Idees i apunts a propòsit de l’escriptor Josep Vallverdú


Xavier Macià

(Parlament inèdit)

(15.09.2010)

 

Emili Teixidor, en el breu però suggerent pròleg al llibre Camins i paraules. Josep Vallverdú, l’escriptor i l’home, signat per l’estudiós Josep M. Aloy,[1] se servia d’unes lluminoses paraules del novel.lista anglès D. H. Lawrence per tal d’alliçonar-nos sobre com hem d’aproximar-nos als textos literaris i i judicar-los:

D. H. Lawrence ens exhortava a abandonar totes les anàlisis, totes les categories, com si els llibres fossin una espècie botànica que observem per assecar i classificar en capsetes i museu, i que jutgem les obres d’art pel seu efecte en la nostra sincera i vital emoció i en res més.[2]

La recomanació –de Teixidor amb mots de Lawrence- és certament sàvia, carregada de sentit comú, però em temo que la seva pràctica no és tan habitual com es podria esperar. Judicar les obres d’art (vull creure que Lawrence no es refereix exclusivament a la literatura) en funció de l’efecte que aquestes produeixen “en la nostra sincera i vital emoció i en res més” és, sens dubte, un excercici honest, just i altament recomanable. Penso, fins i tot, que aquest deu ser el primer i més alt objectiu que percaça tot creador en elaborar la seva obra: és a dir, impactar de ple en el nostre centre de flotació emocional i arribar efectivament a commoure’ns.

De fet, és experiència comuna entre tota mena de lectors, crítics o no, que aquelles obres que més admirem i valorem són justament les que han deixat en nosaltres una empremta “emocional” més forta, i això independentment de la seva classificació capsetesca o museística, i és evident també que d’aquestes, no totes formen part necessàriament del que hem convingut tradicionalment a anomenar-ne “el cànon”. La dèria classificatòria, tan pròpia dels crítics literaris i dels historiadors de la literatura, ens és útil sobretot per descriure les obres,  per situar-les i per fabricar discursos d’història de la cultura, d’estètica o ideològics, però no necessàriament per a explicar o  validar els seus possibles efectes, ni la seva “poeticitat”, ni tan sols la seva essència última.

Feta aquesta reflexió, potser el més assenyat que podria fer en els 15 minuts escassos que se’m concedeixen per parlar de l’obra de Vallverdú en el marc d’aquesta taula redona i d’aquesta jornada dedicada a la seva trajectòria personal i literària, seria justament la d’enunciar públicament el títol concret de les obres de Vallverdú que més efecte m’han fet en la meva “sincera i vital emoció.” Certament,  podria fer-ho,  i hi vaig estar temptat, mentre preparava aquestes notes. En realitat, confesso que no hauria dubtat gens ni mica a l’hora d’establir la nòmina de llibres, i a raonar-la convenientment, donat el cas. Però hauria estat com fer trampa. En primer lloc, perquè l’encàrrec que se’m va fer en convidar-me a aquest acte és evident que no anava en aquesta direcció. En segon lloc, perquè penso que, malgrat tot, les anàlisis i les categories en darrer terme ens poden ser prou útils, si més no per explicar i explicar-nos i especialment, com apuntava més amunt, per poder descriure i articular els materials amb què ens les havem, i encara, per justificar la consideració pretesament objectiva que ens mereixen i els donem.

La veritat és que en el cas que ens ocupa, l’obra literària de Vallverdú, i molt a pesar de la valuosa aportació feta per Josep M. Aloy i altres estudiosos, en molts sentits (però en gran part, suposo, perquè no és en absolut una obra tancada), aquesta tasca classificatòria i taxonòmica encara està per fer.[3]  S’ha descrit, inventariat, endreçat i presentat convenientment articulada, sovint comptant amb les indicacions i els suggeriments  del propi autor, tota la seva obra literària dita “majoritaria”,[4] la més vària i extensa de l’escriptor,  i que està formada pel conjunt dels textos especialment confeccionats per a un públic lector  jove i escolar (lectors infantils i adolescents) i pensant també en els professionals que els tenen al seu càrrec. Quant a la resta de la seva producció, però, tant o més voluminosa que l’anterior, roman encara sense una catalogació precisa i un estudi global definitiu, i no disposem encara  tampoc dels imprescindibles comentaris descriptius de tots els llibres, ni dels consegüents estudis, ni de les necessàries aproximacions de caràcter monogràfic. S’ha fet, no hi ha dubte, aportacions importants, però no és ni de molt un treball clos i acabat i, doncs, presenta encara llacunes i mancances.[5]

Com és lògic, no pretenc resoldre aquí aquestes mancances, però sí que vull apuntar i desenvolupar algunes idees i notes susceptibles, espero, ni que sigui de manera indirecta, d’aportar clarianes sobre la qüestió. Quant al nucli de  la meva intervenció, vull precisar que gira al voltant de tres punts concrets. El primer, vol ser una aproximació al perfil caractereològic de l’escriptor i l’home Josep Vallverdú. El segon, per la seva banda, vol ser un intent de caracterització, però amb caràcter d’urgència, del perfil de l’assagista vallverdú i, per extensió, del conjunt d’obres que poden adscriure’s al gènere.  Finalment, el tercer té un caràcter conclusiu i posa de manifest, una altra vegda, allò que ha estat dit més amunt: que el gruix de la feina encara està per fer.

Perfil general de l’home i de l’escriptor.

Traçar, ja  sigui de forma sumària i general, com  aquí farem, o ja sigui de forma més precisa i raonada, el perfil caractereològic de l’home i l’escriptor Josep Vallverdú no és òbviament molt rellevant ni necessari (o canònic, si es vol) des del punt de vista de la crítica literària, però penso que ens pot aportar algunes dades d’interès i prou útils a l’hora d’aproximar-nos, com a lectors i com a crítics, a la seva obra, tant per veure’n i descriure’n l’organització i el seu caràcter proteïforme, com per valorar-ne l’abast, la dimensió o la centralitat, tant del conjunt  global com en relació al context literari en què es dóna. En realitat, diria que són precisament alguns dels trets caractereològics de l’escriptor els que més ens poden ajudar a explicar, en certa manera, alguns dels elements particulars de la seva obra, com per exemple, els gèneres conreats (i la seva prevalença concreta), els models literaris triats, el posicionament estètic de l’autor, el seu univers temàtic i el particular desplegament que en fa, les opcions lingüístiques per les quals opta, etc.

A l’hora de fixar els trets més importants del perfil general de l’escriptor Vallverdú, crec que continuen sent encara prou vàlids, com a punt de partida, els onze punts que el 1998  anotava Josep M. Aloy  en el seu llibre Camins i paraules,[6] concretament en el capítol titulat “Instantània. Retrat literari de Josep Vallverdú” i que eren fruit, alhora, de la intensa relació personal d’Aloy amb l’escriptor i de la minuciosa lectura que havia fet de la seva obra i dels referents bibliogràfics disponibles.[7]

El retrat literari que fa Aloy el 1998 remet tant a la persona com a l’escriptor. Jo el prenc aquí com a referent i com a punt de partida i el segueixo de vegades quasi literalment (i aleshores ho indico posant el fragment entre cometes), però en la majoria dels casos em permeto la llibertat de donar-ne una versió particular i lliure, o bé encara afegeixo nous  trets de la meva collita. És a dir, esmento diversos aspectes anotats per l’estudiós, però sense cap fidelitat estricta a la lletra.

Els nou punts del nou perfil “literari” que proposo són els següents:

1.- Individualisme. Certament, Vallverdú se’ns apareix com un escriptor (i una persona) “individualista al servei de la col.lectivitat. Solitari, però gens insolidari. Emotiu i sensible.” L’individualisme, en rigor, no sembla pas exclusiu de Valverdú, sinó caracteritzador de gairebé tots els narradors ponentins: Concepció G. Maluquer, Manuel de Pedrolo, Guillem Viladot, Pep Coll o Vidal Vidal, només per citar-ne alguns, també comparteixen aqueix mateix tret. Ara bé, en el cas de Vallverdú, el seu innegable esperit de servei a la comunitat, juntament amb el seu provat activisme cultural, la seva notorietat i dimensió pública i la seva prodigalitat (i franca disponibilitat) com a conferenciant, pegoner i articulista, han fet que l’autor hagi tingut una presència real, constant, influent i efectiva en el conjunt de la societat catalana i, especialment a Lleida, en els cercles culturals més  diversos (de ciutat i de comarques)  i entre grups d’escriptors de totes les generacions i tendències. És, doncs, un solitari acompanyat o, si es vol, un solidari zelós de la seva solitud i recolliment.

2.- Recolliment.[8] Vallverdú viu i escriu tancat a la seva “torre d’ivori”, que fou durant molts anys ponentina i és actualment francolina. Però la seva torre no és, com algú podria suposar, d’un ivori inert i fred, sinó que és ple de vida, amb jardí, hort i animalets. Vull dir que l’escriptor és home de la terra, de la qual prové per llinatge i a la qual es vincula per voluntat i natura: ell mateix es confessa més amant de veure créixer els enciams i d’observar el tràfec de les formigues que no pas d’assistir a festes literàries i a recitals de versos. Ara: Vallverdú segueix, atent i encuriosit, tot allò que passa al seu voltant, és home informat i amb criteri i opinió sobre qualsevol fet o esdeveniment actual, proper o llunyà, però se situa sempre, com si diguéssim, una mica a distància dels fets, raonablement allunyat del “mundanal ruido”, tant del social i polític com del cultural i literari. De fet, l’autor ha estat capaç de construir, des del seu isolament militant, una obra literària d’estil molt personal i singular i que es caracteritza, en bona part, per aconseguir fusionar harmònicament dos móns o dues realitats aparentment contraposades:  una  de natura eminentment artística i imaginativa (molts dels seus llibres prenen com a pretext o com a tema referents literaris clàssics i universals) i una altra de cos voluble i contingent:  la més rabiosa actualitat, ja sigui aquesta vulgar i insignificant, o èpica i transcendent,  i independentment que es vesteixi de comèdia, de drama o de tragèdia.

3.- Memorialisme. Potser fou Josep Borrell qui sentencià per primera vegada que Vallverdú era una mena de “mescla d’home de lletres i de pagès”. És, en tot cas, una definició força original, però no sé si prou exacta. El terme “pagès” no li escau gaire, a l’escriptor. Seria millor un terme com  ara “hortolà” o “jardiner”, més pertinents i ajustats al tipus de vincle que Vallverdú estableix amb el món natural. També seria escaient de veure’l, crec,  com complement a la visió horaciana, com una mena de neohumanista, més o menys a la manera com ho foren els noucentistes a casa nostra. En realitat, Vallverdú és, en certa forma,  l’únic  i més gran noucentista (o potser seria millor de dir neonoucentista) que ha donat la terra ferma. Tant la seva actitud intel.lectual, com el seu esperit de servei  a una llengua i a una idea de país i de cultura, com el vessant pedagògic de la seva obra, fan pensar en la “tasca” civilitzadora, culturitzadora i educadora dels prohoms noucentistes i dels seus deixebles. Però Valverdú no nega ni menysté la ruralia (tampoc la mistifica), sinó tot al contrari, advoca per no trencar-hi els lligams, la dignifica i en reivindica els valors i les essències més universals, com per exemple la feliç simbiosi i harmonia entre home i paisatge, enfront de l’esqueixament deshumanitzador de la ciutat o del seu allunyament de l’ordre còsmic i dels cicles de la natura. Com anota Aloy, Vallverdú mai “no postula un ruralisme ultrancer. Només una identificació serena i sentida entre home i territori.” Precisament, aquesta serena identificació és a la base d’alguns dels projectes literaris vallverdunians, com ara la sèrie Catalunya visió, Els rius de Lleida, o encara: les Proses de Ponent i la seva col.laboració a Lleida, problema i realitat. Per altra banda, és aqueixa mateixa identificació la que ha anat acostant Vallverdú, sobretot en l’obra escrita a partir dels setanta, als grans memorialistes europeus,  i la que ha fet que cada vegada més  la seva obra  pugui ser vista, en conjunt, com unes fenomenals  memòries que abracen un llarg període de la història del nostre país, des dels inicis de la “represa” i fins a l’actualitat. Com més gran s’ha fet l’autor, i més s’ha consolidat la seva obra, més sembla haver sentit la necessitat de donar testimoni de la seva època i d’afirmar i desplegar, a través dels seus llibres, la seva personal visió i concepció del món.

4.- Reconeixement. Vallverdú “té una gran dèria per publicar” i és, certament, com afirmava Danès, un “grafòman impenitent”. Ha guanyat multitud de premis i ha rebut tota mena d’honors (alguns amb condecoració inclosa). I així i tot, continua ambicionant—i per això segurament encara segueix al peu de l’ordinador, incansable—el reconeixement. Però, quin?  Crec que Vallverdú no espera exactament un reconeixement material o crematístic, ni un que tingui forma de premi o de medalla, o de rècord guinness de lectors, ni tan sols l’aplaudiment de la crítica, o un monogràfic televisiu, o una versió cinematogràfica d’algun dels seus llibres (no crec que refusés cap d’aquestes coses, però també sé que no es tracta d’això.) Em sembla que el tipus de reconeixement al qual aspira l’autor és d’ordre més espiritual i també, per això mateix, més important i transcendent. Crec que allò que li passa a Vallverdú és que ha perdut la confiança en la capacitat de la nostra cultura per “reconèixer” i valorar convenientment l’aportació dels nostres escriptors. Assisteix amb pavor al procés progressiu de liqüefacció i devaluació dels, per a ell, pilars de la nostra cultura (la llengua, la literatura i l’educació) i dubta seriosament de si tot el seu magne esforç i treball no caurà finalment en el buit i l’oblit.

5.- Activisme cultural. Vallverdú ha estat, des de sempre, un activista cultural de primer ordre i ha operat en tots els fronts possibles: la llengua, la història de la literatura, la traducció, la divulgació cultural, patrimonial i del territori,  la reflexió política, … Moltes de les seves obres neixen d’aquesta voluntat d’acció o en són un magnífic corol.lari. Vallverdú continua sent encara ara, i malgrat la seva avançada edat, el veritable referent i pal de paller dels ponentins i el seu millor i més eficaç ambaixador entre els catalans d’arreu. Però com molt bé havia intuït Pep Pereña, Vallverdú “es dóna, però no es deixa agafar.” És a dir: actua, participa, col.labora, es compromet, però no es ven a cap ideal, ni es ven tampoc per res ni a ningú, ja sigui soldat o mandatari, o ja sigui cenacle o secta. Ell preserva per damunt de tot la seva independència personal i intel.lectual, que és com dir la seva llibertat de pensament i d’opinió.

6.- Acasat dispers.  “Home de moltes residències, (…) però a tot arreu per on ha passat hi ha deixat marca.” O potser seria millor de dir que en tots els llocs on ha plantat casa i hort hi ha deixat una mica de la seva ànima i de tots n’ha sabut extreure, com el miner de la roca, la seva part de riquesa única i singular que, d’una manera o d’una altra, ha acabat incorporant a la seva obra: territori, motius, llengua, paisatge, humanitat, històries,… Una gran part de la seva literatura, de fet, és una sàvia, distant, ponderada i lúcida reflexió –de vegades crítica i altres amable— sobre els homes i les dones, amb les seves virtuts i misèries, i sobre el territori  on viuen, creixen i proliferen. L’escriptor ha estat sempre partidari d’establir vincles amb l’entorn, però més amb el paisatge que amb les persones.  Les relacions socials, els lligams personals amb gent que no és del ram li han fet  sempre una mica de mandra i una mica de por: [9] una olivera, un camp de blat o una mata d’espígol acompanyen i mostren camins, veritats profundes  i aromes que, per una banda, ens fan sentir amb arrels i, per una altra, ens permeten volar cap a altres paisatges i llocs,  però mai no distreuen i mai no amenacen de furtar-nos el temps, ni el  silenci, ni el recolliment, els tresors  més preuats per a  tot escriptor. En certa forma, Valverdú és, a parts iguals, ciutadà del món i home de sa casa. I això val també per a la seva literatura, que es mou indistintament i de manera completament natural per indrets i temps fantàstics i reals, estrangers i terrals, remots i actuals. El mateix escriptor, en el pròleg al seu llibre Veïnats i fesomies,[10] cita uns bellíssims versos del poema “Cant del Fill Distant”, de Josep Carner, per il.lustrar aquesta seva doble naturalesa d’acasat i de dispers:

Dos fills bessons havia portat a les entranyes,

un d’acasat, l’altre dispers,

I l’un solcant la gleva i el seu germà les ones,

no mai es deslligaren mon lloc i l’univers.

7.- Felí. Vallverdú és, com tothom sap i la seva obra ratifica, un enamorat dels animals, i més encara dels gossos (amb Rovelló al capdavant dels seus amors.) És un admirador convicte i un vindicador ultrat d’aquests mamífers i de la seva fidelitat tenaç i irreductible, però la seva natura íntima i genètica, la de l’escriptor, és indubtablement més felina que canina. Vallverdú és com un gat: “es dóna, però no es deixa agafar”, és solidari, però preserva la seva solitud amb urpes i dents, és diürn i solar, però els seus ulls hi veuen en la nit, no refusa el plat a taula, però té ànima de caçador (de paraules).

8.-  Escriptor. Ho és, diria, de forma connatural. El mateix Vallverdú afirma que escriure és per a ell una activitat indefugible i “un excercici idoni i necessari per a no perdre el tren de la pròpia, íntima, irrenunciable il.lusió.” I em permeto d’afegir: i per a no perdre la llibertat, com a intel.lectual i com a home. Escriure, i el mateix podríem dir de llegir, segurament no ens fa ni ens ajuda a ser millors, vana pretensió, però sí que ens ajuda a “ser”, ras i curt. Hi ha, potser, una més alta aspiració humana?

i 9.- Mestre. “Irònic, irreductible, conversador intel.ligent, elegant i exigent.” Valverdú té una capacitat de síntesi excepcional i li agrada anar sempre al gra, encara que presenta una flaca mesurada per la digressió i l’embelliment estètic, tant en la conversa com en la seva pràctica literària. No el perden ni els ideals ni tampoc les idees. Té els peus molt ben posats a terra, i això li permet de moure’s sense problemes ni temors pels móns de fantasia. És un home savi: carregat d’experiència i de raons, sempre ponderat, reflexiu i metòdic, alhora generós i gasiu del seu temps, disciplinat i lliure. És indiscutiblement, el mestre. És així com l’anomenem i el considerem aquells qui estimem la seva literatura i hem tingut l’honor i el privilegi de compartir amb ell somnis i treballs. No seríem capaços de trobar un altre mot que li fos més escaient.

Perfil general de l’escriptor i l’assagista.

Cada cop veig que s’aferma més en mi el personal convenciment que en el terreny de la literatura existeixen—i conviuen sovint sense estridències ni exclusions violentes—dues grans espècies d’escriptors: els que en podríem anomenar “acadèmics” i els “populars”.

Els primers, aspiren sobretot a ser reconeguts per l’acadèmia i a ocupar un lloc destacat i preferent en la història de la literatura. Els tempta molt sovint l’aventurisme intel.lectual i l’experimentació literària, solen argumentar el seu posicionament estètic i pugnen amb la pròpia tradició, són crítics amb el passat i amb els seus coetanis i volen véncer i conquerir—figuradament parlant—més que no pas comunicar o entretenir.

Els segons, per la seva banda, es caracteritzen perquè ambicionen un públic lector nombrós i com més divers millor i perquè malden per tenir espai i presència en el tramat cultural del seu temps, i molt especialment en les diverses plataformes i òrgans difusors; revisiten el passat per extreure’n models i lliçons i competeixen—amb més o menys elegància segons el tarannà de cadascú—amb els seus contemporanis, bo i mirant d’ocupar sempre  les millors posicions mediàtiques; solen estar ben adaptats al seu temps i coneixen i gestionen bé  les lleis del mercat; volen descriure i explicar el món i la visió que en tenen, i els sedueix comunicar, educar i entretenir.

Globalment, diria que Vallverdú encaixa amb prou naturalitat més amb la segona de les espècies que hem caracteritzat que no pas amb la primera, tot i que, ben mirat, posseeix també les condicions i les  facultats necessàries per, en el cas que ho hagués considerat oportú, transvestir-se d’acadèmic. Vull dir amb això que el fet que  Vallverdú sigui catalogable com a representant de l’espècie d’escriptor eminentment “popular” s’explica i es deu, en el seu cas, fonamentalment a una tria personal, més que no pas a una predestinació evolutiva natural.

Ara  ens podríem preguntar: però pertany a alguna subespècie, l’escriptor Vallverdú? Vull dir, ell i la seva obra literària? Bé, si acceptem de continuar amb el símil, diria que entre acadèmics i populars s’hi poden destriar pel cap baix dues grans subespècies (d’escriptors i d’obra) les quals  es poden donar indistintament entre uns i altres: els “intransigents” i els “contemperosos”. Vallverdú, em sembla, és un perfecte exemplar d’espècie popular i subespècie contemperós. Contemperós  o, si es vol, contemporitzador, ho  és, segons resa el diccionari de l’Institut, aquell qui està disposat a “fer les oportunes concessions amb vista a obtenir quelcom d’allò que hom persegueix, i que altrament no aconseguirira.” Ara bé, fer les oportunes concessions, no vol pas dir, necessàriament, renunciar a res, sinó cedir, adequar-se, convenir, adaptar-se, avenir-se. Vol dir, en definitiva, tenir un plantejament flexible i adoptar una actitud dialogant, versàtil, relativitzadora, miscel.lània, proteïforme, politípica.

A grans trets, el perfil de l’escriptor Vallverdú i, més en concret encara, el de l’assagista Vallverdú, penso que es pot definir prou bé a partir d’aquestes dues categories: popular i contemperós. I són aquestes categories, precisament, les que ens permeten de veure i constatar, malgrat la seva manifesta diversitat, la profunda unitat i coherència del conjunt del projecte literari vallverdunià. Tradicionalment, la crítica ha tendit a departir, com si es tractés de dos àmbits aliens i estancs, la literatura “majoritària” de l’autor de tota la seva altra producció, i ha volgut veure, en una, un tot compacte i endreçat i, en l’altra, un garbuix de gèneres i de textos. Penso que és una visió distorsionada: Vallverdú és un escriptor “total” (Cònsul l’anomenava un autor “tot terreny” i ell mateix es considera un “home-castell”), que ha escrit per a tots els públics  i que ha fet incursions  (però amb desigual intensitat) en tots els àmbits i gèneres literaris, tant en els clàssics  (novel.la, conte, teatre i poesia) com en aquells de més difícil catalogació (guions, articles, conferències, llibres de viatge, memòries, dietaris, traduccions, etc.).

En tot cas, tota la seva producció literària (branques diverses i complementàries que neixen d’un únic tronc) aspira a ser “majoritària” i ha estat elaborada des d’uns mateixos plantejaments estètics i contemporitzadors. No comparteixo, doncs, la separació que tradicionalment s’estableix, per exemple, entre la seva obra per a infants i joves i la seva prosa de ficció per a adults. Al meu entendre, cal veure-les com dues cares d’una mateixa moneda i no pas com dos mons a part. I el mateix es pot dir de la seva prosa no ficcional i assagística: pren formes diferents, cert, però serva una unitat de fons i d’intencions inqüestionable. La unitat neix, en gran part, d’aqueixa seva opció de ser alhora un escriptor volgudament popular i contemperós. I són també aquests trets els que ens poden ajudar a explicar no només l’abastador sentit (el terme és del propi Vallverdú quan es refereix a les seves Proses de Ponent) i la proteica forma dels seus “textos assagístics”, sinó que a la vegada ens ajuden a entendre les raons per les quals justament aquesta part fonamental de la seva vastíssima obra, sempre volgudament més literària que erudita, s’allunya sovint dels models més acadèmics i “canònics”[11] i s’aproxima clarament, en canvi, a uns molt determinats models de prosa (equidistant del memorialisme, la crònica i l’articulisme periodístic), aquells que tant d’ascendent i excel.lència han tingut en la nostra tradició literària contemporània. Em refereixo, és clar, a aquella mena de prosa els representants més il.lustres de la qual serien, entre nosaltres, Josep Pla i Gaziel (que, al seu torn, són els dos escriptors catalans més admirats i valorats pel nostre autor.) És una prosa, aquesta, que podem classificar, en conjunt i malgrat la diversitat de formes que és susceptible d’adoptar, com a “memorialista” o “personal” (i també anomenada “literatura del jo”).

Amb el que he apuntat fins ara, em sembla natural cloure aquest apartat sobre el perfil de l’escriptor amb una proposta d’articulació, de classificació, del conjunt de la seva obra en els següents apartats (excloc de la catalogació el conjunt de les seves traduccions):

1)    D’una banda, la prosa de ficció (novel.les, contes i guions), adreçada, en la seva major part, al públic infantil i juvenil i, en menor grau, però no per això menys significativa, al públic adult  (fins ara: quatre reculls de contes i dues novel.les de “frontera”, terme amb què  a l’autor li agrada d’anomenar la mena de textos que se situen a l’estret llindar que separa—o enllaça—la literatura per a joves de la literatura per a adults: Les raons de divendres i El testament de John Silver.)

2)    D’altra banda, el gruix d’obra no ficcional, extensíssim, multiforme, variadíssim, aquell que hem classificat genèricament com a “literatura del jo” o memorialista. I aquí hi cabria de tot: pròlegs, conferències, lliçons magistrals, comentaris, articles, memòries, dietaris, cròniques, assaigs, reflexions, pregons, llibres de viatges, etc.) Són els textos on Vallverdú s’erigeix com a testimoni del seu temps i on d’una manera més clara parla d’ell i de la realitat que el circumda (país, territori, gent, fets, amics, família, cultura, política, llibres, llengua, literatura,…) i on exposa i dibuixa, sempre amb un traç discretament distant i irònic, allunyat de dogmes i de fonamentalismes, la seva personal visió del món.

3)    Finalment, caldria assenyalar encara, però en una posició més, si es vol, lateral, les aportacions fetes per l’autor en els àmbits del teatre i de la poesia, menors en quantitat, certament, però en absolut mancades d’interès i de valor literari.

Punt i final: Tot està encara per fer.

I arribo finalment al darrer punt de la meva intervenció. L’he titulada, significativament, “Tot està encara per fer”, indicant així que ens cal, urgentment, un estudi en profunditat, ambiciós, exhaustiu, global, del conjunt de l’obra de l’autor, i molt especialment del conjunt d’ obres que he agrupat aquí en el segon apartat de la meva proposta classificatòria, i que he anomenat “memorialista” o “personal”.[12] Comptem ja, lògicament, amb alguns precedents, una colla de primeres, diguem, aproximacions descriptives i crítiques, entre les més notables, com ja he assenyalat, les de Josep M. Aloy, però no és encara suficient. I no ho és, en part, perquè justament en els darrers anys (sobretot els del nou milenni) l’obra de Vallverdú no ha parat de créixer i d’eixamplar-se; i ho ha fet, molt especialment i significativa, tot just en aquest àmbit “memorialista” i assagístic.

I hi ha, penso, una altra raó, encara: tal i com ja vaig apuntar en les notes que fan de pròleg al recull de contes La germana de la núvia i altres relats,[13] d’ençà de l’escriptura i publicació del llibre Pelegrí dels mots. Viatge pels meus llibres (Lleida: IEI, 2007) l’obra de Vallverdú se’ns apareix, com ho diria, amb una altra cara, o des d’una perspectiva diferent i  que ens convida a remirar-la amb uns altres ulls. En primer lloc, perquè Pelegrí dels mots, que és estrictament una visió-testimoni personal sobre la trajectòria intel.lectual i llibresca de l’autor (amb retrat inclòs del context cultural, social i polític del període), no deixa de ser, alhora, un molt particular recorregut  crític –i de la crítica— per la pròpia obra i, en aquest sentit, esdevé un document d’excepció, tant per al lector habitual de l’autor com sobretot per al crític que en pretén descobrir les claus i els mecanismes. En segon lloc, perquè la mateixa escriptura del llibre ha comportat un canvi de rumb en la trajectòria de l’escriptor. No es tracta, però, d’un canvi de rumb radical, ni tampoc d’un replantejament substancial dels seus referents ni de les seves formes d’expressió més autèntiques i genuïnes, sinó d’un cert procés de “retobament” i d’essencialització.  Pelegrí dels mots marca un punt d’inflexió, una mena de punt i a part personal i creatiu: inaugura una etapa que, a grans trets, es caracteritza sobretot per un notable alliberament personal (en les formes, el to i el fons), per la recuperació (revisada) de materials esparsos, antics i moderns, i per una feliç reconciliació literària amb el públic adult i amb alguns gèneres que l’autor havia assajat en el passat i de forma tímida i esporàdica i que ara reprèn sense complexos i amb confiada escriptura.

El ritme de producció de Vallverdú ha estat sempre tan alt i tan frenètic que molt sovint no hi ha hagut temps material per a la revisió ni per a l’autoanàlisi. I és aquesta mena d’exercici el que trobem fonamentalment a Pelegrí dels mots. Per això sostinc que el fet que l’autor hagi tingut, en un moment donat,  la necessitat de fer estat de la qüestió de  tota la seva obra anterior (fins a 2007) no és una dada menor, sinó nuclear, i que ha de ser—i és, em sembla—determinant per a entendre el conjunt de la seva obra i per a comprendre les línies mestres que l’han governada i l’orientació que té en el moment actual.

Només un apunt final, i ja per acabar.

Potser és una sort, que tot estigui encara per fer. Vull dir en el sentit que actualment tenim una visió més global i precisa de tot el vast projecte literari de l’autor. Ara es pot treballar amb moltíssima més informació i amb suficients  dades i documents. Això és especialment interessant en relació a la seva obra “memorialista”, perquè, ben mirat, és una obra que, per les seves mateixes característiques i talment com els bons licors, no perd amb els anys, sinó que guanya, creix i s’eixampla. Importa poc que algunes de les apreciacions i de les reflexions sobre el món i la gent consignades per l’autor en aquests textos ja no siguin d’estricta actualitat. El món canvia, certament, i la societat que el fa possible encara més i de manera cada cop més accelerada. Però és just això, paradoxalment, el que eleva el valor dels textos del Vallverdú memorialista i assagista, tant el valor literari com el sociològic i històric. Cada cop més, la literatura de Vallverdú es va convertint, més enllà de les seves qualitats específicament literàries, en una eina per a, d’alguna manera, poder-nos conèixer i judicar. Lògicament, aquest no  és un valor exigible als textos literaris, però dóna la casualitat que el trobem sempre i indefectiblement en els clàssics.

 


[1] Josep M. ALOY, Camins i paraules. Josep Vallverdú, l’escriptor i l’home, Lleida: Pagès editors, 1998 (Col.lecció Guimet, 24)

[2] Emili TEIXIDOR, “Pròleg” a Josep M. ALOY, Op. Cit., p. 10

[3] Hi ha, però, a disposició de tots els internautes, el magnífic web www.vallverdú.org creat pr Josep M. Aloy i que és, a hores d’ara i sense matisos,  el material de referència més complet que podem trobar sobre l’escriptor i la seva obra. Al web hi ha consignat, crec que amb molt pocs oblits, el repertori bibliogràfic més  exhaustiu de i sobre  l’autor ponentí. Per altra banda, El web reprodueix, en molts casos,  fragments crítics significatius o textos sencers (normalment ressenyes) de la bibliografia; i en els diversos textos de fons  del mateix Aloy, que de fet  són una reproducció –però sense indicació expressa- del gruix més nuclear del seu estudi Camins i paraules, Josep Vallverdú, l’escriptor i l’home, hi apareixen citats també, profusament i extensament, molts comentaris extrets del repertori bibliogràfic. El web està actualitzat fins a l’any 2006, d’aquesta data ençà, doncs, no hi trobem les consegüents referències, dades i anotacions.

[4] Sobre el sentit i l’abast del concepte “Literatura majoritària”, vegeu el text que, amb aqueix títol,  ha escrit Aloy i que es pot trobar a l’apartat “L’obra de Josep Vallverdú” del web www.vallverdú.org. Quant a l’articulació del conjunt de l’obra per a joves de Vallverdú, vegeu el subapartat “L’obra completa” dins l’apartat  “L’obra infantil i juvenil” d’aqueix mateix  web.

[5] Si hom s’entreté a donar una ullada al web de l’autor, podrà adonar-se immediatament de l’enorme treball que s’ha fet per descriure i presentar, en un ordre al més clarificador possible i de consulta ràpida i senzilla, els diversos materials de l’autor i la bibliografia existent, però prendrà també consciència tant dels problemes que l’empresa comporta com del trajecte que manca encara per recórrer:  l’apartat més elaborat i articulat, com era d’esperar i hem anotat, és el de la literatura “majoritària”, mentre que la resta, inclosa la bibliografia (exhaustiva, però sense classificació), demana una més gran atenció i aprofundiment.

[6] Josep M. ALOY. Camins i paraules. Op. Cit., pp. 19-20

[7] Al web www.vallverdú.org s’hi inclou també un “Retrat literari de Josep Valverdú”, obra del mateix Aloy i que parteix del text de 1998. Aquí, però, el redactat s’ha modificat considerablement i s’han eliminat (o “aprimat”)  alguns dels elements caracteritzadors.

[8] El terme també pot tenir una connotació negativa: “aïllament” o “marginació”. Vist en aqueixa accepció, direm que Vallverdú el considera un dels perills quasibé ineludibles dels escriptors perifèrics, i en especial dels ponentins, i així ho ha manifestat manta vegades. Segons Vallverdú, el fet d’haver optat per escriure des de Ponent i des d’un isolament volgut i feraç l’ha condemnat, com a contrapartida, a veure’s exclòs de les grans plataformes de difusió i dels cercles d’influència cultural i literària. El tema, o la polèmica, apareix sovint en els seus papers públics (articles, conferències, entrevistes) i privats (cartes, notes i comentaris)

[9] Vull deixar clar que Vallverdú és una persona de tracte impecable, exquisit, i que es mostra sempre cordial i afable, educat i amable, amb tothom i tothora, a la manera d’un perfecte gentelman anglès, però això no és en absolut contradictori amb el que jo exposo en aquestes ratlles.

[10]  Josep VALLVERDÚ, Veïnats i fesomies, Lleida: Pagès editors, 2010

[11] Vegeu què diu Vallverdú sobre aquest tema concret en el seu pròleg a la darrera reedició del volum Proses de Ponent (Lleida: IEI, 2010, p. 15): El llibre és compst d’això que en diem proses d’assaig, però sense dogmatització ni tan sols profunditat. Un escepticisme de l’autor quant a les afirmacions taxatives l’ha ajudat a no petjar massa fort en alguna ocasió,  a no intentar morir al peu de la muralla defensant-se com un heroi; sinó més aviat a passar arran d’unes realitats, recollint-ne la lluentor o l’opacitat manifestes en un moment donat.

[12] Em consta que a hores d’ara hi ha en curs, com a mínim, dos estudis d’aquestes característiques (dues tesis doctorals), que de ben segur marcaran un abans i un després en el coneixement i vindicació de l’obra de l’escriptor.

[13] Xavier MACIÀ. “Josep Vallverdú, el contista retrobat”, pròleg a Josep VALLVERDÚ, La germana de la núvia i altres relats. Lleida: Pagès editors, 2008. (Pp. 9-15)

Cap comentari

Deixa una resposta