Ponent llevant


Vidal Vidal

(Presència, 22.10.10)

Quatre dècades de Proses de Ponent, l’assaig de Josep Vallverdú editat en 1970 però escrit un parell d’anys abans. Un llibre fundacional. Si al sud de la nació tenen –alguns, no sé si encara pocs o molts, però en tot cas no gaire influents- com a text de referència el Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, a l’oest de la geografia nacional ens guiem –alguns, potser uns quants més, influents intel.lectualment i amb parcel.les importants de poder com a mínim fins a les pròximes eleccions- per aquesta fina i al seu dia valenta anàlisi de la realitat sociològica, econòmica, cultural, política i antropològica de les comarques de la plana de Lleida en l’etapa final de la dictadura.

El volum, finalista del premi Josep Pla en 1969, acaba de ser reeditat per la FundacióIEIde la Diputaciói ha estat objecte a mitjan setembre d’un homenatge en forma de jornada de debat a l’entorn de la vigència de les tesis que s’hi exposen. Convé aclarir que Proses de Ponent no és el clàssic tractat acadèmic, espès i soporífer que retrata una situació històrica concreta, més o menys recognoscible des d’una lectura contemporània retrospectiva, sinó un aplec de petites cròniques de regust poètic i amenitat prodigiosa, tenyides d’una dolça pàtina de melangia, que les fa plenament recomanables avui dia per a un lector atent a les coses del país i amb gust per les bones lletres. Vallverdú demostra que quaranta anys enrere ja era un prosista elegant i sensible, el grandíssim escriptor que el pas del temps i una feinada titànica –un centenar llarg de títols, sumant originals i traduccions- no han fet més que confirmar. Vull dir que l’estil vallverdunià impressiona i rellegir o descobrir per primera vegada el llibre glossat esdevé un autèntic plaer. Personalment, confesso que per mi va ser una revelació, en tant que gènere i en tant que concepció de la literatura com a arma, testimoni i servei, però també en tant que aprenentatge i plasmació de la mirada, igual com a un altre nivell ho seria el Viatge a la Segarra de Josep Maria Espinàs. En certa forma, la llavor d’una vocació que germinaria deu o dotze anys més tard.

El ponentisme defensat per Vallverdú a les Proses i altres treballs successius talla amb el leridanismo, propi del franquisme local imperant i entronca amb la tradició democràtica i catalanista d’abans de la guerra. Deixa de mirar a Madrid i es gira cap a Barcelona, que ja no percep com a rival centralista i autora d’ofenses infinites que alimenten el victimisme més ranci (Lleida comla Ventafocs de Catalunya) sinó com a esperança de redempció, en el context d’una col.lectivitat més pròspera, culta, oberta i lliure. Per sort, l’adveniment d’un règim parlamentari i autonòmic, la tranquil.litat per primer cop en molts segles gràcies a un llarg període sense conflagracions ni exilis que ha permès continuïtat i sedimentació de projectes comunitaris, el paper d’institucions i mitjans de comunicació, el canvi de mentalitat de noves generacions, han contribuït a invalidar –feliçment- la majoria de les denúncies del llibre, circumstància que insisteixo que no li treu interès. Encara que només sigui –virtuts literàries a banda- per saber de la boira fosca d’on venim i comparar-la amb aquesta claror d’ara.

Cap comentari

Deixa una resposta