Josep Vallverdú: un convit a la lectura dels clàssics


Albert Aixalà Torrent, a “Núvol.com” (7.09.2013)

Josep Vallverdú ha complert noranta anys amb bona salut i la ment esmolada. Això darrer ho podeu comprovar en les pàgines del seu últim dietari, Però plou poc (Pagès editors, 2013). Tanmateix, tal vegada el vessant més ben conegut de Vallverdú sigui el d’autor de narrativa juvenil. Hi ha excel·lit, certament, i als anys seixanta i setanta contribuí a afermar la col·lecció de La Galera, aleshores editorial emergent.

En aquell temps de grisos tot era per fer, i autors com Sebastià Sorribas, Emili Teixidor, Joaquim Carbó, Joana Raspalli el mateix Vallverdú, sota l’ègida d’Andreu Dòria, anaren conformant la col·lecció «Els Grumets de la Galera», que aviat esdevingué del tot referencial. Per a molts dels qui vàrem créixer a redós de l’escola catalana dels anys vuitanta, el primer contacte amb la lectura va produir-se de la mà d’un llibre o altre d’Els Grumets. En el meu cas, ben bé un parell foren escrits per l’autor lleidatà, Rovelló i En Roc drapaire. Eren llibres inspirats pels moviments de renovació pedagògica que als anys seixanta hom tractava d’impulsar de cap a cap del país, i, pel vessant literari, eren deutors tant de l’italià Gianni Rodari com de Josep Maria Folch i Torres, amb una salpebrada de la joie de vivre de René Goscinny. Val a dir que llur contribució a la tasca normalitzadora de la llengua fou exemplar. Però ara, passats uns anys, hem de lamentar tot el que hem anat perdent pel camí.

Fins i tot els professors de literatura més heterodoxos us admetran l’existència d’un cànon (mal els pesi Harold Bloom). És a dir, aquells llibres que, pel seu valor literari capaç d’ultrapassar les circumstàncies històriques que els han vist néixer, conformen el patrimoni d’una determinada cultura, el seu solatge. Són llibres formatius i serven un valor universal: són vehicles de memòria i de plaer que s’ubiquen en una continuïtat cultural. Això mateix és extensible a l’anomenada «literatura juvenil», una literatura que, si de cas, té una radical importància en la vertebració d’una col·lectivitat. Podem parlar, doncs, d’un cànon de la literatura juvenil, i, si la memòria no em falla,Vicenç Pagès Jordàpublicà un llibre que justament duia aquest títol. Ara bé, si demaneu a algun graduat de l’ESO quins llibres mereixerien formar part d’aquest suposat cànon, ben segur que us aviarà una llambregada sulfurosa, per mor del record de les lectures sofertes durant l’ensenyament obligatori. I tenim per cert que dels seus llavis no en sortirien pas els noms de Robert Louis Stevenson, Rudyard Kipling, Mark Twain o James Matthew Barrie. Ni tan sols els de Roald Dahl o J. R. R. Tolkien. Per no parlar d’Ovidi, La Fontaine, Hans Christian Andersen o els germans Grimm. D’aquests darrers, per exemple, no n’hem tingut cap nova en català fins fa ben poc, quan l’editorial Juventud s’ha decidit a recuperar la traducció que en féu Carles Riba el 1935. Sigui com sigui, fa la impressió que quan el pujolisme s’ensenyorí del país, els nostres responsables pedagògics es posaren a llaurar de tort: així fou que varen condemnar els autors que hem esmentat al bagul de les endergues inútils i de les coses passades. I aquest estat de coses, la proscripció dels clàssics fora de les aules, encara perdura, i ho ha fet com una anomalia estructural que hem anat assumint amb la resignació amb què hom entoma els fets inevitables de la vida.

En un capítol de La llengua salvada, el primer volum de les seves memòries, Elias Canetti hi evocava les seves experiències iniciàtiques com a lector. Allà hi trobeu un passatge que condensa d’una forma magistral el moment de descoberta a través de lectura d’allò que és nou i desconegut, altrament dit, el misteri que desclouen les millors històries en la imaginació de qui s’obre per primer cop al plaer que infon la literatura. Hi llegiu:

“Pocs mesos després que jo anés a escola va succeir quelcom magnífic i excitant que va determinar tota la meva vida posterior. El pare va tornar cap a casa amb un llibre per a mi. Em va agafar per separat cap a una altra cambra interior on dormíem els nens i me’l va explicar. Era The Arabians Nights, «Les mil i una nits», en edició infantil. Sobre l’enquadernació hi havia un dibuix de colors, crec que era Aladí amb la llàntia meravellosa. Em va parlar molt seriós i amb estímul, va dir que llegir era excel·lent. Em va llegir una història: tan boniques com aquesta també serien totes les altres del llibre. Havia d’intentar llegir-les i, al vespre, explicar-li el que hagués entès. Quan hagués acabat el llibre, me’n portaria un altre. [...] Puc recordar tots els títols. Després de Les mi i una nits van venir els Contes de GrimmRobinson CrusoeGullivers TravelsTales from ShakespeareDon QuijoteDantGuillem Tell.”[1]

No costa d’imaginar-se com avui el pare de Canetti s’exposaria a l’escarni públic per part d’ampes, inspectors de zona i alguns equips docents de biaix constructivista. Tot garbellant-la capriciosament amb la de Canetti, em permetré una digressió biogràfica. El meu accés als clàssics de la literatura infantil i juvenil no es produí pas gràcies a l’escola. A l’escola aquest accés hi era barrat. A Jules Verne vaig llegir-lo perquè a casa de mon padrí Josep, que era un pagès lletrat, hi havia la col·lecció il·lustrada de l’editorial Bruguera. I el mateix s’esdevingué amb Mark Twain, elRomancero gitano de García Lorca i, temps més tard, amb els contes de Boccaccio. «L’escola —escrigué Italo Calvino— ha de fer-te conèixer bé o malament un cert nombre de clàssics entre els quals (o en referència als quals) podràs reconèixer després els «teus» clàssics. L’escola està obligada a fornir-te les eines per a efectuar una elecció; però les eleccions que compten són les que s’esdevenen fora o després de qualsevol escola.»[2] Per contra, la nostra escola era un erm literari. I a l’institut la cosa no millorà ni poc ni gaire. Les poques lectures que aconsegueixo recordar de primer de B.U.P. són una novel·leta d’ambientació tuareg, a mig camí entre Kipling i Vázquez-Figueroa, que se’ns féu llarga com una travessa pel desert del Sàhara, i les cartes ciclotímiques d’una adolescent de «regles fortes i desgavellades». I el professorat de llengua catalana el recordo convertit pel sistema en veritables màquines expel·lidores de lliçons gramaticals. A la literatura, doncs, hom va voler reservar-li un lloc residual, i aquest lloc fou ocupat per les editorials de literatura juvenil, les quals tenien assegurada, en les escoles i els instituts del país, una veta de rendiment inexhaurible.

Avui dia l’estat de coses és, si fa no fa el mateix, o pitjor encara. Els alumnes transiten per la secundària amb un bagatge literari força migradet, on sembla que el subgènere fandom (Crepuscle i derivats) ho tapi tot. I tot d’una, els qui decideixen cursar el batxillerat humanístic es troben llegint Miguel Mihura o Miquel Llor, que és la millor manera d’arranar de per vida llur interès per la literatura. Què ho fa que donem tan poc valor al gust per la lectura? Què ens ha portat a fomentar activament el desinterès dels nostres alumnes vers els clàssics? Per què, d’un general, el gust per la lectura dependrà, d’una forma gairebé exclusiva i perfectament atzarosa, de l’entorn familiar del nen o de la nena? Com deia Calvino, «és clàssic el que tendeix a relegar l’actualitat a la categoria de soroll de fons, però al mateix temps no pot prescindir d’aquest soroll de fons.» Una definició que Josep Vallverdú sempre ha mirat de tenir molt present, bo i nodrint les pròpies novel·les amb la saó dels grans escriptors. Per molts anys, mestre.

 

[1].- Canetti, E., La llengua salvada, Traducció de Carme Gala. Barcelona, Proa, 1985, p. 60.

[2].- Calvino, I., Perché leggere i classici, Milà, Oscar Mondadori, 1995, p. 10

Albert Aixalà Torrent

@nuvol_com

 

Cap comentari

Deixa una resposta