Un gran llibre de Josep Vallverdú



Jordi Pàmias

El Heraldo de Urgel, 20.7.1974

 

No m’aturaré gaire a parlar de Josep Vallverdú, com a home i com a escriptor, perquè és ben conegut a les terres del Pla d’Urgel, tant per les seves vinculacions familiars com per la seva presencia –relativament freqüent- entre nosaltres, amb motiu de qualsevol esdeveniment: una festa popular, una conferència, una xerrada, etc.

Voldria referir-me a una obra que és, al meu entendre, la més representativa d’aquest escriptor lleidatà, contista i narrador ameníssim, de ben guanyat prestigi. És el llibre tiulat Proses de Ponent, que va quedar finalista del Premi Josep Pla 1969 i que, més endavant, fou publicat per Edicions Destino. És un conjunt de vint-i-tres proses: assaigs o articles, de diferent extensió, en els quals predomina l’element descriptiu. Obra molt distinta, doncs, d’aquelles delicioses joies narratives –Rovelló, En Roc drapaire i moltes altres- que en el camp de la literatura de tema infantil, l’han situat al primer rengle dels escriptors catalans. Obra que és el fruit assaonat d’un profund amor a la terra i d’un finíssim esperit d’obervació: uns ulls molt oberts i un gran sentit de la ironia .al costat, naturalment, d’un perfecte domini tècnic del llenguatge-. Obra que ens fa pensar, més aviat, en els volumns de Catalunya Visió o en Viatge entorn de Lleida, encara que amb una major varietat temàtica i amb un estil potser més ric i suggestiu.

El títol, molt adequat, al.ludeix a les terres de la part occidental de Catalunya –l’anomenada Catalunya Nova-, que hagué de lluitar aferrissadament contra els àrabs i que en molts aspectes –habitatge, conreus, folklore, etc.- ofereix uns costums diferents dels que trobem ala CatalunyaVella.L’actual província de Lleida és, en general, poc coneguda per la resta dels catalans, i Josep Vallverdú ha volgut, amb molt d’encert, posar-la a l’abast de tothom.

Donem una reullada a l’índex. Els títols d’algunes “proses” són ben significatius: “Segar i batre”, “Les boires”, “Anem a mercat”, “El camperol i el metge”, “Crides i parades”, “El riu més llarg de Catalunya”… Podríem dir que hi ha, en Josep Vallverdú una “voluntat documental” de cara al futur, un afany de deixar un testimoni fidel d’uns temps que s’escolen irremeiablement. Sap que la mecanització avança a passos agegantats i que, molt aviat, els nostres infants no sabran què era “segar” i “batre” ni escoltaran tampoc, a les nostres places, el pregó de l’agutzil…

D’una manera especial em voldria referir a la darrera “prosa”, titulada “Soliloqui i largo finales”. Ni hi ha dubte que és la més valuosa, des del punt de vista autobiogràfic. Josep Vallverdú, amb un to confidencial, gairebé íntim, ens parla de les seves alegries i desil.lusions com a professor, del seu tarannà liberal que no encaixa prou bé amb els radicalismes de la joveníssima generació “d’última hora”, disposada a fer “taula rasa” de tot… Vallverdú insinua algunes reticències enfront d’aquests “objectius revolucionaris” i proclama la seva fidelitat a uns principis que jutja vàlids.

Proses de Ponent és, en la meva opinió, un llibre admirable, la lectura del qual hauríem d’aconsellar a tothom i, molt especialment, als fills dela Catalunya Nova, als hereu d’aquesta “terra ferma”, tan ben descrita en sucoses pàgines i que ja va merèixer , al segle XIV, un elogi del cronista Ramon Muntaner.

Cap comentari

Deixa una resposta