Mestre Vallverdú, mestre Viladot


Vidal Vidal

Segre (2.06.1998)

Generació literària no equival a generació espontània. Com en el cas dels bolets, perquè despuntin calen unes condicions ambientals propícies, el grau exacte d’insolació i humitat… després falta algú que en sàpiga apreciar les qualitats de textura, aroma i sabor. Hi ha d’haver sempre uns precedents.

Els precedents de l’actual boletada literària en aquests verals –el temps dirà si es tracta de rovellons o simples pebrassos, o encara de mataparents o d’insubstancials fariners o pets de llop-, una generació que podríem anomenar dels vuitanta o del Bot de Pernes o dels Escriptors de Ponent, trade mark, atès que fa l’efecte que aquesta etiqueta bàsicament comercial s’extingirà amb ells, perquè els que empenyen des de darrera la rebutgen, segur que en tenen els seus motius… els precedents deia, es remunten en el calendari, fan un salt enrera, ja que per aquí la anormalitat derivada del franquisme (i del barcinocentrisme) s’ha empassat tota una generació, la corresponent als anys setanta, llevat d’alguna honorable excepció, com un forat negre que xucla tota una gal.làxia.

La nostra generació perduda ha obligat, per absència, a traçar un llarg pont entre les noves fornades i aquells franctiradors singulars que van resistir durant la llarga nit, bàsicament concretables en dos noms propis: Vallverdú i Viladot. Que per edat –no necessàriament cronològica, sinó literària- ens siguin més padrins que no pares, ens haurà estalviat de cometre el parricidi a què tota generació d’escriptors es veu obligada per obrir-se pas. Un imperatiu gairebé biològic que a nosaltres, tan joves encara, ens provoca ja el neguit de l’amenaça d’una ombra de punyal apuntant-nos l’esquena…

Josep Vallverdú i Guillem Viladot tenen tot el nostre afecte d’uns néts, orfes de pare, que no han patit per això mateix cap complex d’Èdip, si més no literari. Ells ens són padrins amatents i alhora mestres, de llibres i de vida, a nosaltres que encara arrosseguem la mania de la dimensió cívica de l’home o dona de lletres. També en algun cas ens han estat professors, que no és ben bé el mateix però pot coincidir. La distinció no és fútil i ens l’aclareix el mateix Vallverdú en un seu text recuperat per Josep Maria Aloy en l’excel.lent semblança existencial i llibresca del prolífic prosista nascut fa 75 anys (el proper 9 de juliol; felicitats anticipades) al lleidatà carrer del Carme, Camins i paraules, editat per Pagès, un volum ple d’interessants notícies biogràfiques desconegudes pels mateixos que ens enorgullim de considerar-nos-se’n deixebles. Professor és qui t’ensenya coses. Mestre és qui et forma el caràcter, et dóna una trascendència cultural, t’omple l’esperit… Com Vallverdú. Com Viladot. I algun altre

Cap comentari

Deixa una resposta