J. Vallverdú: “Sóc un escriptor tot terreny”


 

Juli Rodés

El País, 19.03.1992

Josep Vallverdú (Lleida, 1923), ha fet una excepció en la seva mecànica habitual d’escriure i publicar tot seguit i ha recuperat un llibre que tenia desat al calaix des de fa una vintena d’anys. El pas del temps, tanmateix, ha tornat a posar l’obra d’actualitat: si bé les bandes de motoristes agressius desencadenadors de tota l’acció del llibre, i la seva estètica, ja han passat a la història, l’anàlisi de la violència que Vallverdú fa a la novel.la és aplicable a la realitat actual. Són amb prou feines cent pàgines adreçades igualment a joves i adults.

Abans de deixar que li facin la primera pregunta, Josep Vallverdú s’afanya a treure’s de sobre l’etiqueta d’”escriptor infantil” que arrossega amb una certa resignació: “Jo sóc un escriptor, com diu l’Isidor Cònsul, tot terreny i per tant és lògic que faci novel.les de tota mena. El que passa és que la major part del meu temps ha estat ocupat a fer novel.les infantils”.

Fet l’aclariment, Vallverdú passa a referir-se a Els genets de la tarda, la novel.la que acaba de publicar Columna: “No és que això representi un canvi d’orientació, simplement és una novel.la que es pot considerar juvenil però no exactament infantil o de pre-adolescents. És una novel.la, jo diria, de tipus general”. El sexe, implicitament, i soretot la violència, molt més explícita, són els dos ingredients motors de l’obra, que narra la incursió vandàlica d’uns motoristes en un poblet aïllat de secà natural els setanta. Aquest fet puntual és utilitzat per Vallverdú com a excusa per fer la dissecció d’una comunitat petita i per analitzar els efectes de la violència. “Es tractava d’introduir un element estrany, una brossa a l’ull, en una comunitat pacífica, tranquil.la, acostumada a les seves hipocresies i al seu equilibri precari de convivència on tot d’una entrava un element distorcedor que creava durant uns moments pànic, incomunicació, etc. Ara, les conseqüències d’això durarien en l’ànim de la gent; m’interessava més les reaccions de la gent del poble. Les coses més inesperades poden provocar daltabaixos”.

Els genets de la tarda és una excepció en el procedir habitual de Vallverdú, que en una ocasió declarava “No escric si no és perquè les novel.les surtin al carrer. No tinc res guardat al calaix”. Escrita al 1970, Vallverdú no havia publicat mai l’obra, a mig camí entre el relat i la novel.la, perquè “per les dimensions que tenia, perquè era curta, no li trobava un lloc”. Ha estat a instàncies de l’editorial Columna que ara s’ha decidit a publicar-la, després de satisfer el vell desig d’allargar-la una mica. El pas del temps, però, com diu Vallverdú, l’ha tornada a posar de moda, ja que “la colla violenta continua existint”. En contrast amb les bandes actuals, però, els seus personatges els veu “més teatrals i decoratius que perillosos”. Sobre la violència actual, en canvi, reflexiona dient que “aquests grups violents em farien por, evidentment, però em mereixen poc respecte. Jo el que voldria és que vuit xicots violents s’enfrontessin amb vuit cinturons negres, però amb un transvestit, un drogaaddicte, un captaire, una noia que va sola, no hi veig gaire la gràcia”.

Precoç

Escriptor prolífic, Josep Vallverdú, que farà 69 anys al mes de juliol, va començar a escriure ja de petit: “quan tenia 12 anys em feia unes revistes il.lustrades i escrites”. Aviat es posà a escriure aventures i “quan no es podia escriure res en català en vaig fer i publicar tres en castellà a Seix Barral”. No és fins l’any 1960 que publica per primer cop en català. Llavors “vaig veure que allò ho sabia fer, no tenia per a mi gaire dificultat i, a més a més –una cosa molt important i psicològica- m’ho passava bé. Encara avui dic que no em deixen descansar, però m’hi deiverteixo com una vaca. Si els nens es divertissin tant llegint com jo escrivint, seríem tots feliços”. I ho són, perquè, recentment a Bèlgica i abans a França, els nens han escollit el Rovelló (1968) com el millor llibre infantil. A aquests guardons, Vallverdú hi suma el Joaquim Ruyra, el Folch I Torres (dues edicions) i el Premi Nacional de Literatura infantil. Malgrat que li pesi l’etiqueta, l’escriptor reconeix el gran pes específic de la literatura infantil-juvenil en el seu currículum literari, que sintetitza ràpidament: “Vaig començar escrivint de tot i, de fet, tota la meva vida he escrit de tot. Tinc no sé si 78 o 81 llibres publicats; d’aquests n’hi ha una trentena que són assaig i llibres de viatges i cinc o sis més que són teatre. De narrativa per a grans hi ha això (Els genets de la tarda) i un volum de contes que es va publicar l’any seixanta, Festa Major”. La resta –ben bé el 50 %- és “literatura per a nanos”, que no pot deixar perquè, com passa a tots els autors més coneguts del gènere –cita en Joaquim Carbó, el desaparegut Manuel de Pedrolo- “ens veiem una mica lligats”, perquè és el que les editorials ens demanen.

Quan a l’assaig, el segon gènere que més ha conreat, la relació és inversa: si bé no li ha proporcionat cap guardó, és Vallverdú qui dóna nom a un, el premi Josep Vallverdú d’assaig, constituït el 1983 per l’Ajuntament de Lleida. L’assaig, a través del qual Vallverdú reflexiona sobre “totes les coses del voltant”, el conrea últimament en forma d’articles d’opinió en premsa, quaderns de notes i dietaris (l’últim Les vuit estacions a Pagès). El pas a les memòries, en canvi, sembla impossible: “sóc un home amb mala memòria, primer, i, segon, hi ha coses i persones que oblido perquè les vull oblidar; els anglesos en diuen cut off. No és que només vulgui dir les coses favorables; en diré de dubtoses, en diré de lleugerament desagradables, però algunes que m’han punyit profundament no les explicaria mai”. Declara, això sí, la voluntat de prosseguir fent llibres personals. Dels quatre que ha escrit fins ara, Vallverdú mateix en destaca Indíbil i la boira “un llibre autènticament personal, un dels meus millors llibres”.

Normalització

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) des del maig de l’any passat, l’escriptor confessa que des de dins veu el procés de normalització com “una cosa més llarga” que no s’havia pensat. I afegeix que per molt que l’IEC faci –“puc garantir, afirma, que es treballa molt”- caldran encara un parell de generacions i que la gent es decideixi a fer el pas al català. “Si no tenim el català com a llengua única sempre estarà flaquejant, navegant, a punt d’enfonsar-se. Falta més ús. Encara és vàlida la frase de Francesc Candel quan va escriure Els altres catalans: avui dia per viure i treballar a Catalunya no cal el català. I han passat trenta anys”.

En l’actualitat, Josep Vallverdú i la seva esposa Isabel viuen –després d’una vida errant que els ha dut a poblacions com Barcelona, Sant Feliu de Guíxols o Balaguer- a l’Espluga de Francolí. Allí, jubilats com a catedràtic d’institut i mestra respectivament, han reordenat la vida i han trobat, dintre de tot, més temps per a estar plegats. Vallverdú confessa que continua sense llegir gaire, igual que ha fet tota la vida –excepte de molt jove- i que quan ho fa és per rellegir clàssics –cosa que recomana vivament a tots els escriptors- i sobretot història i assaig: “m’interessa tot allò que és civilització”. Fora dels llibres, el temps lliure que li deixen la literatura i les col.laboracions en premsa i amb institucions, el passa al jardí, fent hort i observant els gats, que el fascinen fins al punt que ha fet una “novel.la èpica de gats”.

Cap comentari

Deixa una resposta