Una gàbia de paper. Josep Vallverdú publica un bestiari poètic



Jordi Llavina

Presència, 6.03.2011

 

Josep Vallverdú, premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ens dóna un llibre de versos
per a infants en què els animals són protagonistes.

 

Aquí no n’hi ha tanta tradició. Però en el món anglosaxó, de tant en tant apareix una antologia que aplega els versos que alguns dels poetes de més renom han dedicat als animals (tinc davant, posem per cas, The Faber Book of Beasts, a cura de Paul Muldoon).

Josep Vallverdú ha volgut posar el seu nom al costat d’alguns noms il·lustres (clàssics, medievals, moderns, contemporanis) que han convertit les bèsties en matèria literària de primer ordre, conreant la faula (que, com apunta Pep Coll en el pròleg, té una intenció més narrativa) o el bestiari (en aquest cas, la intenció és més lírica): Isop, Llull, La Fontaine, Carner, Sagarra, Pere Quart. Més recentment dos poetes catalans ens han ofert, també, repertoris lírics animats per animals: Miquel Desclot (a qui Vallverdú ha manllevat el terme del títol: Bestiolari de la Clara) i Celdoni Fonoll, que s’ha convertit en el nostre més constant naturalista poètic.

El Bestiolari del pare del gos Rovelló inclou un ventall ampli d’espècies: de la formiga a la balena o el dinosaure. El concepte de “bestiolari”, doncs, no es relaciona amb la petitesa, sinó que, més aviat, és un terme afectiu: la poesia humanitza o domestica fins i tot el malvat tauró. El llibre és una petita joia, que concilia molt bé el coneixement de causa i l’observació, d’una banda, i el bon ús de les eines retòriques, de l’altra. Llibre de versos d’art menor, rimats consonantment, que ens reserva sorpreses tan agradables com els versos finals de “Gavina”: “menja tothora el mateix: / s’abraona / sobre l’ona / i n’extreu un munt de peix”. De vegades, Vallverdú aprofita suggestions diverses: el terme “esquirol”, relacionat amb el món del treball, o el de “lloro”, que vincula amb alguns polítics massa verbosos i enredaires.

 

Cap comentari

Deixa una resposta