Repensar les Terres de Ponent



Josep Maria Solé i Sabaté

AVUI, 2 de juliol de 2010

 

“A les Terres de Ponent avui hi ha capital humà de molt bon nivell. Ara ha d’actuar de ferm amb legítima ambició per deixar de ser la ventafocs de Catalunya”

Quan l’homenot Josep Vallverdú va rebatejar d’ una manera lúcida la Terra Ferma com Terres de Ponent, hom entenia que volia dir el Segrià, la Noguera, el Pla d’Urgell, l’Urgell, la Segarra i les Garrigues. El que posteriorment en el pla territorial general de Catalunya s’ha definit com un dels set àmbits funcionals territorials. L’Alt Pirineu seria un altre àmbit geogràfic, i administratiu.

Les Terres de Ponent tenen més de 350.000 habitants, i Lleida les lidera juntament amb els caps de comarca Balaguer, Mollerussa, Tàrrega, Cervera i les Borges Blanques, o encara Agramunt, Artesa de Segre i Ponts. Sense oblidar l’atracció que exerceix sobre les comarques de la Franja de Ponent que hi toquen: el Baix Cinca i la Llitera. És una expressió que no abasta prou tot el seu potencial de riquesa dir que la seva economia se centra en l’agricultura, en serveis a les poblacions importants i que tenen una gran indústria transformadora d’aliments. No solament cal sumar-hi molta de l’activitat que finalment s’orienta cap al Pirineu, sinó també el fet de ser receptora i llançadora d’un turisme nacional, estatal i internacional. I una cultura sòlida massa desconeguda.

El Ponent lleidatà aporta al país una personalitat específica pròpia, té un potencial immens en territori industrial, unes bones comunicacions i uns recursos hídrics que, a més de nodrir l’embassament de Rialb i el canal d’Urgell –el territori agrícola més important de Catalunya–, creen riquesa i podrien ser un element de capitalització bàsic per incrementar els recursos econòmics propis de cara a una constant modernització de les infraestructures agrícoles. A les Terres de Ponent el petroli és l’aigua i la terra plana.

A principi del XX, en el segle de la llum, les aigües pirinenques ja van fer una important aportació per transformar tot Catalunya i el mateix Pirineu, com tan bé explica Joan Carles Alayo a L’electricitat a Catalunya” (Pagès Editors, 2007). Les Terres de Ponent i el Pirineu més altiu han de continuar creixent econòmicament i socialment a Catalunya. Des d’una agricultura cada cop més modernitzada cal no oblidar el que ha de ser en un futur no gaire llunyà l’esperançadora aportació de les terres regades pel Canal Segarra-Garrigues, una ramaderia d’alt nivell i una transformació agroalimentària clau en el conjunt de l’economia catalana. Però seria malmetre tot el que pot donar un turisme que ha crescut bé, però que necessita més projecció i publicitat, amb menys estacionalitat per fixar-lo més tot l’any. També caldria sumar un millor coneixement de la Terra Ferma a la resta del país.

Pensar el Ponent català significa veure’n el com i el perquè. Des d’una ciutat de Lleida que ha de rebre i donar amb generositat des de la Generalitat, la Diputació, la universitat i entitats polítiques, culturals i socials de la capital cap a la resta del seu territori.

Hi ha uns sectors econòmics, que tenen nom i cognoms, que han de fer de capitans, ara no solament industrials com els burgesos catalans del segle XIX, en les més variades activitats. A les Terres de Ponent avui hi ha capital humà de molt bon nivell. Ara ha d’actuar de ferm amb legítima ambició per deixar de ser la ventafocs de Catalunya. I tot això també passa per no perdre poder polític de cap de les maneres. Ni en diputats al Parlament català o espanyol, ni en ressò en els mitjans, ni de bon tros en l’imaginari col·lectiu català.


buildings beatnik stantii

Cap comentari

Deixa una resposta