Vallverdú, prosista i assagista.


[Text introductori a la Taula rodona]

Miquel Viladegut

IEI, 15/09/2010

“Vallverdú, prosista i assagista”; “Proses de Ponent, 40 anys després” (42 anys després, per ser exactes): aquest és el centre del debat, el nucli de tot plegat. Proses de Ponent (1970), llibre especialment estimat per l’autor (Vallverdú acabava de retornar a l’occident del país després d’una absència de setze anys), ha constituït i crec que constitueix encara un referent essencial per entendre –ultra la geografia i la societat ponentines– la trajectòria humana i intel·lectual de Josep Vallverdú. Ell mateix, en l’endreça inicial, defineix aquesta obra com a “proses d’assaig […] sense dogmatització ni tan sols profunditat”; hi parla, bàsicament, de les terres ponentines i de la seua gent, i quan ho fa d’altres terres, sempre és des de la visió d’un ponentí com ell. Pretén –escriu– donar “un testimoni del peculiar ritme de la vida en comarques occidentals”, dient-hi “allò que veig i que he conegut i que m’ha penetrat”. A Vallverdú, li agrada de deixar ben dites les coses, les intencions; és clar i ordenat, i fa un ús extraordinàriament bell de la prosa amb què serveix les seues observacions, coneixements i reflexions al públic lector. Proses de Ponent duu implícitament el propòsit de descobrir aquest espai geogràfic a qui n’és fill i l’habita –és clar–, però sobretot malda –em sembla a mi– per col·locar Ponent en el punt de mira dels no-ponentins.

Les coses vistes, les coses recordades, l’anotació de dietari, el viatge o el passeig, la reflexió, el fluir de les idees, sovint es combinen, s’entrellacen perfectament mitjançant una prosa clara, neta, equilibrada i directa, viva:

Surto a les sis del matí, a peu, i emprenc el camí dels Plans. A tots els pobles hi ha una partida que se’n diu dels Plans, i que, generalment, sol ésser un terreny elevat, però de superfície horitzontal. En aquesta hora del matí hi ha alternatives de fresca i de calor: a vegades en un tombant de camí us sobta a la galta la mossegada entre enjogassada i malèvola del vent, o bé durant una bona estona sentiu, com la pell d’un gos, asproseta i càlida, la besada del sol. Ara, a l’estiu, el sol juga fort en aquestes terres de l’interior: veureu que a mig camí ja hi ha pagès que ha enllestit mitja jornada i torna a casa, silenciós, capcot, la passa lenta i compassada. No volen gaires tractes amb el sol, els pagesos: tota la fúria absorbent dels turistes, la insolació perpètua a què se sotmeten, ells no l’entenen. Ells, els pagesos, a l’hora de sembrar el panís ja estan colrats: són els sols i els vents de la sortida de l’hivern i de la primera primavera els que torren més. Tanmateix, una cosa és prendre el sol una estona cada dia i una altra entomar solellades tothora, dies i dies.

Ens presenta una Lleida treballadora, que no té temps per a la lectura –“No ha descansat [Lleida] ni un instant al llarg de la història, no sap el que és asseure’s a llegir”–, i uns homes d’acció; una ciutat i una gent amb “un tant de rèmora i d’inèrcia i un altre tant d’insinuació cap al futur”. Els pagesos, però, ocupen un espai destacat en el llibre, la seua forma de ser i de fer –ho hem sentit en el fragment anterior–, i particularitza:

El pagès és partidari decidit de les frases a mig dir, del sobreentès, de les paraules onejants i imprecises, que són, en aquestes terres, una mostra sublim d’intel·ligència i, sobretot, de vivor.

El pagès empra alhora un llenguatge descriptiu, directe, i un llenguatge un punt afuat, insinuador i asprament poètic: «Per migjorn hi ha llegany».

Els automòbils circulen amb pneumàtics. El pagès no té cap obligació de saber grec. Pneuma pnéumatos és xinès, per a ell: en conseqüència, buscarà una paraula que li recordi quelcom real, una matèria: en dirà gomàtics. ¿No són de goma les cobertes? Doncs, gomàtics.

Però hi ha també la reflexió sobre la col·lectivitat catalana, de qui nota un cert desinterès pel país, i llavors generalitza, globalitza:

Aquesta profunda arítmia del nostre batec col·lectiu és visible en fenòmens de pura superficialitat (i torno al començament): la gent ni tan sols no coneix físicament el país. És molt poc globalitzada, la nostra coneixença de les terres que s’acumulen sota una mateixa parla. Anem als llocs, però pocs dels qui hi anem ens proposem de fer el tomb i alhora llaurar. I de tornar-hi, que és el més important.

La memòria del seu passat, d’aquell qui ha estat, es fa ací i allà present a Proses de Ponent: ja sigui quan ens explica el seu primer contacte, ben peculiar i ple d’humor, amb la terra urgellenca: té dos anys i la minyona el deixa caure de nassos a terra, aquest és el primer contacte físic amb les terres de l’Urgell; ja sigui quan ens explica alguna anècdota del temps del servei militar o de l’època barcelonina; o quan ens relata la seua dedicació dinàmica a la docència; o, encara, quan ens fa arribar amb embadaliment la fascinació que, ja de petit, Vallverdú té pels ponts que travessen un riu:

Els ponts han exercit damunt meu una fascinació especial. Quan era petit, em posava recolzat a la barana del pont de Lleida i em semblava, veient discórrer l’aigua, espetegant contra les restes dels pilars del vell pont romà que s’endugué la riada de començaments de segle, em semblava, dic, que viatjava en un vaixell. El giragonsar de l’aigua, l’escuma, els diferents corrents que dibuixava, arribaven a produir-me un esmorteïment, un abaltiment fins i tot.

Vallverdú és capaç d’embastar idees substancials, consistents (substancials i consistents, en el sentit de fer-nos veure i valorar aspectes i matisos de les coses que ens solen passar desapercebuts) al voltant d’allò que pot semblar banal, insignificant, poc transcendent: ja sia la boira, la migdiada, o la badoqueria, per exemple:

És, la badoqueria, una activitat absolutament necessària a l’home. Si a les presons hom pogués veure discórrer sempre l’aigua o ballaruguejar el foc, no foren tan avorrides. L’home ha badat sempre, bada quan mira els altres homes treballant, bada quan s’enlairen els coets (la cançó i tot ho deia), bada i es distreu mirant les coses que es belluguen, coses immenses o xiques, ràpides o lentes, mentre tinguin un ritme, allò que Bergson en deia un fluir.

Abans d’informar el lector, a Vallverdú li plau documentar-se, tant si es tracta de les festes del Sant Crist de Balaguer, com si cal comentar el mot “mercat”, o presentar-nos els dallaires que venien ala Segarraen temps de sega:

Diuen, perla Segarra, que les primeres dalles que van veure actuar massivament al país provenien de França: aquells pagesos eren occitans o, a jutjar per les frases que algun vell recorda que deien, fins i tot rossellonesos. Diu que alguns anaven veritablement abrigats, amb la calor que feia! Portaven uns tabards llargs i gruixuts, i quan els criticaven per anar tan enrobats diu que responien: «Ço qui treu lu fred treu la calor!».

Amb freqüència usa la frase ràpida, afinada i definidora: “Permanència física més acusada que en altre ciutats. Això seria un tret força identificador de la ciutat de Lleida” –escriu Vallverdú.

Josep Vallverdúés el viatger que observa i sintetitza, molt plàsticament, allò que veu: els carrers i les places del pobles ponentins, per posar un exemple:

Els pobles de l’Urgell secaner, com els de les Garrigues, i els dela Segarramés veïna, tenen la digna presència del qui no exagera les seves pretensions; els del reg han perdut una mica la mesura. Al reg, la radiografia ens donarà una desproporció entre carrers, unes mides excessives en molts de casos, l’avinguda començada, mai acabada d’urbanitzar, amb l’herba envaint-la; la casa rabiosament moderna, àdhuc el xalet nòrdic al mig del poble, fent costat a un magatzem de tàpia de portes descomunals, per on entren camions carregats de blat de moro o carretes amb alfals per deshidratar; trobarem un sol carrer encimentat al costat del qual dos carrers més que hi aboquen apareixen amb sots i pedregall escampat, talment torrenteres. Parets caigudes alternen amb pèrgoles i els obradors més modestos amb cafeteries supercromades.

Les Proses de Ponent esdevenen –penso– la cèl·lula mare de la prosa i dels models assagístics practicats per Vallverdú en els llibres posteriors dels gèneres a què avui ens referim: dietaris, memòries, llibres de viatges, prosa d’idees. I a més, quan algú de nosaltres ja ha llegit les obres d’aquests darrers anys (vull dir, les obres dels gèneres que ara esmentava) i es posa a rellegir les esplèndides pàgines de Proses de Ponent, s’adona –crec jo– que Vallverdú ha tendit de sempre a mostrar una determinada actitud davant la societat que li ha tocat de viure i a posar en joc una mena de despullament de l’ànima que arriba a commoure el lector:

Abans d’entrar, vaig fins a la punta del tossal i contemplo, vermell i moradenc, el Pla d’Urgell als meus peus. La terra ferma. Potser el rovell de l’ou de la terra ferma. Un fumet blavós jeu vora una espona, com un clap minso de boira. Enlaire, dintre de poc, Cassiopea, Andròmeda i altres punts de llum foradaran la negror. Per damunt d’aquesta terra ferma, de la petita gran pàtria, hi ha milions de cors que viuen, bullen, es debaten i callen per sempre, ara l’un, ara l’altre. I hi ha milions d’anys per a fer més i més revolucions i per esgargamellar-se en conflictes de generacions.

Qui dia passa, any empeny. Em sembla que és això.

Gairebé insuperable!

Cap comentari

Deixa una resposta