“Hora nona”, de Josep Vallverdú


Gerard Vergés

La veu de l’Ebre (03.02.2006)

El bon amic Josep Vallverdú m’envia –amb una dedicatòria cordialíssima- la seva última obra Hora nona. Llibre de capvespres (Pagès Editors, Lleida, 2005). La referència a l’hora nona i el subtítol del volum ja em van fer sospitar que aquest seria un llibre crepuscular. Lluny de posseir una cultura extrema, jo ja sabia que, entre els romans, l’hora nona era la darrera hora del dia. Per això quan les mares alliten els seus fills els duen a fer nones, a fer non. I així ens ho explica Josep Vallverdú, passat el primer terç del seu escrit. I és que Vallverdú (Lleida, 1923) és ben conscient, tot i la seva vigoria física i intel.lectual, que s’encamina cap al ponent: no cap al Ponent geogràfic on ell va nàixer, sinó cap al ponent de la seva vida. Tot el llibre, en conseqüència, està immers en un to elegíac i incert i carregat de trascendents preguntes d’allò que qualifiquem com el Més Enllà. Però com que Vallverdú és home irònic (la ironia és la defensa contra l’estultícia) i il.lustrat (no com certs polítics que d’enllustrades només en duen les sabates), els seus arguments són sempre esperançats. Això no obstant, en les seves paraules s’oberva com un cert desencís. Ell –també jo- ens hem fet vells. I hem aprofitat la vida? I quin món habitaran les generacions futures, cada cop més lúdiques (paraula que detesto), cada cop més hedonistes i escèptiques i aculturalitzades?

Hora nona és llibre que tracta de temes diversos, sempre encapçalats per noms de sants i de verges, la Mare de Déu de la Cinta inclosa. Els sants són com una excusa, com un divertimento, que donen peu a reflexions posteriors. També jo (i també en això Vallverdú i jo ens assemblem) llegeixo, sols per pura curiositat, La llegenda àuria de Jaume de la Voràgine i els Evangelis apòcrifs. I és que sóc creient però no crèdul. Final de trajecte? Em ve a la ment allò que explicava en un llibre de records Bladé Desmvila, el notable escriptor de Benissanet. Cito de memòria, però no m’erro. En el seu exili de Mèxic, quan la guerra civil, Bladé va conèixer un pensador francès al qual tots l’anomenaven el Venerable (o una cosa així) per la seva provecta edat. “Quants anys teniu?”, li preguntà Bladé. “Més de noranta”. “Ja són anys”,li comentà el de Benissanet. I el venerable li va respondre: “Talment un sospir”.

Però no ens posem tristos. I parlem d’Hora nona, un llibre tan agut com bellíssim: així quan explica –essent l’autor encara un xiquet- l’adveniment dela República a Lleida el 14 d’abril, una descripció magistral. Magistral també el somni o premonició d’aquell personatge, inquietant i ambigu, al despatx del dentista. Magistrals les digressions sobre paisatges, sobre llengua, sobre història, sobre l’art de la traducció (del qual n’és un expert), sobre costums, sobre tantes coses essencials. Diré que Vallverdú –tot i ser Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, novel.lista, assagista, cronista, biògraf i un llarg etcètera- és, per la seva condició de perifèric, massa poc valorat. I és per aquest motiu que avui li reto sincer homenatge i li desitjo, malgrat la inevitable hora nona que a tots ens espera, llarga i fecunda vida.

Cap comentari

Deixa una resposta