Josep Vallverdú i Aixalà


Damià Barceló i Cullerés

(AVUI, 1983)

Sempre que veig, sigui pel motiu que sigui, com a qualcú se li ret homenatge, generalment celebrant-ho amb una xefla de cap de brot en un restaurant pompós i senyorívol, penso, pels meus dintres, quants de trencacolls i estretors ha fet falta que l’homenatjat s’empesqués, per merèixer-se’l. Això és clar. I, tot plegat, per rebre, en un efímer i emotiu acte, l’estima pública, el testimoniatge de respecte, d’admiració i d’amistat d’un col.lectiu, i endur-se, poc després, la típica i tòpica placa commemorativa o bé la medalla lluentejant, encunyada especialment per a l’ocasió.

Abans que tot aquest cerimonial, diguem-ne més tost atractívol, l’homenatjat hauria d’atipar-se de tota la rastellera de parlaments afalagadors de qualcuns dels presents, que no pararan de discursejar, fruint encara, però, en llurs pal.ladars, del regust de les postres i del bon vi: un regust sucós, pastós i bombonós a bastança.

Quin mareig, vatuadé! Mareig per a l’homenatjat, però, a l’ensems, satisfacció pel reconeixement –vaja, ja era hora!- públic d’una feina ja feta. Perquè, desenganyem-nos, ni ara ni mai hom ha regalat res. De franc, res de res. Ni aqueixa cultura nostrada tan bregada i bandejada al llarg d’anys i panys, ni cap d’enllà della, han penjat condecoracions perquè sí. Qui ha cobejat l’èxit i la fama, se l’ha hagut d’afanyar. I, sinó, demaneu-li-ho al Josep Vallverdú que des de fa una pila d’anys no para de teclejar delitós i prolífic la seva màquina d’escriure, ja fatigada de fregar gairebé la quanrantena de volums publicats, ja sigui escrivint novel.les “juvenils” o de literatura majoritària, com a ell més li plau de motejar, o bé col.laborant a totes les publicacions en català, o bé traduint els Dashiell Hammet, Lionel White, James Hadley Chas, Raymond Chadler, autors de novel.la negra, clàssics en el gènere o bé delectant-nos amb aquests dos esplendorosos llibres farcits de tast fi del cronista irònic, a cavall entre les memòries, confessions i dietaris, com són Proses de Ponent i Indíbil i la boira, ambdós publicats per Edicions Destino, a Barcelona.

Aquest senzill i escaient homenatge en el marc de les Festes Fabra de1983, aLleida, mai ha estat tan merescut. Perquè, endemés de la feixugor que comporta la tasca d’escriptor, cal adjuntar-hi la de conferenciant omnipresent a qui sap quants actes culturals del país i, tostemps, representant a Lleida –d’aquí ve el nom que e ell ni li acaba d’encaixar, d’”home de Lleida”-, la de professor de català, la d’autor de llibres de text per als escolars, i un llarg etcètera. En Josep Vallverdú és, fet i fet, un lluitador contra el vagareig. Un lluitador de pronòstic, però.

Jo, al Josep Vallverdú ja fa uns anys que el conec, des que dissortadament, va morir el meu germà Joan, a l’estiu del 80. Ell, en Pep, em va rebre amb la franquesa i la cordialitat pròpies de l’home educat, de l’escriptor complaent, del mestre indiscutible. I, sense adonar-nos-en, la nostra amistat va anar creixent, gairebé tant com els enciams, tomàquets i raïms dels quals ell mateix té extremada cura al seu hort, a frec de la casa, encerclant-la. En guillar, i anar-me’n cap a Menàrguens, els veia, a ell, ala Isabeli a l’Eloi, màgics i tendres, talment com si el cistell del sol cremós i poderós de Puiggròs els hagués cisellat un halo bonhomiós i pagesívol.

El Josep Vallverdú és un home que creu en el país i en les possibilitats de tot el poble. Ep! però d’un poble aglutinat, amb un esforç comú. Nacionalisme, al cap i a la fi o bé “globalitzar”, com en diu ell, de tot això, quan escriu allò de: “acostar-me a la gent tenint ben present que són com un altre jo, que hi ha un comú denominador que ens obliga a la cordialitat i a la franquesa més delicada, i, sobretot, que cal tractar la gent com a components d’un país que estem fent, com a possibilitats de futur, parcials possibilitats  que, sumades a la nostra pròpia, donen el conjunt”. No és estrany, doncs, que més endavant ens digui allò altre de “mentrestant anem tirant…”. Malgrat la boira i la confusió que ens confessa que l’envolten, ell va tirant endavant, escrivint noves novel.les, destriant el gra ufanós de la palla eixarreïda, avançant cada dia un xic més, sense perdre’s mai, però, el sentit crític globalitzador.

No voldria acabar, en aquest breu escrit d’homenatge a l’amic i al mestre, que si d’una banda en Josep Vallverdú està molt estarrufat i cofoi d’aquest homenatge, -potser fins i tot s’engreixi uns quilets que no li convenen gens ni mica- més n’hem d’estar els ponentins, i per extensió, els catalans en general. En definitiva, sort han tingut Lleida i Catalunya de tenir i retenir un Súper Pep Vallverdú: motor cultural,, escriptor, home de lletres i ensenyant. Felicitats, Pep! Felicitats amb escreix!

Cap comentari

Deixa una resposta