Vallverdú, Josep


Marçal Sintes

(AVUI, 5.06.2000)

Molt probablement L’home dels gats no és la millor obra de Josep Vallverdú, l’escriptor i traductor que acaba de ser proclamat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Tanmateix va ser aquesta i no cap altra de les creacions de Vallverdú la lectura que va quedar inesborrablement impresa en la meva infància. Més que el que s’hi explicava, el que em va fascinar, segons ho provo de racionalitzar ara, van ser les preguntes –d’una naturalesa que etiquetaríem d’existencilista- que aquell retrat d’un escultor solitari i entranyable va provocar en el nen que llegia. També l’atmosfera de poètica però torbadora intimitat en què sense adonar-se’n el submergien les pàgines de Vallverdú.

Un cop acabat, durant molt temps el volum va descansar en un prestatge. Va compartir espai, primer, amb els manuals del batxillerat i, després, amb els universitaris. Més tard va anar a parar en una caixa de cartó, al fons d’un garatge humit i fosc. Mai, emperò, vaig voler rellegir L’home dels gats. Sabia que, com passa amb les pel.lícules, les ciutats i els amors, de cap manera no podia ser el mateix. Igualment vaig evitar saber gaire coses de qui era aquell fantàstic escriptor. Procurava conèixer-ne tan poc com com m’era possible, de Vallverdú; esforç que, val a dir, la seva obstinada discreció va facilitar. Si algú me’n parlava feia l’orni o canviava de tema. No llegia les notícies que de tant en tant se’n publicaven.

Tenia por, suposo. Perquè quan era petit havia identificat Josep Vallverdú amb l’Home dels Gats i preveia una decepció. No obstant, en ser proclamat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va ser inevitable haver-me d’encarar a Vallverdú. Es va fer impossible no veure’n la fotografia. I en aquell instant va ocòrrer un fenomen curiosíssim, extraordinari: l’avi de cabells blancs i mostatxo –el narrador lleidatà farà 77 anys el més vinent- que somreia feliç des de les pàgines del diari era exactament com un dia aquell nen havia imaginat l’Home dels Gats. El fet esdevé encara més inquietant quan un s’adona que quan el llibre em va caure a les mans, el Vallverdú real no podia ser de cap de les maneres com jo l’idealitzava, sinó, per exemple, molt més jove. No esdevindria com el meu Home dels Gats fins molts anys després. Fins fa exactament una setmana, que va ser quan les dues òrbites es van creuar davant meu, davant d’aquell nen.

Cap comentari

Deixa una resposta