Les memòries de Josep Vallverdú


 Ramon Miró

Gent de casa

(Ajuntament de Bellpuig, març de 2005)

 

D’alguna manera, via assaig, història dels propis llibres, dietari o entrevistes, Josep Vallverdú ja havia anat proporcionant alguns textos on l’àmbit personal tenia una certa veu, amb Proses de Ponent (1970), Infíbil i la boira (1983), Les vuit estacions (1991) i Convidat a parlar (1995), respectivament.

Ha estat, però, amb l’editorial Proa que ens ha ofert una trilogia memorialistica, la qual ens ha anat roporcionant amb una exemplar regularitat: Vagó de tercera (1996), Garbinada i Ponent (1998) i Desmudat i a les golfes (2000).

-Vagó de tercera

Al primer volum creiem que es pot aplicar en bona part encara el criteri que Xavier Macià li aplicava a Les vuit estacions, a través del pròleg, i que en el pròleg d’aquest primer lliurement memorialístic el mateix Vallverdú reprenia i acceptava: “és discontinu, fluctuant i se situa en un punt indeterminat entre la confessió, l’assaig, l’autorretrat literari, la biografia i les memòries… l’estil és fluïd i fonamentalment digressiu.”

En el pròleg, l’autor raonava un cert sentiment d’incapacitat per escriure memòries, tot ressaltant que no hi havia un interès excepcional en allò viscut no estava disposat a treure a llum uns certs blocs reservats. En aquesta situació, difícilment podia donar un text coherent i unitari. Donava com a orientació final del llibre: “Tot plegat m’inclina a contar tan sols situacions determinades, experiències puntuals, fenòmens que han passat prop meu i que m’ha impressionat”.

El llibre comprèn bàsicament els anys quaranta i una part dels cinquanta i, per la seva experiència vital, el pas dela Lleidade postguerra, vençuda i ocupada, ala Barcelonadels mateixos anys, també vençuda però molt menys tocada en el teixit social; quant a estudis, hi ha l’acabament del batxillerat i l’estudi de la carrera de Lletres ala Universitatde Barcelona, així com la realització del servei militar com a alferes de complement.  També hi ha un salt cap endavant (a “Redescobrir”, on parla del retorn a ponent), sense continuïtat.

Amb la distància, constata la diferència de temperament amb el seu pare (“El meu pare era un home pont, i li havia sortit un fill castell, que anava coneixent gent per la força del pas del temps, però que aquest fet no el magnificava com feia ell.” pàg. 35) i l’ocasió perduda d’haver pogut conèixer millor l’època de preguerra a través de converses amb ell que no van arribar a realitzar-se (“el meu poc interès per la dada concreta –que també m’ha incapacitat o m’ha frenat per a la investigació- mai no em féu parlar directament i obertament amb el meu pare de política”. pàg 32).

L’època comportarà una certa conformació del caràcter. Així, diu, “els qui vam viure les estretors estem forjats en una escola de contenció prou operativa i de resultats durables: i encara avui tenim sentit de l’estalvi i de l’aprofitament, fins i tot en el menjar” (ps. 45-46)

Al costat de la peripècie vital, hi ha una colla de quadres costumistes sobre determinades situacions (el viatge en vagó de tercera, les sessions dobles de cinema, les restriccions elèctriques de la tarda, la vida als pobles), oficis (el cirabotes, l’esmolet) i objectes (la corbata, el jersei, els vehicles –motos i primers utilitaris).”

-Garbinada i Ponent

El segon llibre es troba molt més centrat en allò viscut i, a més a més, segueix ja un ordre cronològic en la narració. Hom té la impressió que l’autor ha resolt el problema dels “blocs reservats” de què parlava en el primer llibre i, com a resultat,  troba el to i el nivell adequats de confidència-narració. Les memòries emprenen ara una navegació fluïda i amb pocs esculls (fins i tot alguna petita digressió que es permet queda ben integrada en el relat –com a petits meandres i no pas com a estacades).

S’obre amb un pròleg de Josep Varela en el qual constat l’existència d’una colla de coincidències vitals amb l’autor i destaca, en ell, la presència d’una voluntat tenaç d’escriure i un desig –i entusiasme- de servir el país que l’entossudiren en un camí que l’ha portat, finalment, a tot un mestratge literari.

Josep Vallverdú pren com a fita d’inici l’any 1949, en què, als vint-i-cinc anys, decideix acceptar una feina de treball fora de Barcelona i passa a muntar i dirigir una acadèmia a Sat Feliu de Guíxols. Recorda que entre 1946 i 1948 havia dirigit a Barcelona el Liceu Garcigoy i també havia fet de becari investigador de Jordi Rubió, però, ni una ni altra cosa, amb massa convenciment ni benefici.

L’ideal, ser escriptor i viure’n, era aleshores ben inabastable però ja en tenia el delit. En paraules seves: “Malgrat la brillant panòplia de qualificacions (obtingudes durant la carrera), el meu cap era lluny de la recerca i, si hagués pogut deslliurar-me’n, tampoc mai no hauria fet ensenyament. El que obscurament desitjava era escriure, traduir, moure’m en l’univers del text escrit i publicat” (pàg. 25).

A Sant Feliu entra en relació amb el Centre Excursionista Montclar i comença a actuar, també, de conferenciant, alhora que col.labora a la revista Àncora. Després del casori de la germana i de la retirada del pare a viure a Sant Martí de Maldà amb el seu pare, ambdós vidus, ell, amb la promesa barcelonina,la Isabel, determinen casar-se i ho fan l’endemà de Reis de 1952.

Per a més seguretat, passa a treballar a l’empresa d’un amic contertulià, la fàbrica tapera d’en Burguell, on té cura de les cartes comercials i d’una certa representació. Neix l’Eloi, cap a l’any de casats, i colpeja el garbí.

Constata un tret del seu caràcter que l’ha ajudat a vèncer les dificultats: “Pessimisme de base, arrossegat des de la primera adolescència i la guerra civil, i que per sort i paradoxa, no m’ha impedit mai de treballar com un optimista” (pàg. 98). És aquest tret que el portarà a treballar més intensament en la inclinació com a escriptor: “Potser del mar de dubtes en treia quelcom positiu: m’entrenava en tota mena de prosa, des de l’assaig a l’article i el text de conferència –sempre les he escrites i puntuades-, novel.la, conte o text dialogat. Adquiria ritme i capacitat de canvi, en camí cap a l’escriptor “tot terreny”. (pàg. 106).

L’any 1954, li són publicades dues novel.les en castellà: La flor del olvida (per Seix) i Las cinco vidas del Nereo (amb què havia guanyat el premi de novel.la infantil d’Alcoi. I l’any següent una altra novel.la, Tambores en el río, també a Seix (pels quals anteriorment ja havia fet algunes traduccions).

La mort del pare i del padrí, amb un any de diferència, els acaba de decidir de tornar a ponent, i passen a viure entre la casa de Sant Martí de Malda i un pis a Balaguer, ciutat on, ell ila Isabel, faran classes d’idiomes a l’Institut.

Connexions amb Lleida ciutat, i finalment, trasllat a Lleida, on poden trobar millors condicions per a l’educació i cura de l’Eloi, sense abandonar les estades estiuenques a Sant Martí. Els últims capítols són un ràpid balanç dels anys seixanta., en què fa de professor d’anglès a Lleida, tradieix més de trenta llibres, aferma l’arrencada literària –en català- i fixa els principals ancoratges.

Al capítol que tanca el llibre, “No cerque lloc escur”, presenta el panorama de la recuperació de la literatura infantil i juvenil en català i la seva implicació personal amb novel.les d’èxit com Trampa sota les aigües (premi Joaquim Ruyra, 1963) o Rovelló (premi Josep Maria Folch i Torres, 1968), amb les col.laboracions a Cavall Fort i, també, amb la redacció d’una colla de llibres de viatges per a l’editorial Tàber, comptant amb la col.laboració fotogràfica de Ton Sirera. Arribava així una certa consolidació com a escriptor (puix que no abandonà l’ensenyament) i el reconeixement.

-Desmudat i a les golfes

El tercer lliurament porta el subtítol ben orientador de “Un infant als anys trenta”. Si els dos llibres anteriors s’havien centrat bàsicament en els anys quaranta i en els anys cinquanta, aquest fa un salt cap endarrera i ens dóna memòria de la infàntesa.

S’obre amb un pròleg de Vidal Vidal, on constata com el qualificatiu patern que havia rebut el nen Josep Vallverdú, “tastaolletes”, esdevé un qualificatiu força més seriós i valuós, “polifacètic”, per gràcia d’una dedicació obstinada i disciplinada a camps variats (llibres de viatges, literatura juvenil, traduccions etcètera).

Té un paràgraf que resumeix el recorregut vital amb força encert: “En tres generacions de la mateixa família contemplem la transformació de tota una societat: de l’avi que és el primer alfabetitzat de la nissaga al nét que arribarà a ser un literat, i dels més fecunds.” (pàg. 9)

I un altre, que tampoc no sabem estar-nos de transcriure, puix que ens dóna alhora els mestratges i raó de l’artifici: “La seva prosa elegant, que beu en els grans prosistes del segle XX català com Pla, Segarra o Gaziel, es va despullant d’artificis retòrics i sap incorporar amb tota naturalitat i sense alentir el ritme els enriquidors modismes propis de la terra, que li donen un sabor especial. Com és habitual, la seva narració manté el distanciament calculat amb els fets que relata, fins al punt de referir-se a ell mateix en tercera persona, com si se’n desentengués una mica o aixequés una certa barrera emocional, per discreció o per pudor, d’altra banda marca de la casa”. (pàg. 11).

L’autor dedica el llibre a tota la nissaga originada a cal Damià, de Montblanquet i, certament, el primer dels cinc apartats del llibre, titulat “Identitats”, se centra en la reconstrucció de la nissaga familiar. Des d’un Damià Vallverdú inicial, no documentat, però que hauria donat nom a la casa pairal de Montblanquet, reprèn amb el Josep Vallverdú setcentista ja documentat, fins arribar al segle XX, amb la generació de Josep Vallverdú i Roca (el senyor Josep, de ca l’Eloi, de Sant Martí), i la desafecció del fill, Josep Vallverdú i Solà (el Pep), que passarà a Lleida, a fer l’aprenentage de botiguer de roba.

Per facilitar la lectura, hem establert una mena d’arbre genealògic orientatiu, en base a les dades extretes del text. De segur que Josep Vallverdú en deu tenir und e força més complet com a base, i segur que també podríem haver fet créixer aquest amb els ascendents d’algunes mullers, que també són precisats; però el guany amb completud no hauria contrarrestat la pèrdua de claredat que s’hauria originat.

Un segon apartat, “Lleida”, ve a confirmar els canvis en els costums socials: Josep Vallverdú i Solà no només presentà desavinences ideològiques amb el seu pare i optà per una feina ben diferent,  sinó que és el primer que veiem en la situació d’escollir llirement qui serà la seva dona. El casori amb Pilar Aixalà i l’obertura a Lleida dels “Magatzems de Sant Pere”, sucursal de la botiga principal de Barcelona, conformen l’àmbit lleidatà originari dels dos fills, Josep Vallverdú i Aixalà (lo Pepe), i Montserrat. Àmbit complementat, en el cas de lo Pepe, des dels quatre anys, amb estades estiuenques a casa els padrins, a Sant Martí (de Maldà o de Riucorb). Les cases als pobles mantenen els renoms familiars mentre se’n conserva la propietat; la vida a Lleida transcorrerà en diversos pisos, innominats.

A partir d’ara ja trobem la narració focalitzada en la vida de lo Pepe. El tercer i quart apartats, “L’arbrissó” i “Escorça”, emprenen, amb una adjectivació vegetal, la narració dels records de l’autor, una mena de paradís terrenal amb alguns clarobscurs però amb un cert domini de la felicitat. El tercer apartat se centre en l’àpoca d’aprenentatge als maristes, amb el contrapunt estival de Sant Martí i alguna visita ja a Bellpuig, a casa de l’oncle Josep Sala, veterinari. El marc històric de fons va de la dictadura primoverista ala República.

El quart apartat comprèn entre els anys 1933 i 1936. A Lleida, va ja a l’institut als matins (amb reforç de classes als maristes, a les tardes); a Sant Martí ja no hi ha el gos, ni la tia Antonieta (que s’ha casat). De fons, les tensions polítiques (doblades, en certa manera, a familiars) i, finalment, l’alçament militar de 1936, que ell viu a Sant Martí, on passa a manar el comitè revolucionari i canvien el nom del poble per Plana de Riucorb.

El cinquè i últim apartat, “Les fúries”, comença amb l’arrest del padrí pels del comitè, que se l’enduen amb una furgoneta a Lleida. Els fets polítics i bèl.lics destaroten gradualment les rutines familiars. A inicis de març de 1938 marxen ja de Lleida cap a Puiggròs, a casa els Torné-Chimenos i després a una cabana d’una partide dela Coma, camí de Juneda. La malaltia del padrí els portarà a viure a Bellpuig, a casa de l’oncle Sala. I l’agreujament provocarà la separació de la família: pare i padrins cap a Barcelona, i mare i fills a Sant Martí, a ocupar ca l’Eloi per evitar el pillatge.

Més enllà d’aquest fil argumental bàsic, trobareu les peripècies, els “episodis”, àmbit on no entrem per no restar enjòlit a la lectura, que hi és present sens dubte. No debades hem fet una primera lectura del llibre d’una tirada.

El mestratge aconseguit per Josep Vallverdú en els llibres d’aventures és posat aquí al servei de la reconstrucció biogràfica de la infantesa amb prou encert. I els tempteigs incerts del primer llibre de memòries (Vagó de tercera), ben encarats i resolts en un to personal i directe en el segon (Garbinada i ponent), esdevenen aquí mestria i domini perquè, en prendre una major distància, ha trobat el punt dolç de la narració que tan bé coneixia ja dels llibres de ficció

Cap comentari

Deixa una resposta