Assaig autobiogràfic de Josep Vallverdú



Joan Triadú

(AVUI, 13.05.1983)

Finalista del Premi Josep Pla 1982, acaba d’ésser publicat (Edit. Destino) Indíbil i la boira, un llibre de Josep Vallverdú on l’excel.lent i prolífic escriptor de les terres de Ponent –com ell es complau a anomenar-les- ens lliura una mica –però força més que no pas en d’altres bandes- de la seva vigorosa personalitat. Ens en dóna la part que la seva reserva li permet, una reserva feta de respecte envers ell mateix i envers els altres, des dels qui surten a la seva obra fins als lectors; però malgrat aquesta mesurada contenció moral, en acabar el llibre potser hem conegut força l’home poc conegut que hi havia darrera un dels escriptors més llegits d’avui, entre els vivents, de la nostra literatura. Aquesta presumpció de coneixença equival a la que ens provoca el tracte amb una persona que, sense haver donat o haver volgut donar un caràcter íntim a la nostra relació, ens ha parlat tothora amb franquesa. Només caldria preguntar-nos, potser, per quin motiu Josep Vallverdú ha parlat i per què ho ha fet ara. I jo diria, com diu l’escriptura, que ha parlat “perquè ha cregut” i que ho ha fet ara perquè pot dir, com el poeta  (Pere Quart), “perquè ja truquen tots seixanta”, car enguany Josep Vallverdú farà, si Déu vol, seixanta anys. Indíbil i la boira presenta indubtablement un home de conviccions, que ha cregut en allò que estima. La seva prosa reprodueix la seva sòlida i convicta condició d’home de conviccions, fins al punt que la dita es pot girar, com féu Riba en memorables articles, dient que “ha cregut perquè ha parlat”. Escriure ha estat en efecte, consubstancial amb la seva vida: escriure li és com viure.

I així l’escriptor, més que més aquell que no ha fet la seva vida matèria d’obra, s’atura un dia a fer un replà en la pujada. L’èpica de la realitat de la qual parla Josep Miquel Sobré a propòsit de Muntaner i de  Desclot, vol de tant en tant aquestes giragonses on l’acte d’escriure, que és lluita i camí com l’èpica, vol un rabeig de calma, tot escrivint, entorn d’un mateix. Endarrera i al volt hi ha una vida i hi ha una obra. Quants llibres publicats? Cap a la cinquantena? I tractant-se del català, que d’això tractem, “publicar” no és fer qualsevol cosa. En primer lloc perquè bona part de la vida adulta de Josep Vallverdú ha transcorregut en èpoques adverses a la publicació en català, tant per les prohibicions com per manca de les possibilitats de tenir un acolliment social adequat. Tot començà, quant als llibres, amb El venedor de peixos, obra que li publicà el benemèrit Miquel Arimany l’any 1960. “El mercat del llibre infantil llavors, era pobre i la censura, duríssima” –diu Vallverdú-. “Hem de pensar –afegeix per refrescar les memòries actuals-, que de la perspectiva que dóna més d’una vintena d’anys, que no hi havia escola, ni tan sols campanya “Català a l’escola”, que existia l’obligació de dur els llibres a censura i que només havien estat autoritzades versions de la Bíblia, llegendes, contes, faules, etc. que les editorials havien anat arrencant amb esforç al drac de la censura”. Aquest era “l’acolliment social” des del qual emprengué l’autor, com ell mateix explica amb la senzillesa que li és pròpia, la seva “producció” de llibres infantils i juvenils. Així s’endugué el premi Joaquim Ruyra (el 1963) i el Folch i Torres (el 1968 i altra vegada el 1970), creats entre els premis de Santa Llúcia per Omnium Cultural justament per mirar d’estimular aquesta literatura que Vallverdú anomena, avui, “majoritària”. Aquests llibres, Trampa sota les aigües i Rovelló, són ja clàssics, sobretot el darrer.

El capítol en el qual l’autor s’explica sobre aquesta important dedicació seva al llibre infantil i juvenil es titula “L’ombra de Folch i Torres”. I era just que fos així, perquè Josep Vallverdú ha contribuït molt a actualitzar una literatura que Folch i Torres portà a coll gairebé sol durant tota una època. Aquesta actualització, indispensable, no ha volgut dir de cap manera un trencament amb la tradició representada per l’autor de Les aventures d’en massagran. Com Folch i Torres, Vallverdú ha sabut trobar el punt just que calia perquè l’agilitat de l’acció es contrapesi amb l’encert dels caràcters i amb la veritat moral que arrenca dels propòsits de l’escriptor de fer un servei a la nostra cultura (pàg, 145). Vallverdú ha sabut sobretot què no s’ha de fer en una novel.la per a nois i noies, i així el lector majoritari que les llegeix “sent” que no li serveixen un producte adotzenat, sinó singular, fet amb un esforç normal i treballat amb dignitat i amb intel.ligència, jove o gran, i l’enginy del novel.lista poble la imaginació estimulada del lector. El mestratge i l’exemple de Folch i Torres ja no hauran estat estroncats ni, per descomptat, inútils. Ho proven les vint-i-quatre novel.les de Josep Vallverdú i, per endavant, la coherència de la seva actitud.

Indíbil i la boira també es llegeix com una novel.la. L’autor de Proses de Ponent, assaigs, o de Catalunya Visió, vuit volums de viatges, és l’hàbil i reflexiu narrador de la peripècia d’un home, ell mateix, que ha treballat i viscut intensament, amb coratge conscient i amb confiança en la seva tasca. Ho conta sense dir mal de ningú, malgrat els entrebancs que tothom pot imaginar  i que han entorpit o han provat d’entorpir la “fluència vital” de l’escriptor o de l’educador. Jose Vallverdú és un universitari que no ha perdut les qualitats de l’autodidacte, com són l’àmplia capacitat d’assumir amb vivesa cada nova lectura del món i la irreductible voluntat de fer-se llegir, sense deixar mai d’ésser ell mateix. Amb aquest llibre resten refermades, malgrat que ell no s’ho hagi proposat, les opinions que més de quatre teníem sobre la vigoria i la qualitat de l’acció de Josep Vallverdú en terres de Ponent, en primer terme, però igualment en el conjunt de la nostra cultura. Forget Song puts

Cap comentari

Deixa una resposta