“El testament de John Silver”, de Josep Vallverdú



(Text inèdit de Sílvia Lanau)

 

Al clàssic L’illa del tresor, l’Stevenson ens va presentar una relació molt especial entre el jove protagonista Jim i el gran personatge secundari Long John Silver. Tots dos van mantenir una relació a mig camí entre la camaraderia i l’amistat, en Jim se sentia atret per aquest pirata amb una sola cama i aquest va acabar convertint-se en un traïdor però sense deixar de ser el seu amic. Aquest és el punt que pren de partida Vallverdú per escriure El testament de John Silver.

L’Stevenson va descriure en Silver deixant un fil de misteri que acompanya el personatge durant tot el llibre alhora que li dona força, així que quan vam acabar de llegir l’obra no sabíem gaire cosa sobre en Silver. Tot i això, el personatge era fascinant i desconcertant, tant és així que en Vallverdú va decidir dedicar-li el seu llibre escrivint la continuïtat de la vida del gran pirata. L’autor el fa protagonista i ens explica moltes més coses d’ell de les que sabíem, i ho fa mentre ens relata què va ser d’ell des de la seva fugida a l’illa fins a la seva mort.

Totes dues novel·les comencen amb una mena d’obsessió; en la primera és la trobada d’un cofre amb un mapa de l’Illa del Tresor i en el segon, la cerca del pirata Silver. Ambdós inicis són intrigants i sorprenents i els autors aconsegueixen amb una successió de fets trepidants que el lector es quedi enganxat des del principi fins al final.

En Vallverdú utilitza en Jim, ara convertit en tot un home que vol saber què se’n va fer del seu vell company, i incorpora un nou personatge, el reverend, qui va passar els darrers dies de la vida de John Silver al seu costat, per explicar-nos com va ser el seu intent de canviar de vida gràcies a la part del tresor que es va emportar quan va fugir de l’illa. En aquest context, l’autor ens presenta a un John Silver com un personatge fracassat en el seu viatge a cavaller honrat; és víctima del seu egoisme i de la seva ambició, i tot i que ho desitja no pot fugir del seu destí. L’autor, però, li dóna un final digne, tot i que trist,

que fa que el personatge acabi empatitzant amb el lector i emocionant-lo.

 

El punt en comú més important de totes dues novel·les és el gènere, totes dues són autèntiques novel·les d’aventures plenes d’acció i d’astúcia. Però, tot i que comparteixen el gènere i l’ambientació perfectament ben descrita com a les novel·les clàssiques d’aventures del S.XIX, el seu estil te diferències.

En la meva opinió l’estil de Vallverdú és més directe i més clar;  el seu llenguatge és molt ric i alhora més natural que el de l’Stevenson, segurament també perquè és més actual. Quan llegim l’obra de l’autor català es nota que és una novel·la del S.XX, i en la meva opinió, sintonitza millor amb el lector d’avui dia.

També crec que l’estructura de l’obra, amb el tractament que fa dels capítols, d’acord amb les accions i les escenes, és més àgil i convida més a imaginar, i els seus canvis de línia de temps, endavant i endarrere, la fan més dinàmica.

És per aquest motiu que El testament de John Silver em sembla una molt bona obra per posar en contacte els nois d’avui dia amb les novel·les clàssiques d’aventures ja que no és imprescindible, ni de bon tros, haver llegit L’illa del Tresor per gaudir de l’obra de Vallverdú. Tanmateix, s’hi fan moltes referències que poden despertar la curiositat dels jovenets, i qui sap si a partir d’aquesta lectura s’endinsaran a navegar pel clàssic.

 

Cap comentari

Deixa una resposta