Anàlisi i estudi de cinquanta contes de Josep Vallverdú


 

 Josep Maria Aloy

(dins Miscel.lània. Homenatge a Josep Vallverdú.

Lleida: Edicions de l’I.E.I., 1987)

 

Hi ha una part –i no pas poc important- de l’obra literària de Josep Vallverdú escampada en forma de contes per les planes de la revista “Cavall Fort”.

Un conte és un petit però intens món narratiu a través del qual descobrim allò que algú ha anomenat “el cordial batec de l’autor”. És un instant vital, un tros de vida… un matís. Si tot això es pot dir d’un conte, què podrem arribar a dir d’un conjunt de cinquanta contes del mateix autor!

Conscient que la tasca seria atractiva i enriquidora –a Josep Vallverdú, ja el coneixíem- vaig convidar a un grup d’alumnes (1) de la classe de llenguatge perquè m’ajudessin a estudiar (2), encara que fos una mica per sobre, tota aquesta obra dispersa.

He de confessar que era la primera vegada que em posava al davant d’una activitat d’aquesta envergadura amb nois de 13/14 anys i no confiava massa ni en la capacitat dels nois per assimilar i digerir cinquanta contes, ni en les meves pròpies aptituds per dinamitzar una tasca que podia esdevenir llarga i monòtona.

Sabíem, però, que la lectura i l’anàlisi d’aquests cinquanta petits mons narratius ens portarien, irremeiablement, a conèixer nombroses característiques de la personalitat d’aquest escriptor, així com a copsar la seva visió del món. I això ens agradava.

-Fases del treball

Vàrem organitzar la feina de tal manera que tots hi poguéssim treballar relaxadament, però amb un ritme igualment àgil per a tothom. Així, marcàrem tres fases:

a) Recerca, recull i lectura dels cinquanta contes

b) Anàlisi dels contes (el treball pròpiament dit)

c) Debat o posada en comú

Vàrem marcar també un temps per a cada fase, atenent sempre les necessitats i altres prioritats escolars dels alumnes. Des dels inicis del treball fins a la finalització del debat i les seves conclusions, va trancórrer aproximadament mig curs (de febrer a juny).

-Primera fase: recerca dels contes

Agrupar 50 contes tan dispersos no és fàcil i vàrem haver de regirar tota la col.lecció de “Cavall Fort” (3). Des del primer conte titulat Les claus d’or, publicat l’any 1962 al número 6 de “Cavall Fort”, fins al conte cinquantè, El foc salvador, publicat al número 462, l’octubre de 1981, han passat gairebé vint anys. I, tot i que vint anys és molt de temps, també 50 contes són molts contes. L’explicació la dóna el mateix autor quan diu “qui és escriptor tè el cap que sempre barrina, i les coses que ha vist, les que recorda i les que imagina es barregen i tot d’una prenen forma de narració, de seqüència, d’escena”. Cada una d’aquestes escenes o seqüències ha configurat un conte que l’escriptor, “afanyós de retratar trossos de vida”, ha anat sembrant des de l’any 62 per les planes de “Cavall Fort”. Recollir, doncs, aquest fruit ha estat la primera tasca a partir de la qual i sense presses podrem disposar-nos a anar-lo assaborint.

-Segona fase: anàlisi dels contes

Per fer l’anàlisi o l’estudi dels contes seguirem, més o menys, les pautes que es donen en el llibre Homes, bèsties i facècies, que resumides esquemàticament serien:

1) Classifacació dels contes: realista/meravellós, d’aventures, històric, reflexiu…

2) Contingut: què ens vol dir l’autor o quina és la intencionalitat del conte.

3) Els personatges: com són, com actuen, què pretenen, què pensen…

4) L’ambient: on passa l’acció, en quina època…

5) Llenguatge i recursos estilístics.

6) Altres elements diversos: anàlisi dels títols, dels temes, de l’estructura…

Tots els membres del grup no sols llegiren i analitzaren els cinquanta contes d’acord amb aquest esquema, sinó que, al mateix temps, cada un d’ells s’especialitzà –per dir-ho d’alguna manera- en un tema concret, aquell que li resultés més agradós de treballar i d’ampliar. D’aquesta manera, tots tenien una visió global de tots els elements analitzats i un coneixement molt més profund d’un aspecte concret, del qual n’eren coneixedors únics. (4)

-Tercera fase: posada en comú i debat

Com és fàcil suposar, és difícil explicar el suculent i atractiu contingut del debat final. Altrament, no voldria pas influir als qui puguin animar-se a repetir l’experiència, ni voldria privar-los del goig de descobrir per ells mateixos la infinitat de matisos i de detalls que en resulten. De totes maneres, esmentaré algunes de les conclusions a què arribàrem després de l’estudi:

1. Reflexió sobre la condició humana. Els contes de Josep Vallverdú són aquells “trossos de vida” retratats amb emoció i precisió a través dels quals hom pot descobrir una prodigiosa capacitat d’observació de la realitat. Les característiques més destacables de tots aquests contes, doncs, serien: un sentit realista, adornat amb un candorós to humorístico-irònic, amb uns personatges suggerents –generalment humils i fràgils-, un llenguatge àgil, sovint amb alguna llapissada poètica i molt especialment, aquell fons més o menys humanitari que fa que, després de la seva lectura, alguna cosa vibri en el lector. En el conjunt dels cinquanta contes, aquesta vibració emocional condueix inexorablement a la reflexió. Els contes vallverdunians són generalment una trucada al cor, una exaltació d’allò que és vital i senzill. Més que contes són crits d’humanitat.

2. El món animalístic. Per poc que s’hagi llegit alguna cosa de Josep Vallverdú hom s’adona de la predilecció que té l’escriptor pel món dels animals. Com a curiositat vull destacar que dels cinquanta contes, vint-i-tres tenen algun animal com a protagonista o centre d’interès. Però encara més: només en cinc contes no s’hi esmenta cap animal. Per tant, la presència dels animals es fa notar en el 90% dels contes, i hi apareixen des dels més habituals o domèstics (gossos, gats, ases…) fins als animals més exòtics (teixó, antílop, bisó…). El total d’animals citats és de més de cinquanta espècies diferents.

3. La intencionalitat dels contes. No cal dir que l’objectiu principal d’un conte és el de fer passar una estona agradable al lector i servir de distracció útil. Vallverdú, però, no vol deixar passar l’ocasió per introduir-hi subtilment alguna idea que estimuli el lector a ser una mica millor. “Perquè el lector, un cop acabat el conte, torni a connectar-se a la seva realitat –són paraules de J. Cortázar- d’una manera nova, enriquida, més fonda o més bella”.

4. Els personatges. L’estudi dels personatges va donar feina als dos estudiosos que se’n responsabilitzaren. Esbrinar les característiques més importants de tota la galeria de subjectes és, sens dubte, aprofundir en el coneixement de la personalitat del seu autor. Els personatges més constants –no és cap novetat- són els nois. Un bon grapat d’ells busquen l’aventura ja sigui per aconseguir quelcom o simplement per satisfer la seva curiositat. D’altres, són protagonistes d’alguna anècdota més o menys quotidianes. Una llista de les característiques de tots aquests personatges seria llarga, però destacarien especialment la tendresa, la humilitat, l’enginy, la sensibilitat, l’humor i la fidelitat. Estic convençut que el conjunt de qualitats de tots aquests personatges mostren inexorablement el retrat fidel del seu creador.

5. El llenguatge. En un escriptor de la categoria de Josep Vallverdú, aquest apartat adquireix un interès enorme, atesa la gran varietat i complexitat d’expressions, formes, figures i d’altres recursos estilístics. El llenguatge alterna les formes més familiars i amistoses: “…us imagineu l’esglai dels músics? Sí? Som-hi, doncs!” (a Concert per a llops) i les construccions més literàries i elegants que guspiregen inesperadament, a vegades amb un to certament dramàtic (en El noguer gegant, tot parlant del destí dels arbres): “… créixer de mica en mica, caure abatuts per la mà de l’home, del vent o del llamp i consumir-se enlluentits per la flama…”; a vegades amb descripcions colpidores com la que fa dels pobres: “… bruts, espellifats, nafrats, amb veus enronquides o sibil.lants, ulls guerxinosos i cames ranques. Quins pobres més pobres!” (en Els pobres del divendres); o amb descripcions de gran lirisme: “… una punta de vent arrencava de tant en tant volves flonges de les mil i una branques i n’esquitxava els voltants, tímidament, com si temés despertar la naturalesa, tan dolçament adormida” (de El noguer gegant).

-Conclusió final

Penetrar en la vida i en l’obra d’un escriptor és sempre una aventura emocionant i enriquidora. Enriquidora perquè s’hi aprèn, i emocionant perquè l’obra d’un escriptor –en aquest cas cas, un recull de cinquanta contes- és l’obra que explica aspectes, “trossos de vida” de la nostra pròpia  Història col.lectiva (amb majúscula), on tots hi som reflectits i on hi podem descobrir, si som sensibles, el nostre propi batec.

Notes:

(1). Seria injust no deixar constància dels qui més treballaren en aquest estudi i que són, en definitiva, els qui l’han fet possible. Treballar amb ells ha estat una tasca atractiva i gratificant. Els seus noms són: Gemma Sanllehí, Lluís Cuberes, Roser Talaveron i Ferran Busquets, alumnes de 8è de l’Escola Badia-Solé de Manresa (el curs 1982-1983).

(2). És interessant, sobretot a nivells de setè i vuitè d’E.G.B., que els alumnes descobreixin que realitzant un treball participen i col.laboren en l’execució d’un projecte i d’un programa educatiu que el mestre ha pensat per a ells amb una bona dosi d’entusiasme. És en aquest sentit, doncs, que empro el mot “ajudar”.

(3). Edicions La Galeraedità el llibre Homes, bèsties i facècies que és una recopilació de trenta-quatre d’aquests cinquanta cones. El llibre té un suggestiu pròleg escrit pel mateix Vallverdú i unes pautes, al final, per facilitar l’anàlisi dels contes.

(4). Aquest fet fou viscut amb molt d’interès. Donar l’oportunitat a un alumne perquè s’especialitzi en un tema concret i tingui la responsabilitat de ser-ne un coneixedor exclusiu és enormement estimulant per a ell.

 

Cap comentari

Deixa una resposta