L’hora de la veritat


Vidal Vidal

Segre (13.04.2006)

Demà serà 14 d’abril, el dia de la república. Ho tenim present només quatre nostàlgics o quatre somiatruites, la majoria dels polítics i dels comentaristes de l’actualitat estan més pendents de llepar les crestes reials, de glossar les suposades virtuts de la disnatia regnant. Què hi farem, prou que ens vaga de saber el pa que s’hi dóna, en aquest país, quina és la categoria moral i l’ambició nacional de la major part dels nostres dirigents, amb quines engrunes de llibertat col.lectiva es conformen… N’hi ha per deprimir-se i posar-se d’un trist penitencial (hi ajuda la coincidència amb la setmana santa, els catalans condemnats a suportar per sempre més la creu de la nostra opressió a l’espatlla, i pobre de qui gosi aixecar massa la veu per queixar-se’n).

Ensopego una remembrança de la data històrica –l’esclat d’alegria i esperança, les banderes al sol i la gentada exultant –a Hora nona, el darrer llibre per ara de Josep Vallverdú, a Pagès editors, i al qual tinc previst de dedicar un comentari més extens al suplement Presència, perquè crec que aquesta mena de dietari s’ho mereix. Un dels treballs més personals de l’autor, en què trobem el Vallverdú segurament més sincer i més íntim, també més clarivident. Tal com justifica el títol, l’hora nona és l’hora del capvespre, i fa l’efecte com si arribat aquest moment vital en què ja totes les convencions comencen a semblar supèrflues, l’home es veu impel.lit a designar les coses pel seu nom i també a expressar les seves opinions amb tota franquesa, per més ulls de poll que trepitgi. Incloses les opinions polítiques, que precisament no es troben entre les més optimistes.

Sorprèn per exemple el desengany que l’escriptor lleidatà mostra respecte de la figura de Jordi Pujol, de qui es confessa admirador durant molts anys. Amb tota l’elegància i tot el respecte, li retreu a l’expresident que un excés de pactisme, de pragmatisme i de paciència el va anar fent perdre una peça de roba a cada bugada, el camí per quedar-se despullat. Afirma que al capdavall els governants de Madrid l’han humiliat amb bones paraules. Són els mateixos que ens tracten encara des de la perspectiva dels vençuts. L’analista ocasional és contundent: Viure dins de l’Espanya actual, amb xifres a la mà, permet adonar-se de la sagnia del nostre esforç col.lectiu i la condemna a viure a segona divisió amb risc d’anar a parar a la tercera a cada nova temporada. La conclusió que se’n desprèn no pot ser més lògica: sembla inevitable fer-se independentista, tan pacífic com es vulgui, però independentista. Sosté Vallverdú que no tenim altra sortida, enllà de les antigues persecucions i negacions i de les modernes bones paraules i petits gestos. Argumentació lúcida i desencisada de qui per edat, lectures i experiència n’ha vist de tots colors, un plantejament teòric irrebatible. Gràcies, mestre, per aquesta nova lliçó.

Cap comentari

Deixa una resposta