Un gest


Joaquim Ferrer

AVUI, 20.07.97

També hauria pogut encapçalar aquestes ratlles amb un títol que digués “Un exemple”, perquè em proposo comentar el gest exemplar de l’escriptor Josep Vallverdú, que donarà a la seva ciutat de Lleida una escultura –que ha encarregat a Manuel Cusachs- que hi commemori el pas de Juli Cèsar. L’escultura previsiblement s’instal.larà en el nou campus de la Universitatde Lleida, serà realitzada amb pedra, amb una alçada d’uns quatre metres. Manuel Cusachs, escultor amb una frondosa trajectòria artística hi farà una obra important. Recordem simplement algunes de les seves escultures més recents com han estat la sèrie feta sobre poemes d’Espriu o bé l’Abat Oliba a Montserrat. Vull dir amb això que la tria de Josep Vallverdú ha estat encertada, però amb tota l’admiració que mereix l’obra de Manuel Cusachs, el que em mou a dedicar aquest comentari a aquesta iniciativa és subratllar la decisió que la fa possible.

Massa sovint la capacitat d’iniciativa cívica és entre nosaltres com immobilitzada per mandres absurdes que ens fan esperar tot el que es refereix a l’àmbit col.lectiu de l’Administració. Així és fàcil d’observar que ens anem especialitzant en els difícils replecs dels fons europeus, de les partides ministerials de Madrid, del pressupost departamental del govern català, i de les disponibilitats de Consells Comarcals i no cal dit d’Ajuntaments.

No cal repetir que Catalunya no disposa dels recursos econòmics que genera perquè algú decideix a Madrid què hem de rebre i com. És evident, és un problema. Per cert, que ara s’obre pas  en la política catalana el clam per un pacte fiscal que signifiqui que el govern català recapti tots els nostres impostos i acordi amb Madrid amb què hem de contribuir a la marxa general de l’Estat i què hem d’aportar en concepte de solidaritat amb les regions espanyoles menys desenvolupades. Vull dir amb aquest recordatori que, efectivament, les necessitats socials –en el sentit més ampli- es veuen sovint entrebancades per manca de recursos per part de les institucions oficials, és una evidència que ens recorda que sota l’únic negoci d’aquesta magnitud per als que dirigeixen l’Estat Espanyol. No es tracta, doncs, d’oblidar aquest problema, però també és lògic recordar-nos de tot el que podem resoldre directament, si ho volem, des de la nostra voluntat, i és en aquest aspecte de civisme actiu que el gest de Josep Vallverdú oferint una escultura important a la seva ciutat és un bon exemple de fer coses, si així ho decidim, demostrant la capacitat personal de contribuir a augmentar el patrimoni col.lectiu.

Algunes dècades enrera érem conscients que si desitjàvem realitzar projectes d’interès col.lectiu calia mobilitzar les nostres energies cíviques, perquè el marc polític de l’època era clarament advers. Ho feiem o no, però sabíem que res no es podia esperar més enllà del nostre esforç. Avui les condicions han canviat favorablement però s’ha produït una mena de passivitat que tot ho espera dels diversos pressupostos oficials. És una aproximació a la normalitat que mai no pot significar que tot ho esperem d’ells. En primer lloc, perquè som una país a mig camí de recuperar les seves possibilitats d’autogovernar-se, de prioritzar i, segonament, perquè encara que haguéssim assolit la plenitutd en aquets aspecte l’acció directa del ciutadà  sobre una qüestió és una gran qualitat que mai no hem de perdre i que, en el nostre cas, cal desvetllar.

Per totes aquestes consideracions, el gest de Josep Vallverdú és d’agrair perquè és una aportació al patrimoni col.lectiu i perquè ens recorda la capacitat que tenim d’actuar i resoldre sense esperar més que la nostra consciència cívica.

Cap comentari

Deixa una resposta