’escriptor tot-terreny

És Isidor Cònsul qui ha fet famosa l’expressió d’escriptor tot-terreny quan, referint-se a Vallverdú, ha volgut explicar com és d’agraït i fruitós aquest “arbre literari” del qual l’obra narrativa tan sols és una de les branques, si bé la més esponerosa, sens dubte. Diu Cònsul: “Josep Vallverdú ha esdevingut un autor tot terreny que ha interpretat, com qui diu, tots els papers de l’auca: erudit incipient, divulgador literari, poeta a estones, dramaturg i guionista, autor de llibres de viatges, traductor, assagista i narrador fonamental. A més, a cavall dels mítics anys seixanta i setanta, esdevingué l’agitador cultural i catalanista de les terres de Lleida. Això vol dir una enorme activitat de prologuista, conferenciant, pregoner de qualsevol acte cultural i la cua de tot el que hi vulgueu afegir”.

La docència, però, ha estat l’activitat que, després de la d’escriure, l’ha ocupat més hores: Sant Feliu de Guíxols, Balaguer, Lleida, Les Borges Blanques han estat els escenaris del seu mestratge. Malgrat tot, la feina de mestre no li ha acabat de fer mai el pes, tot i que sempre ha obtingut l’aprovació general per part de directors, companys de claustre i alumnes. Aquests diuen que les seves classes eren amenes i distretes i que s’hi aprenia molt. Vallverdú, però, home més aviat solitari, no s’ha trobat mai massa còmode entre les masses.

Allò que sí que li desperta una gran passió és el contacte amb la terra. Vallverdú és un home del terròs. Un camperol que treballa a l’hort sempre que pot, amb una gran sensibilitat per l’ecologia i, d’una manera especial, pels animals. De tots ells, els gossos són els predilectes: “és més definidora del meu caràcter i personalitat -diu Vallverdú- aquesta inclinació pels animals que no tots els meus diplomes”.

Josep Vallverdú va néixer el 9 de juliol de 1923 en un entresol del carrer del Carme de Lleida. Acaba de complir doncs seixanta-vuit anys. Des que es va jubilar de catedràtic ha anat a viure, ell i la seva família, a l’Espluga de Francolí. Tot ha estat jubilar-se, però, i veure augmentar la feina: col×laboracions en diferents mitjans, invitacions, xerrades, traduccions…I una sorpresa final: l’ingrés a l’Institut d’Estudis Catalans, ala Secció Filològica.

Un clàssic per als joves

Des de “El venedor de peixos”, de l’any 1960, fins a “Punta de fletxa”, publicada durant aquest estiu, per capítols, al diari Regió-7, hi van tants anys com llibres. Això vol dir que durant tot aquest temps, doncs, Vallverdú ha escrit una mitjana d’un llibre a l’any, pel cap baix, fet que el converteix en un dels escriptors més prolífics en llengua catalana. Els nombres i les estadístiques diuen que és llegit per més d’un milió i mig de nois i noies i no costa gaire de creure-ho, atès que, només del llibre “Rovelló”, se n’han editat més de cent mil exemplars. I no sols això: la majoria dels seus títols s’han editat tres, quatre i cinc vegades, i “Trampa sota les aigües” ja va per la vint-i-dosena. “No es pot dubtar -diu el crític i editor Francesc Boada- de la transcendència social de la seva obra, si es té en compte com és de reduït el nostre mercat”.

Altrament, l’obra de Vallverdú ha estat repetidament premiada i guardonada: des del primer Premi Joaquim Ruyra, l’any 1963; dues vegades el prestigiós Folch i Torres, el 1968 i el 1970; Premi dela Generalitatde Catalunya el 1982; també el “Premio Nacional del Ministerio de Cultura”, el 1983. Fou presentat, a més, com a candidat, per l’Estat Espanyol, al Premi H.C.Andersen -que ve a ser el Nobel de Literatura per a gent jove- del qual ja havia estat ala Llistad’Honor l’any 1980.

        El cultiu d’uns valors

La narrativa de Josep Vallverdú és una exaltació d’allò que és vital i senzill. Les seves obres tenen sempre un fons humanitari: “crec fermament que dins aquesta biosfera, de tot el que hi ha, el més ric és l’home”. Fàcilment les seves obres constitueixen una reflexió crítica sobre l’home. En d’altres, hi apareix d’una manera continuada el tema del progrés de l’home, el desenvolupament de la civilització.

El crític Francesc Boada diu: “Vallverdú té la convicció que cal mostrar als nois i noies el món sense endolciments ni falsificacions: a partir d’aquí els conflictes humans seran la base de totes les seves narracions. Els seus herois són persones normals, allunyades del mite, que passen por com tothom i que no s’assemblen ni de lluny als “supermans” de moda. En els seus llibres, el lector s’hi pot identificar sense sentir-se rebaixat, al contrari, els personatges li proposen un model de comportament basat en el coneixement de les pròpies forces i, això sí, en el ferm compromís de tirar endavant una empresa, sempre difícil, però no impossible”.

Altres característiques de les obres d’aquest autor són també: una fina ironia i un humor omnipresent, que intenta arrencar tothora un somrís al jove lector; la predilecció pels animals; una constant sensibilització ecològica; uns personatges -molt sovint joves- vius, enginyosos i sensibles, que es mouen en ambients o escenaris de la vida rural; un llenguatge pulcre i exigent, però àgil i amb nombroses llapissades poètiques; i, per damunt de tot, la transmissió d’uns valors o aquell fons més o menys humanitari que fa que, després de la lectura dels seus llibres, alguna cosa vibri en el lector.

Des de “El venedor de peixos”, de l’any 1960 -deia abans- han passat més de trenta anys que han fet de Josep Vallverdú l’escriptor de tots i un dels nostres clàssics. L’escriptor d’uns nois i noies que s’han fet grans i molts d’ells ja són pares. Els seus fills, sens dubte, continuaran contenint l’alè després de qualsevol capítol de “Rovelló” que el seu mestre els llegeixi a classe.

 

Cap comentari

Deixa una resposta