Josep Vallverdú, escriptor prohibit


Lluís Bonada

(El Temps, 1988)

Quan l’escriptor Josep Vallverdú acabi el seu curs escolar i es jubili de catedràtic d’institut, es convertirà automàticament en un escriptor il.legal si, com és la seva intenció, continua publicant llibres. La llei el jubila obligatòriament.

La mateixa llei que el jubila com a funcionari d’ensenyament, perquè enguany fa els seixanta-cinc anys, el jubila per la força com a escriptor professional inscrit en la mutualitat estatal d’escriptors de llibres, i li diu que no pot continuar cobrant per escriure, car està jubilat. Una broma de molt mal gust.

Josep Vallverdú, que amb l’edició dels seus nombrosos llibres destinats als nois i noies, i les traduccions, guanya més diners que fent de catedràtic, només té una sortida. Prendre’s la llei a broma i no acatar-la. Això és el que l’aconsellen en privat, oficiosament, els més alts funcionaris de l’Estat espanyol entesos en matèria de jubilacions. Però ell no vol respostes oficioses. Vol la resposta oficial. Fa mesos que ha plantejat la seva pregunta i no saben quina resposta donar-li. Diuen que hi pot haver altres casos com ell, però que fins ara mai ningú no havia aixecat la llebre. Amb la seva pregunta, ha posat l’administració en un compromís.

Segons la reglamentació actual, un ciutadà no pot, si rep la pensió de jubilació en qualitat d’escriptor, continuar fent d’escriptor. I, segons la llei, s’ha de jubilar com a escriptor perquè es jubila de la seva altra feina, la de professor d’institut. Llavors, si l’administració fa complir la llei, hauria de dir-li al Premio Nacional de Literatura Juvenil atorgat pel Ministerio de Cultura el 1983 que no pot escriure més. Però, si considera que la prohibició és una bestiesa i li dóna permís per continuar escrivint. es convertirà en un estat que demana als seus ciutadans que violin la llei. Quin dilema!

Nascut a Lleida el dia 9 de juliol de 1923, Josep Vallverdú té en la venda dels seus llibres la principal font d’ingressos. En aquesta situació privilegiada, hi va arribar l’any 1969. Trampa sota les aigües (Laia), premi Joaquim Ruyra del 1963, porta ja dinou edicions. Rovelló (La Galera), en té catorze en català, nou més en castellà i també es troba traduïda al rus i al francès. Fins ara té al mercat quaranta llibres juvenils, una gran part dels quals es reediten cada any o cada dos. Dels disset llibres publicats a la col.lecció “Els Grumets dela Galera” s’han fet cinquanta-set edicions, amb més de tres-cents mil exemplars venuts. Els darrers anys, més d’un llibre seu ha estat inclòs en la llista d’honor del Premi Andersen, el Nobel de la literatura juvenil.

De traduccions, en porta fetes setanta. Ara només tradueix literatura juvenil, però els anys seixanta va destacar amb les seves versions dels clàssics de la novel.la negra, fins al punt que escriptors com Jaume Fuster li reconeixien la influència del seu estil. Seves són les versions de La gran dormida, de Raymond Chandler; El ritual de la sang, d’Ed Mc Bain; No hi ha orquídees per a miss Blandish i Els culpables tenen por, de J. Hadley Chase, i L’home flac i Collita roja, de Dashiell Hammet, entre altres.

Però Josep Vallverdú mai no ha abandonat l’ensenyament. S’hi dedica a partir del 1945, des del primer moment en què va llicenciar-se en Filologia clàssica ala Facultatde Filosofia i Lletres dela Universitatde Barcelona. Des del 1967 fins al 1980, any en què va obtenir unes oposicions d’agregat, va ser professor interí, i el 1982 va obtenir les de catedràtic. El seu últim curs el fa ara, cobrant set triennis, a l’Institut de les Borges Blanques, a la comarca de les Garrigues, on es trasllada des del poble veí de Puiggròs, en què viu.

“Quan encara no tenia la plaça fixa de professor –ens diu Josep Vallverdú- vaig voler tenir una mutualitat o altra i em vaig fer de la de d’escriptors de llibres, que llavors estava englobada en el que s’anomenava “activitats diverses” i incloïa també les dones de la vida i els drapaires. Això va ser l’any 1978. Després, quan vaig obtenir la plaça d’agregat per oposició, vaig demanar la baixa de la mutualitat d’escriptors i des de Madrid em van dir que no podia ser, perquè faig més d’un llibre a l’any i, per llei, les persones que treuen més d’un llibre l’any hi han de ser-hi inscrits”.

“Però, com que pagava una quota baixa, no hi vaig donar importància i no vaig fer cap pas per recórrer contra aquesta mesura. Ara que em jubilaré de catedràtic, la meva idea era continuar cotitzant com a escriptor, car no vull jubilar-m’hi i, per tant, no volia cobrar cap pensió com a escriptor. Vaig a Mutualitats de Lleida al gener i em diuen: “Vostè té dues mutualitats, la de funcionari i la dels llibres. Com que totes dues es troben en el règim general de la SeguretatSocial, les dues pensions s’unifiquen i, per tant, vostè cessa les activitats laborals corresponents”. I què vol dir això –pregunto-. “Que deixa de fer de professor i, professionalment, d’escriptor. Si cobra pensió, per llei, no pot escriure. Només pot escriure de franc, com a hobby”. Jo vaig dir que no podia ser, que això era una bestiesa. A més, jo no puc escriure de franc, perquè tinc llicència fiscal i cada llibre meu està registrat i dóna beneficis, dels quals he de declarar impostos. “Ja ho comprenem. El que farem és consultar-ho a Madrid. És un cas amb el qual no ens havíem trobat mai” –em responen. I encara ara no en tinc resposta.”

El següent pas va ser el de consultar els directius de l’Associació que el representa, la d’Escriptors en Llengua Catalana. “La junta directiva de l’Associació, que en una reunió va estudiar la meva consulta, em van dir que ells no em podien dir res, perquè no ho sabien. Es veu que per primera vegada es trobaven amb aquest cas. Al final de la carta em deien que, al contrari, havia de ser jo qui informés a l’Associació quan tingués resolt el problema, perquè així en tindrien un precedent”.

L’escriptor, que a més de les classes, publica dos llibres l’any i en tradueix algun més, ha tingut temps per fer una altra gestió. “Vaig explicar el cas a un editor amic meu de Madrid i li vaig dir que, si coneixia cap funcionari de Mutualitats, li ho fes saber. Així ho va fer i fa poc vaig rebre una carta d’un alt funcionari de Mutualitats que, encara que porta la capçalera de l’organisme, no és oficial, perquè no té el número de registre. El funcionari reconeix que seria un absurd que una ocupació com la d’escriptor es veiés interrompuda als seixanta-cinc anys i que li sembla que ningú no em pot prohibir d’escriure. Però, és clar, diu que li sembla, no ho diu ni de forma segura ni oficial i això noem serveix. Cadavegada més tinc la impressió que, si no hagués dit res, no hauria pssat res. Però el meu interès és que se’m digui de manera oficial el que sigui, alguna cosa o altra”.

Cap comentari

Deixa una resposta