Josep Vallverdú, un escriptor de dietaris?



Rosa Calvo Mayor

(Ministeri d’Educació del Govern d’Andorra)

(Extractes de l’article):

Al novembre del 2007 sortia a la llum Quasi nou llunes, de Josep Vallverdú, amb un to i una estructura molt semblants al seu llibre Hora nona que havia publicat al mes de novembre de 2005 i en la mateixa línia que havia encetat amb Les vuit estacions, de 1991. Totes tres obres impliquen una continuació de Vallverdú en el camp de la literatura del jo que inicia passats els seus 45 anys (Proses de Ponent, 1970), però representen l’entrada de l’autor al món dels dietaris, i correspon també a l’entrada de l’autor en una nova etapa personal: la vellesa.

Els títols dels tres volums de dietaris evoquen aquesta nova etapa personal de Vallverdú: Les vuit estacionsreferides a les etapes vitals de l’home; Hora nona, la darrera de les quatre parts iguals en què els romans dividien el dia, la darrera hora de la vida, i Quasi nou llunes, “les meves vuit dècades de vida conscient.” (2007, 13). Tots tres, doncs, estaran marcats per aquest pes dels anys i, en certa manera, es converteixen en un exercici de catarsi, de purificació alliberadora davant la proximitat de la mort i amb una forta presència del pessimisme davant les poques esperances aconseguides. I què millor que un dietari on dia sí, dia no, anar narrant les sensacions i deixar-ne constància escrita?

… Abans que perdi facultats mentals, he decidit adreçar-te aquest llibre en forma de cartes. Hi repasso situacions, conflictes, sentiments actituds, militàncies, desigs, desilusions (Vallverdú: 2005, 10).

En aquest sentit, Vallverdú és molt conscient de les característiques d’aquest gènere… Les vuit estacions és la primera temptativa dietarística de Vallverdú que torna a provar catorze anys més tard amb Hora nona, on ja es troba molt més còmode i en sap treure partit, com demostra en Quasi nou llunes, amb una estructura i estil molt més perfeccionats. De fet, Hora nona i Quasi nou llunes són molt similars i gairebé correlatius, ja que els distancien únicament dos anys que conformen com un sol bloc inspirat segons el mateix autor en la lectura d’un dietari… (Es refereix al llibre de Santiago Ramón y Cajal, El mundo visto a los ochenta años)… Volia dir-te només que el punt de partida de Ramón y Cajal i el meu és idèntic, contemplar l’entorn des de la perspectiva un xic cansada dels vuitanta anys.

Centrarem aquest estudi en Quasi nou llunes, ja que pot servir-nos de punt de partida per intentar establir la poètica del diari, no perquè sigui un diari exemplar sinó ben al contrari: té una sèrie de característiques estructurals i estilístiques que a primera vista semblaria més d’un llibre de confessions amb forma de diari. És a dir, que Vallverdú utilitza la carcassa del diari per a expressar una sèrie d’idees en veu alta…

1.

Quasi nou llunes recull la crònica més o menys regular, no diària, de vuit mesos: del novembre de 2006 al juny de 2007. És a dir, durant nou llunes… El dietari està estructurat per mesos amb anotacions temporalment irregulars, que van d’un mínim de dues anotacions al mes de desembre a un màxim de nou als mesos de març i maig. Cada anotació segueix una mateixa estructura: la data de l’anotació més el nom del sant del dia, i una mena d’eslògan que funciona com a títol i que refereix el tema sobre el qual debatrà o exposarà les seves reflexions. Aquesta estructura és la que ja havia iniciat en Hora nona, però amb matisos. En Hora nona encapçala l’anotació amb el nom del sant del dia en comptes de datar-la. És com un joc per al lector a qui adreça el dietari, l’Amic Niços.

En Quasi nou llunes, en desaparèixer el seu amic Niço com a destinatari directe, introdueix la data però continua mantenint el nom del sant del dia, malgrat que a partir de mitjants del mes de març el nom del sant desapareix, a excepció del 2 de juny, que apareix encapçalat per Sant Marcel.lí (2007, 185).

El nom del sant que encapçala cada anotació al costat de la data serveix alhora per a marcar l’estructura del text, ja que aquest s’inicia, com en Hora nona, amb l’explicació de la vida del sant… o l’etimologia del nom del sant… Quan el nom del sant no encapçala el capítol, el títol és el nom d’una publicació de la qual aquell mateix dia se’n celebra l’aniversari… O l’aniversari, més o menys exacte, d’un esdeveniment històric, que pot anar des de fets tan importants com la república o la Guerra Civil a d’altres més anecdòtics o si més no més aIllats, com l’esclat d’una bomba al Liceu el 1893 o la vaga de telègrafs el 1922.. Funcionen, els uns i els altres, com petites lliçons d’història dels Països Catalans… A partir d’aquesta estructura fixa encetarà tota una sèrie de reflexions que giraran entorn d’una única idea: la reivindicació del catalanisme i de l’independentisme, que segons Vallverdú està en un estat de profunda crisi. Aquesta idea ja marca la dedicatòria del llibre, a la memòria del pare: “A la memòria de Josep Vallverdú i Solà (1896-1955) que visqué i morí fidel a Catalunya” (2007, 7). A més a més, apareix com a objectiu directe en el pròleg… (2007, 13)

Totes les reflexions que apareixen al llibre giraran entorn d’aquesta idea i seran la manifestació del seu rosari ideològic: home d’esquerres, l’Estatut, l’independentisme, el centralisme madrileny, l’artificialitat de l’estat de les autonomies… I la queixa constant del tarannà català que ens ha fet perdre les diferents batalles de reivindicació d’una nació independent…

A banda d’aquest “particular memorial de greuges” (2007, 162), hi són exposades tota una sèrie de reflexions sobre la pròpia professió d’escriptor al voltant de dues idees: el món editorial i el mateix fet d’escriure. El món editorial cada cop més comercial perd interès per autors com Vallverdú, i Vallverdú per l’interès relatiu pel món editorial.

Juntament amb les reflexions sobre el món editorial, i estretament vinculades a aquestes, apareix una sèrie de reflexions sobre l’ofici d’escriptor i sobre la seva pròpia poètica, sobretot entorn del canvi personal en el procés creatiu… (2007, 92)

Com a bon dietari, és un mesclum de tot el que vol encabir-hi l’autor, des d’obra pròpia, com són fragments d’articles de premsa, fins a una narració curta i inèdita (2007, 39-40); o bé obra d’altres autors, que va des d’un poema de Joan Maragall (2007, 195), o un fragment d’un discurs de Manéndez Pelayo (2007, 173), a paràgrafs del llibre de Ramon Arrufat sobre Francesc Macià (2007, 195).

2.

(…) En principi, Quasi nou llunes compleix amb les primeres premisses del que seria un diari: es tracta d’un llibre en qwuè vallverdú escriu observacions i reflexions dia rere dia, amb més o menys regularitat. Aquestes observacions i reflexions giren entorn eixos comuns com són el món propfessional de l’autor, la crònica dels fets històrics i socials i escenes de la pròpia intimitat… L’eix menys comú és el de la intimitat; el diari no ens permet saber res de la intimitat de l’autor; únicament algun detall sobre la seva dificultat per a dormir, molt present per una altra part a Hora nona (2005, 82), o la seva obsessió d’organitzar els seus llibres per dècades (2007, 121)…

Tota aquest diversitat d’anotacions, d’apunts, barrejada amb un foprmat característic dels dietaris fa que Quasi nou llunes es converteixi en un calaix de sastre on cap tot: fragments d’obra pròpia, fragments d’obres d’altres autors, discursos fets en ocasió d’algun premi, cfol.laboracions periodístioques, etc. Calaix de sastre relligat amb un to d’espontaneïtat, d’anar per casa, incrementat pels bruscos passos d’un tema a l’altre, habitual en l’estil dels dietaris, si bé és cert que en el cas del seu dietari anterior, Hora nona, és molt més freqüent o molt més caòtic, i per tant, en aquest segon volum, hi ha una intencionalitat de l’autor per a millorar-ne l’estructura…

3.

(…) Evidentment, no podem posar dins el mateix sac o sota la mateixa etiqueta els diaris o dietaris fruit de les experiències viscudes a partir dels anys 30 amb els diaris o dietaris del tipu d’Hora nona i Quasi nou llunes, que apareixen sobretot a partir del nou segle XXI. Però així com és veritat que el resultat del silenci de 40 anys de dictadura motiva la publicació d’aquests primers diaris, també és veritat que la societat moderna i l’aclaparament de la globalització produeixen una negació de la individualitat: i una manera de manifestar aquesta individualitat són els diaris, o qualsevol manifestació de la literatura del jo que cada cop prolifera més…

 

Cap comentari

Deixa una resposta