Josep Vallverdú i la realitat de la ficció


Jaume Pont (La Mañana, 23.04.1977)

Josep Vallverdú és, sens dubte, una mena de patriarca de la literatura infantil i juvenil de creació. Un patriarca conscient, coratjós i lúdic al mateix temps. D’altra manera seria materialment impossible comprendre la seva prolífica dedicació, en els darrers deu anys, al llibre per a nois i noies. El nostre escriptor ha sabut valorar, com pocs, la importància que té aquesta classe de literatura –per alguns qualificada de subgènere- en una societat que pretengui un desenvolupament cultural de l’home sense buits ni salts ostensibles en el procés de formació. A part d’aquesta intencionalitat específica encaminada a formar lectors per al dia de demà, no es pot negar que la literatura infantil ha complert a casa nostra el paper de substitut d’un aprenentatge de la llengua negada a l’escola. Tot això dit i fet sense cap alè paternalista.

Al famós Rovelló, novel.la amb la qual Vallverdú guanyà els premis “Folch i Torres” (1968) i “C.C.E.I.” (1970), li seguiren En Roc drapaire (premi “Folch i Torres”, 1970), i L’home dels gats, obres totes aquestes ambientades en un espai i una època actuals. Hauria d’arribar Bernat i els bandolers, llibre d’aventures amb el bandolesrisme a Catalunya en el segle XVII com a marc de fons –motivació sorgida arran de la traducció que Vallverdú féu de “La revolta catalana”, d’Elliot-, perquè J. Vallverdú s’introdueixi volgudament en un camp literari potser una mica coix i desassistit des de la desaparició de Maria Novell: em refereixo a la novel.la d’aventures d’evocació històrica. Un cavall contra Roma, Tres xacals a la ciutat i Els inventors de fantasmes, els tres darrers llibres de Vallverdú, responen a aquest camí iniciat amb el Bernat…

Els inventors de fantasmes (La Galera, Barcelona, 1977), de recentíssima aparició, és possiblement un dels llibres que millor defineix la trajectòria última de Josep Vallverdú. L’escriptor, tal vegada volent fer una dissecció calidoscòpica d’èpoques pretèrites, ja no situa l’acció en un context històric, totalment fix, com feia a Bernat i els bandolers, a Uncavall contra Roma –esdeveniments novel.lats a la Roma antiga-, o bé a Tres xacals a la ciutat –l’acció transcorre a la prehistòria- sinó que al contrari, ara ho fa des d’una òptica històrica plural i mòbil. Quatre són les èpoques escollides, a través d’un extens període que va de l’Edat Mitjana a la primera guerra carlina, allà pels volts de 1840. Els pretextos d’aquestes històries ens vénen donats estructuralment pel fil contemporitzador d’un vell a qui un grup de joves d’avui conten, a la manera dels “flabiaux” antics, quatre esdeveniments diferents sota un mateix motiu espacial de ficció; la masia que els acull, exaltada i desmitificada alhora.

Una caracterització ambiental i un joc imaginatiu com aquests, presenten per a l’escriptor el perill de tota novel.lació històrica, que no és altra que la desaparició dels personatges sota el pes dels fets històrics, dels esdeveniments, de la crònica noval.lada en definitiva. Trobar el punt ideal, l’equilibri on conflueixen la història i la versemblança no és pas gens fàcil; és la tasca de tot gran novel.lista. En Vallverdú ho assoleix tècnicament en sotmetre sempre l’instrumental històric a l’atmosfera, l’aventura i l’acció. El diàleg, per tant, funciona com un mecanisme il.lustratiu abans que tot, passant la seva projecció caracteriològica a segon terme. De la mateixa manera que a Dumas, en les obres de Josep Vallverdú predominen els actes, l’acció, abans que les intencions –el fons psicològic- no és absolutament necessari en un nivell de lectura com l’infantil o el juvenil, on l’interès essencial es recolza en la simplicitat i la senzillesa del fil argumental, de l’anècdota inclús, del moviment del discurs. Per aquest motiu, el rudimentarisme, l’esquematisme descriptiu amb què Vallverdú caracteritza voluntàriament els seus personatges i els trets psicològics corresponents, no cal veure’ls com una mancança de profunditat, sinó, tot al contrari, com una acurada penetració i domini del gènere, la qual cosa, redunda, com hem dit abans, en benefici de l’acció, de les facultats imaginatives i de l’interès narratiu.

Ni tan pessimista ni corrosiu amb la societat del seu temps com el Swift de “Viatges de Gulliver”, posem per cas, Josep Vallverdú té, però, la mesurada ironia i l’humor suficient –tenyit de vegades d’una saviesa volgudament epicúria- per a no restar impàvid davant aquelles injustícies humanament més evidents. Una crítica la seva, i això cal remarcar-ho, desproveïda de tots aquells criteris de valor, estereotipats i immobilistes –tan afins a Folch i Torres- arrelats en prejudicis morals. I si a la fi d’ Els inventors de fantasmes els personatges milloren interiorment i millora a la vegada l’entorn que els acull –constant aquesta que es repeteix en totes les obres de Vallverdú-, convé assenyalar que tot això s’esdevé com a resultat d’una tensió oberta i suggeridora entre l’home i la realitat, entre vida quotidiana i ficció. D’aquesta contradicció prové d’alliçonadora resposta de l’escriptor; només el somni és capaç de donar-nos una real dimensió del món de les aparences.

Tot obrint les portes de la imaginació, Josep Vallverdú dóna una visió del món, de l’home i del seu entorn, igualment vàlida per a un públic adult que sàpiga veure en la simplicitat de les coses petites i planeres la misèria i la grandesa de la condició humana.

Cap comentari

Deixa una resposta