VET AQUÍ QUE UNA VEGADA…


 Pròleg a “Relats per al Passeig”, de Josep Vallverdú

 (…) el mestre et trasbalsa l’ésser, mentre que el professor t’ofereix coneixements.

El mestre sembla treballar dintre teu, i el professor actua de fora estant.

De Indíbil i la boira

(Josep Vallverdú)

 

Avui presento al lector un recull de set contes de Josep Vallverdú que, miracles de la impressió, ocupen noranta pàgines per celebrar els noranta anys de l’autor. Noranta anys que fan enveja perquè són noranta i per l’energia i vitalitat amb què el seu propietari els duu a sobre. Com si no li fossin cap càrrega. Com si només comptés en el seu haver l’acumulació d’experiència i de saviesa en les arts i en la vida.

Vallverdú, format en la filologia clàssica, ha escrit de tot: novel·les per a nens i joves, i literatura per a adults en diverses facetes: llibres sobre indrets, assaigs, dietaris, traduccions ( un traductor clàssic de la Cua de palla que tots hem llegit amb delit), un llibre singular que és una mena d’autobiografia-novel·la-assaig-esponja/que/tot/ho/atrapa (Indíbil i la boira, 1983), una mica de teatre, un nombre significatiu de relats i unes delicatessen: els tres volums de memòries Vagó de tercera (1996), Garbinada i ponent (1998) i Desmudat i a les golfes (2000). Un gruix respectable de feina al qual caldria afegir llibres de text i estudis relacionat amb les humanitats i segur que no ho dic tot. I tot plegat, farcit de premis i distincions. En el volum que teniu a les mans s’ha recollit una mostra dels seus relats per a gent gran.

N’hi ha que diuen que Josep Vallverdú no ha pogut escriure més literatura d’adults per les circumstàncies externes (allò que el dia només té vint-i-quatre hores). Jo penso que en Vallverdú ha escrit el que ha volgut, el que li ha vingut de gust; vaja quin un! Si s’ha convertit en el màxim exponent, junt amb Josep Maria Folch i Torres, de la literatura infantil i juvenil, en una literatura com la catalana que ha donat i dóna excel·lent conreadors, és perquè hi ha ficat la banya sabent perfectament què feia.

La dedicació a la literatura per a adults (a part de la memorialística i la traducció), Vallverdú l’ha centrada en els relats i, sovint, en el número set. Va publicar Festa Major (1960) llibre format per set relats i que va ampliar en una segona versió, La festa i la ganyota (1987). El mateix any publicà Ara mateix eren aquí, un recull de set relats i més endavant, Una quarta a babord un entremig de novel·la i recull de contes (nou, en aquest cas) ja que cal llegir-los correlativament  i que estan units per la presència del personatge de Bastos i La germana de la núvia i altres relats (2008) on torna a trencar la norma i hi recull tretze contes. I encara després, Un secret ecologista (2009), compost per vuit contes. No sabria dir el nombre de relats escrits per Vallverdú perquè en alguns casos reescriu i publica de nou algun conte en un altre recull; però queda clar que és una feina a la qual ha dedicat força temps i energies. I que, com totes les facetes de la seva feina, és un front permanentment obert.

Set contes, aquesta petita joia que qui m’estigui llegint ara és perquè la té a les mans, reincideix en el número set; suposo que és casualitat. El que volia dir: és una antologia de relats confegida pel mateix autor. Una autoantologia, amb tot el que té de significatiu el fet d’haver triat un conte o haver-ne descartat un altre: ell és el responsable de les presències i de les absències. I aquí voldria fer una petita reflexió de vol curt: habitualment, quan escrius un llibre de relats, ets conscient que cada conte conviurà en un context format per la presència dels altres relats del recull. Fins i tot, el context pot ajudar a gestar algun dels relats comptant que la criatura completa és el recull. Com sol esdevenir-se en un poemari, on cada poema ocupa un lloc precís tenint en compte el conjunt. Però, certament, això no és obligatori, fins i tot en un poemari: pots anar confegint poemes (o contes) i quan en tens un gruix suficient com per constituir-se en llibre, els publiques. I això darrer s’esdevé, quasi sempre, en les antologies. Amb tot, no puc evitar de pensar que els contes estaven avesats a un context en el qual havien nascut per al lector i en triar-ne per a una antologia, els treus d’aquell context i els fas conviure amb altres contes amb els quals mai no s’havien relacionat. I si de cas, tots plegats crearan una nova atmosfera i un nou context. Per això, per aquesta petita reflexió que m’he permès, voldria dir d’on vénen els contes que l’autor ha aplegat a Set contes: El primer relat, ‘M. Grasz pyrothecnic’ prové de La festa i la ganyota. ‘L’il·luminat’ pertany a Una quarta a babord. ‘La germana de la núvia’ i ‘La bona acció’ són de La germana de la núvia i altres relats i els tres últims pertanyen a Un secret ecologista. A ciascuno il suo.

El cas és que, el que tenim entre mans, són set relats trets del seu context inicial que es posen a conviure a Set contes en una nova vida. I aniran copsant com ells mateixos estableixen noves lleis de relació ja que el Bastos d’ Una quarta a babord ja instal·lat en aquest nou llibre que llegireu, treu el nas en dos contes que mai havien conviscut abans en cap recull i aquí, amb els anys, agafaran categoria de parents. Però com sigui, tots els contes d’aquest recull antològic són del lector perquè en Josep Vallverdú ho va voler el dia que va decidir no fer cas de la fatiga de la feina, seure al seu escriptori i posar en ordre, amb paraules, una colla de gestos, mirades, sentiments i accions que li bullien pel cap. La generositat de l’escriptor consisteix a escriure regals que no li hem demanat, que emanen només de la seva voluntat creadora i de la generositat de voler dedicar-hi hores d’esforç.

Això que acabo de dir és cert i queda molt bé. Però també he de confessar que estic convençut que un escriptor de raça com Josep Vallverdú no plany esforços i escriu sense demanar permís ja que la necessitat d’escriure no entén en generositats, cansaments i esforços i s’imposa de manera gairebé irracional i no li pregunto per què ha fet aquesta feinada d’escriure tanta cosa al llarg de tants anys, perquè ja en sé la resposta: “No he estat capaç de no fer-ho”. Que vol dir que si no s’hagués posat a escriure, hauria rebentat, o potser, no s’ho hauria perdonat mai, o… L’home que va triar conscientment de viure sempre en un ambient rural, amb un hort a la vora per poder-lo treballar, i negociant amb la vida una mica de temps per dedicar-lo a escriure, no hauria pogut deixar de fer el que ha fet.

Si m’ho permeteu, llanço una pregunta sense resposta: com és que un ponentí de cap a peus, tocat per la boira, és atret, de la mà de Bastos o d’altres personatges, pel món dels mariners i del mar? És pels anys viscuts a l’Empordà i l’enyorança de no ser-hi?

 

Quan distingeixes un conte d’un recull sembla que menystinguis els altres i la majoria de les vegades no és així. Per això, fins ara m’he resistit a fer-ho; només fins ara. Comptant que cap conte d’aquest recull se senti ofès, em ve de gust senyalar-ne dos que m’han atret més i penso que fan més sòlid el conjunt. Són magistrals, rodons i tenen aquell poder que en el relat breu és molt difícil de provocar: l’eco vital, la idea que aquella història t’acompanya en les teves reflexions un cop n’has estat lector. Em refereixo en primer lloc a  ‘La germana de la núvia’ que dóna títol a un dels reculls que hem esmentat abans, que es fa llegir amb ànsia i que té dos personatges que remenen el cul en un altre conte: el capità Morell i l’esmentat Bastos. L’altre conte és ‘Mala travessa tinguérem’. En aquest darrer hi veig encastada la idea del poder de l’art sobre l’individu. La pregunta que em faig mentre l’estic llegint és per què aquell home, Melci príncep de Jarhad, sense tenir-ne cap obligació, segueix l’estrella desoint qualsevol consell racional emanat dels bons costums de la vida ordenada. Té una fal·lera que ell mateix no s’explica però que no pot deixar de seguir. És en Vallverdú escrivint. “No pot deixar de fer-ho”. Tot i que l’autor, a diferència del personatge, no hi perdi bous i esquelles, també desprèn la vida en el seguiment de l’estrella, poca broma. La història d’aquest relat és coneguda de tothom: n’ignoràvem el punt de vista vallverdunià que dóna dimensió humana i converteix els personatges dels reis en personatges literaris que, a més de ser portadors d’or, encens i mirra, ofereixen al lector un cofre de veritat literària, el millor regal que hom li pot oferir.

Em permeto entrar en subjectivitats. L’any 2000, a Josep Vallverdú li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Vaig voler ser a l’acte solemne de concessió del premi al Palau de la Música Catalana de Barcelona. En Vallverdú va fer un parlament magistral, sense papers, sense consultar cap nota, mirant el públic, amb el cap clar als seus setanta-set anys (tot un xiquet!) i amb una energia que manté intacta als noranta. Però el que em va guanyar va ser la claredat expositiva de les idees. I va reivindicar amb orgull el fet de ser el primer guardonat (i per ara l’únic) que ho era sobretot per la dedicació incansable a la literatura infantil i juvenil.

Molts escriptors, em refereixo sobretot als que li han estat alumnes, l’anomenen mestre. Escoltant-lo aquell vespre vaig entendre una cosa que ja sabia: un mestre no deixa mai de ser-ho i davant meu un mestre que mai no pot deixar de ser mestre i que, a part de ser professor, ha estat mestre per a molts joves, ens donava una lliçó. Jo l’admirava perquè n’era lector. Des d’aquell vespre, simplement, l’admiro.

Per acabar, us explicaré un petit secret que no he tingut l’avinentesa d’explicar mai al mateix Vallverdú. Quan tenia disset o divuit anys va aparèixer Trampa sota les aigües i tot i que “no em tocava” el vaig devorar. Al cap de deu anys, ja casat, corrien per casa, per raons professionals i familiars Rovelló, En Roc drapaire, En Mir, l’esquirol… i més tard, El vol del falcó… Penso que això és el millor que pot passar: un escriptor que s’imposa la dificilíssima tasca d’escriure per a gent jove, triomfa íntimament quan els seus títols, potser reeditats profusament, passen de pares a fills i en una mateixa casa hi poden haver edicions allunyades en el temps del mateix títol.

I ara el secret, que me n’havia anat per les branques: fa vint-i-quatre anys un llibreter em va dir mira què he trobat.

–Què és?

Em va ensenyar un exemplar d’una novel·la meva per a canalla que té el títol de L’home de Sau. No vaig entendre el valor de la troballa atès que de ben segur a la llibreria hi devia haver uns quants exemplars d’aquell llibre que feia uns anys que era al carrer.

–Ah… –vaig fer–: I què?

–Obre’l.

El vaig obeir. A dins no hi havia la història del rapte d’uns ossos sinó En Roc drapaire, el nen de les barraques, que així que em va veure em va picar l’ullet. En Roc drapaire que s’havia després de la seva coberta i s’havia arraulit dins la d’un llibre meu! Ben relligadet, com si li agradés anar d’incògnit. El llibreter me’l va regalar. Aquest exemplar el guardo amb cura entre els meus llibres, com si l’hagués escrit jo, probablement amb el desig inconfessat que m’empelti una mica de la saviesa del seu autor.

Avui, sense disfresses, sense sorpreses de la coberta, en aquest llibre del qual estic acabant el pròleg, teniu en Josep Vallverdú en estat pur. Sortosos els que encara no l’heu llegit perquè us esperen unes hores plaents de descobertes.

Jaume Cabré

 

 

 

 

 

 

Cap comentari

Deixa una resposta