Tot terreny


Isidor Cònsul

(AVUI, 20.06.2000)

La primavera de 1988 vaig acompanyar el fotògraf Jordi Morera a l’Espluga del Francolí perquè il.luminés, per encàrrec de la revista Cultura, un paper que jo havia acabat d’enllestir sobre l’obra literària de Josep Vallverdú. Fotos i text es van publicar el novembre d’aquell mateix any i el títol, Un escriptor tot terreny, ha tingut la fortuna de ser recordat aquestes darreres setmanes amb motiu de l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’il.lustre ponentí. Aquell 1988, Josep Vallverdú repicava els seixanta-cinc, deixava de fer classes a l’Institut de les Borges Blanques, estrenava casa a l’Espluga de Francolí, lluny de la boira, i es jubilava de la de Puiggròs, on havien nascut alguns dels personatges més reconeguts de la seva narrativa. Al jardí de Puiggròs recordo haver vist encara la caseta de Rovelló, el gosset rodamón que coneix tota la jovenalla per sota dels vint-i-cinc anys i que protagonitzarà, a partir de novembre vinent, la sèrie de dibuixos animats per a TV3 sorgida de la novel.la.

Fa dotze anys, l’expressió tot terreny abastava consideracions diverses, la més ampla de les quals incidia en les capacitats d’una literatura que s’adaptava a l’orografia de tots els gèneres per adreçar-se a un escriptor que conduïa amb facilitat per la narrativa, l’assagística i els llibres de viatge, l’articulisme i la divulgació literària, i encara li quedava lleure, a estones perdudes, d’aterrar en el teatre i la poesia. Ha estat un gran treballador, Josep Vallverdú, i encara ho és, tot i que assegura que el pas del temps l’ha emmandrit i ja no pot dur el mateix ritme d’abans. Com a novel.lista, ha fet lliscar a tot drap la narrativa per a nens i joves com qui condueix un esportiu per la llisa blanor d’una autovia: mentrestant, més caut i asserenat, ha fet rodar l’assaig, el teatre i la poesia amb l’atenció de qui porta el cotxe per la sinuositat de corbes de les velles carreteres de les Garrigues. I a la vora del ventall dels gèneres estrictament creatius, Vallverdú s’ha fet un tip de traduir: a l’estudi de Puiggròs tenia un espai, una taula i una màquina d’escriure diferents per a la feina de torsimany i per a exercir de creador. Tots dos àmbits eren sempre a punt de solfa i amb el paper preparat al carro de les màquines. Traduir li ha estat important i l’escriptor mai no ha negat la seva eficàcia per aprendre les trampes de l’ofici i els secrets de primers espases com Raymond Chandler, Dashiell Hammet, Graham Greene, Gianni Rodari, Oscar Wilde o R. L. Stevenson.

Josep Vallverdú, però, es va estrenar amb narrativa per a adults amb un recull esplèndit de contes, Festa Major (1961) que, qui vulgui transitar-lo, s’adonarà de quina manera testimonia el geni d’unes possibilitats abandonades; com el pagès que ha tingut un cop de sort i deixa en guaret finques grasses a l’Urgell, on la terra, a més de generosa, rep el beneït benefici de l’aigua de rec. Si mai em fan dir la llista dels millors contes que he llegit, no m’hi miro gens a esmentar M. Grasz Pyrothècnic, que trobo excepcional i potser el més rodó de l’esmentat volum Festa Major. Em sembla tan bo que l’hauria pogut signar sense escarafalls Pere Calders i altres atots majors de l’univers del conte. I per aquí volia arribar a la segona consideració de la proposició adjectiva del títol tot terreny: que no s’oblidés que Josep Vallverdú va encertar, fa quaranta anys, un camí de trajecte curt però amb un llistó d’alta volada, i que només els discrets giravolts de la vida devien fer que el deixés de banda. L’avinentesa, potser, de guanyar un premi en comptes d’un altre quan tot just començava a fer via, o el fet de trobar-se a l’empara d’un editor que apostava amb decisió per la línia jove, van ser coordenades que devien ajudar-lo, a començaments dels seixanta, a donar el cop de volant en el sentit que s’han produït les coses, a crear uns hàbits de treball on l’autor s’ha sentit confortable i al fet, sobretot, d’esdevenir competent en un ofici que li ha permès sirgar a lloure per l’autovia de la literatura infantil i juvenil, on ha aconseguit un prestigi i un reconeixement internacional sense pal.liatius.

Aquest escriptor tot terreny ha construït en els darrers anys unes curioses memòries a l’inrevés, del present cap al passat, amb un parell de volums que ja són al carrer, Vagó de tercera (1996) i Garbinada i ponent (1998), i un tercer, Desmudat i a les golfes, que traurà el nas la porpera tardor amb el recordatori dels anys d’infant a Sant Martí de Maldà. Des de la meva perspectiva, és un volum que amaga el sentit més ocult del títol d’aquest article. A pagès, els primers tot terreny van ser els tractors i, anys enrere, quan encara no s’havia posat de moda trinxar els vells camins amb la modernor dels quatre per quatre, l’expressió servava una clara connotació pagesa. Perquè, fet i fet, sempre he vist Josep Vallverdú com un pagès amb tirada de gentleman, un hereu il.lustrat, un tipus diluït en la saba de la terra i una personalitat amb l’encant peculiar dels homes de síntesi: una cruïlla on podrien coincidir l’Enciclopèdia Britànica i la gràcia efímera del bolet de xop, el gest elegant i distingit d’un professor de Cambridge i l’essència adusta de l’oliva arbequina. Per acabar d’arrodonir el plat, salpebreu amb pessics de boira, poseu-hi l’alè viu de la marinada en un capvespre d’estiu i, sobretot, que no falti la flaire de la farigola. Com a planta remeiera que brosta en l’aridesa de les terres de secà, la seva persistència aromàtica simbolitza la força de qui sap resistir, la tossuderia exemplar d’una fidelitat cultural i lingüística que gràcies a homenots com Josep Vallverdú encara ens fa sentir vius. Llàstima, però, que hagi de continuar pujant en les circumstàncies més adverses.

Cap comentari

Deixa una resposta