L’oli d’oliva millor del món


Guillem Viladot

AVUI, 17.03.1977

Les dones s’han pres el feminisme seriosament i els homes en toquem les conseqüències. Té raó la TeresaPàmiesquan en el seu llibre Amor clandestí afirma que la feina domèstica s’ha de compartir en funció no pas del sexe, sino de la destresa de cada persona. Per aquesta filosofia funcional a mi em toca de fer les amanides. Hi tinc aptitud. I per tal que ningú no pugui dir el contrari, en faré pública una fórmula: una escarola per a quatre persones, sis dàtils, cent grams de formatge de l’anomenat “teta gallega”, dues pastanagues ratllades, mitja llimona, sal i oli. La manera de preparar-la no és pas gens difícil d’endevinar. Si algú hi vol donar un aire zen, hi pot afegir una cullera d’arròs bullit, de l’anomenat blanc, per persona.

D’ençà que jo em cuido de les amanides, el nostre pressupost d’oli d’oliva ha sofert un desequilibri notable. Per això sovintegem les visites a les Borges Blanques, on es produeix i es ven el millor oli del món. Anar a la capital de les Garrigues és una experiència sempre enriquidora, si més no perquè cada cop visitem en Josep Vallverdú.

Com sap, el nostre escriptor viu a Puig-gros, lluny, per tant, del tripijoc de la vida i del sacseig a què obliguen les grans heroïcitats i les espectaculars misèries. D’un temps ençà, en Pep Vallverdú existeix en una mena de fina indolència, de ric eremitisme. De portes enfora, és clar. De portes endins, la vida d’en Pep Vallverdú, és riquíssima: pedagogia, estudis literaris, creació i fins i tot poeta. En Pep Vallverdú, no el trobareu mai en cap cenacle polític, en cruïlles mundanes riques en pompes competitives. Només hi fa cap quan el criden per donar testimoni d’arguments seriosos i cabdals. Com ha estat, no fa gaire, l’homenatge a Ramon Fuster, l’home que dins l’ensenyament ha tingut un predicament d’il.luminat. En Pep Vallverdú ha estat un dels homes que més m’ha alliçonat al llarg de la vida. Me n’enorgulleixo. D’ell he après la mesura, la proporció, l’equilibri. Josep Vallverdú és ja un clàssic de la nostra llengua que es llegeix a les escoles en veu alta, com per anunciar quin és el camí de la veu, del to i del geni lingüístic.

En Pep Vallverdú és un home molt fotogènic, d’una fotogènia que en Ton Sirera, l’amic malaguanyat, el retratista enyorat, aprofitava avarament. Existeixen moltíssimes fotografies d’en Pep fetes per en Ton; per alguna cosa va constituir el tàndem que va fer una colla llarga de volums de Catalunya Visió i, com a colofó, Els rius de Lleida. En Ton, però, no en va tenir prou d’iconitzar en Pep, sinó que també va iconitzar Musa, el gos que l’autor de Proses de Ponent ha estimat més de debò, tant que s’ha convertit, després de la seva misteriosa desaparició, en el protagonista d’un llibre de poemes. En Ton i en Pep han estat la parella més ben compenetrada per a fer aquests llibres amb el cinquanta per cent de text i el cinquanta per cent d’imatge. En Ton, però, no ha estat l’únic artista que ha incorporat la seva pròpia obra a la de l’escriptor. En Lluís Trepat ha estat un altre. Les seves il.lustracions es poden veure, entre dures i dramàtiques en el llibre Un cavall contra Roma.

Procuro visitar en Josep Vallverdú quan sé que hi podré trobar el seu fill Eloi. L’Eloi és el meu amic. A vegades el comparo amb d’altres amics que tinc: anarquistes, poetes, economistes, esportistes, pagesos, capitalistes, professors, edvocats, equilibristes… Els donaria tots per quedar-me només amb l’Eloi, m’explica acudits, m’ensenya cançons, em fa dibuixos. La darrera vegada va tallar un tros de fusta amb una serra de marqueteria: en va sortir un peix. Després, l’endemà, l’acolorí i hi posà una peanya, i me l’envià. I jo el conservo entre els objectes més preuats per a mi: una fotografis d’en Miguel Hernández recitant uns poemes als soldats, un boix del segle XVII que representa un apotecari remenant el morter i un mòbil d’en Cristòfol. A vegades, en tornar de comprar l’oli de les Borges Blanques, amb l’Eloi fem torrades al foc i les amanim amb l’oli nou, fruitat, ple de boires: i qui més qui menys enyora el confitat que en temps reculats,la Isabel, l’esposa de l’escriptor, ens oferia des de la tupina. Ara, la feina, el colesterol, les litiasis, les presses ens deixen orfes de porc i de sagí. Però aprofitem totes les sentors i totes les sapiditats del pa sucat amb oli reposadament manducat. L’Eloi no para: entre torrada i torrada posa Raimon,La Trincai, ara, com si fos la sivella de la pàtria, o l’himne d’una infantesa inconclusa, “Els Segadors”…

Al costat de tanta literatura abrupta, l’autor de Rovelló, En Roc drapaire, Bernat i els bandolers, L’home dels gats, Tres xacals a la ciutat… i tants d’altres és un exemple d’equilibri, de serenor, de seny, que a mi m’alliçona.

Cap comentari

Deixa una resposta