Josep Vallverdú i la poesia



Lleonard del Rio

Regió-7 (15.05.2010)

 

Un poema és una arquitectura i cadascuna de les parts que el componen ha d’estar imbricada en les altres. No poden quedar punts solts, com en un sargit mal engiponat. I quan parlem de components ens referim tant a les idees força, a l’impuls motriu, com a les tessel·les del mosaic que són els mots”. Així s’expressava Josep Vallverdú en la seva interessant conferència a les envistes de Sant Jordi, convidat per Poesia Viva d’Igualada. El rellevant escriptor va titular la seva xerrada La poesia vista per un prosista, malgrat que, com se sap, el mateix Vallverdú, a més de ser un destacat novel·lista, escriu també poesia; precisament aquests dies acaba de treure al carrer el poemari De signe cranc.
Fa una colla d’anys que aquest lleidatà il·lustre em va captivar en una interessantíssima xerrada que va oferir a Rocafort de Vallbona. No crec pas que se’n recordi. En aquella ocasió, em cridà l’atenció per la seva dicció clara, per la seva capacitat de síntesi, per la qualitat i amenitat de tot el que ens va dir. Aquest dissabte, a l’auditori de la Biblioteca Central, Josep Vallverdú em va tornar a sorprendre gratament.
El dissertant començà fent referència a un article de Josep Carner publicat a La Renaixença quan tenia 19 anys, remarcant que tot poeta ha de renovar-se tot ell a cada nou poema. També va parlar de Joan Maragall i de Carles Riba. “Un mot brillant, una frase, no només pot desencadenar un poema al començament, sinó justificar-lo al final”; i cità el crit inicial de l’Elegia II de les de Bierville, de Carles Riba: “Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria, Tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent”.
Han canviat les perspectives, assegurà Vallverdú, i avui dia -i això ho començà la generació de Carner- el poeta sol ser un ciutadà inserit en el món, que descobreix tota la bellesa, i experimenta el combat sencer, del viure quotidià amb les seves grandeses i les seves grisors. I és que el poeta avui no baixa del cel a cavall d’un núvol, camina al nostre costat.
Vallverdú elogià l’obra de Jordi Pàmies, “un poeta ben actual, compendi de tota tradició poètica entesa com a herència, i alhora renovada per la veu plena de descobertes de l’home actual, entre elles la troballa de veritats que no moriran mai”.
Acabà dient que a la poesia se l’ha de tractar no només amb respecte, sinó amb la consciència de la seva fragilitat. I afegí: “l’admiració que els prosistes sentim per la poesia és tothora reverent” perquè “tot, tot el que envolta la poesia és màgic. Cal entrar-hi descalç, en aquesta màgia. Viure-la és viure mil cops la pròpia vida”.
Una rapsoda, Anna Maria Morera, va anar falcant els diferents apartats de la conferència amb la recitació de diversos blocs poètics de coneguts autors. Un atent silenci va seguir el desenvolupament de la sessió, amb un públic que emplenava la sala.

 

Cap comentari

Deixa una resposta