Pròleg a “El vent de la història, 3″, de Josep Vallverdú


 

 Oriol Vergés

 

TEMPS ERA TEMPS… MONJOS, GUERRERS I TROBADORS

La Històriaper a molta gent té poc interès o, en el pitjor dels casos, no en té cap. Es tracta dels adults que en la seva edat escolar eren obligats a aprendre de memòria unes llistes de reis –els monarques visigots en són paradigma- o bé unes batalles que per a ells no tenien cap sentit. Aclarim, però, que el fet bèl·lic ha estat sempre absurd per als habitants dels països on s’han desenvolupat les guerres, malgrat que podien ser de molt profit per als que tenien el poder econòmic o polític.

Avui dia, força adolescents també avorreixenla Històriatot i que els la presentin amb cara i ulls i els facin comprendre les causes i els orígens dels fets històrics i, sobre tot, les conseqüències que poden haver-se perllongat molt de temps. I és quela Història, gosaria dir viva, aquella que ens parla de la manera de viure, del treball, de la riquesa i de l’estructuració de les societats, perviu en nosaltres i tots hi podem trobar uns trets dignes d’imitació o de refús.

Els nois i les noies que no volen saber res del passat  naveguen pel present, pel dia a dia, empesos pels vents consumistes de la nostra societat occidental. Inconscients i frívols, sovint són dominats, gairebé esclavitzats, per l’atracció dels darrers grups musicals, estrangers o del país, per les modes dels vestits o dels menjars mig sintètics o per la imaginació d’uns mons futurs on els éssers tenen molt de monstres i ben poc d’humans.

Per als adults que abans consideràvem,la Històriade la humanitat té poc sentit, en tot cas té trets anecdòtics i pintorescos i prou. Els interessa el voraginós present econòmic i la navegació per l’encrespat mar del neoliberalisme on, si es mantenen en la cresta de l’onada, poden arribar a tocar la felicitat que prometen les multinacionals del consumisme.

Josep Vallverdú ha meditat molt sobre el sentit dela Històriaperquè és un humanista. És un gran coneixedor del passat del país i, no cal dir-ho, dels sentiments universals dels homes i de les dones en les èpoques històriques. Del sofriment, de les alegries, de la força creativa i del defalliment, hagin estat singulars o col·lectius. I en les tres novel·les d’aquest volum els ha reflectit a l’Edat Mitjana. Ha situat les accions en l’època que havia estat considerada pels historiadors com una obscura davallada en el camí d’Occident entre l’esplendor de l’economia, de la política i de la cultura de l’imperi Romà i el Renaixement europeu.

I l’autor destaca els valors propis de l’Edat Mitjana amb un estil narratiu i no pas assagístic, tal com ha fet en d’altres obres seves que són considerades clàssiques en la literatura catalana. Poden ser-ne exemple els volums de Catalunya-Visió, publicats en el temps encara proper de l’anomenada transició política, quan podíem tornar a expressar tímidament la nostra identitat col·lectiva. En aquesta obra, les consideracions matisades i precises de la manera de ser i de viure dels catalans de Josep Vallverdú es complementaven amb l’objectiu del malaguanyat Ton Sirera en les fotografies en blanc i negre com si en aquella situació política el país encara no pogués gaudir de l’arc de Sant Martí de moltes esperances. I també perquè el blanc i el negre expressen cruament les arestes del nostre tarannà col·lectiu.

L’autor és també pedagog i ho ha demostrat a bastament en la seva llarga trajectòria d’ensenyant. Sap que bona part dels nois i les noies se´ls pot captar amb la novel·la d’aventures que els ajudarà a consolidar l’hàbit de la lectura. I la novel·la d’aventures troba un marc afavoridor en l’ambient històric de l’Edat Mitjana. En les d’en Vallverdú, el caràcter i la manera de ser dels personatges, els monjos, els nobles, els guerrers, els trobadors, els reis i les princeses, presideixen les accions que mai no decauen en la intensitat, en la sorpresa o en el tret amagat. Són protagonistes de carn i ossos que reaccionen davant de l’amor i de la violència, de l’ambició i de la sinceritat, amb uns perfils nets i sincers que els adolescents poden comprendre i, tant de bo, fer seus els valors positius.

Les tres novel·les d’aquest volum L’espasa i la cançó (1986), La creu dels quatre anells (1991) i L’ombra del senglar (1997), no són unes cròniques novel·lades dels esdeveniments d’un país, no pertanyen al gènere que té l’objectiu, tal com d’altres hem pretès, de recuperar en els adults o desvetllar en els adolescents la memòria col·lectiva del passat del país. Menys en La creu dels quatre anells, on l’acció transcorre a l’imperi Bizantí, els protagonistes es mouen per uns indrets indeterminats d’Occident, malgrat que els personatges trepitgin ben fort la imaginària terra que els acull.

L’estil literari de l’autor és prou conegut. Sap dosificar per als adults i per als adolescents un vocabulari que els porta a unes troballes filològiques enriquidores, i encara més si es tracta d’algun terme històric com succeeix en aquestes novel·les. Cal assenyalar la riquesa imaginativa d’en Vallverdú pel que fa a topònims i a noms de persones. El lector adult en gaudirà i per a l’adolescent serà un enriquiment per a la seva creativitat.

Aquestes tres novel·les són unes peces significatives de l’habilitat d’en Vallverdú per explicar-nos la idiosincràcia humana, aquí, a l’Edat Mitjana occidental, i del seu anhel per transmetre-la als nois i les noies. Són dues característiques a afegir als reconeguts mèrits que li han merescut l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Oriol Vergés.

 

 

 

Cap comentari

Deixa una resposta