Dos llibres bàsicament útils


Robert Saladrigas

AVUI, 28.05.1978

Tanmateix Josep Vallverdú des del seu aixopluc de les terres de Ponent, es mostra incansable i el que és més important encara: roman fidel a una línia de treball exigent, que defuig l’espectacularitat a canvi de l’eficàcia. Aquesta línia abasta des dels seus llibres reportatge sobre les comarques del país (Catalunya-Visió) fins a les obres de ficció dedicades als lectors infantils. Ara tinc sobre la taula dos nous llibres de Vallverdú que responen plenament a la seva intencionalitat d’oferir textos d’utilitat immediata.

Un d’ells porta el títol d’ Història de la literatura catalana (Arimany, 1978). Es tracta d’un volum de dues-centes pàgines, que apareix dintre la col.lecció “Manuals pràctics Arimany”. El marc de la col.lecció aporta una dada que cal tenir en compte perquè en la característica pròpia del manual rau precisament la importància que atribueixo a l’obra.

Vallverdú ha exercit durant una pila d’anys la docència, i per tant sap de sobres fins a quin punt les institucions escolars del país, quan en aquests moments es planteja la integració de la cultura catalana dins els plans d’estudi, troben a faltar el suport de textos sistematitzats i amanosos que puguin ser emprats a nivell d’ensenyament mitjà o com a mera eina de consulta ràpida.

Aquest és l’afany estricte que ha dut Josep Vallverdú a configurar l’estructura de l’obra. Així ho remarca en els “Quatre mots inicials”, per tal d’evitar –suposo- que hom pugui exigir del text una dimensió de suplència que no es proposa d’assolir…

El segon llibre de Vallverdú és editat per la Galera, dins la col.lecció “Els Grumets”, i s’intitula En Mir l’esquirol, il.lustrat amb dibuixos de Joan Andreu Vallvé. Em fa l’efecte que és innecessari afegir que amb aquesta obra Vallverdú prossegueix la seva dedicació, mai no interrompuda de deu anys ençà, a un públic lector molt jove que necessita els llibres com el pa que menja. L’anècdota d’ En Mir l’esquirol, emplaçada en ple segle XI, quan els sarraïns dominavenla Plana del país i els cristians vivien la peripècia guerrera de reconquistar-la pam a pam, replobant les terres que el moro abandonava, és una pura delícia per la frescor de l’enginy i el ritme amb què és relatada.

Ara: també en aquest cas Vallverdú té molt present la voluntat que ell llibre esdevingui útil en una doble vessant: la lingüística i la històrica. Sense però, que la intenció didàctica que subtilment hi diposita l’autor torni feixuga, en cap moment, la lectura. El novel.lista s’imposa al pedagog i el resultat és que la narració s’empassa literalment d’una glopada. De manera que Josep Vallverdú, a través de dues aportacions bibliogràfiques de caire diferent per bé que paral.leles en la finalitat de tapar escletxes tot oferint eines sòlides de treball a l’escola catalana, persevera en la línia de feina constant, ben feta i pràctica, d’acord amb les necessitats culturals del país.

Cap comentari

Deixa una resposta