Del país al jo. Una aproximació als llibres biogràfics de Josep Vallverdú


 

Andreu Loncà

URC, 8 (hivern de 1993)

Escriure sobre el país en la dilatada guerra

Un primer apunt sobre l’obra assagística de Josep Vallverdú posa el lector crític entre l’espasa i la paret. Els llibres personals, com ell els anomena, que abracen Proses de Ponent (1970), Indíbil i la boira (1983), Les vuit estacions (1991) i àdhuc podríem incloure, provisionalment, La lluna amb les dents (1989), no han merescut cap estudi consistent i compacte sobre el qual assentar-se. En segona aproximació, el crític renuncia d’antuvi a segregar un paper laudatori gratuït, una gavatxada, o una respatllada sistemàtica i hipòcrita. I aixó no pas perquè Josep Vallverdú, un treballador constant de les cultures amb tendència manifesta a recloure’s, no permeti prou mèrits per a la lloança sinó perquè el millor que hom pot fer amb els escriptors és llegir-los. I llegir-los críticament.  A vegades el llorer traeix la incúria. I Josep Vallverdú planteja en tant que escriptor perifèric –perifèria geogràficament, entenguem-nos!- uns problemes força enrevessats. A això caldria afegir que Josep Vallverdú pertany a una generació que fou jove al bell mig d’un conflicte bèl.lic, que la seva formació cultural i humana es produí en plena postguerra tot connectant amb persones de la clandestinitat cultural –Gaziel, Jordi Rubió i Balaguer- d’una generació intel.lectual de pre-guerra i que viu en la postguerra de la ciutat de Lleida, fortament despersonalitzada i sumida en la ignorància. Imagino que Josep Vallverdú viu intensament la ruptura d’unes expectatives polítiques i culturals que produí la guerra civil. Exactament quan publica Proses de Ponent (1970) ell mateix s’adona que hi ha un cert distanciament entre la seva generació noucentista, per entendre’ns, i els aires de renovació tocats de hippysme i altres ingredients del jovent dels anys seixanta. Així ja preveu el dit acusador del jove inconformista “si és prou despistat per llegir aquesta prosa”. Ell sap o intueix que Proses de Ponent és un llibre d’una altra pasta.

Al meu entendre, Proses de Ponent és un llibre que per tal de ser entès correctament cal il.luminar-lo amb la llum del context en què va sorgir “com una ampolla a la deriva”, “com un missatge de nàufrag”. Aquest llibre vol ser un revulsiu per a l’erm cultural de Ponent. Així, Vallverdú, un escriptor que cerca el públic lector, deuria sentir-se en aquells anys d’incúria cultural com a nàufrag que escriu en un mar de mediocritat. D’altra part imaginar-se com un Robinson Crusoe és una imatge plaent i recurrent del seu caràcter.

Publicat en un moment en què la cultura literària (i la cultura, tout court) era un ermot amb alguns arbres crescuts a la bona de Déu, cal entendre Proses de Ponent com una reacció catalanista que cal relacionar amb llibres tan famosos com Notícia de Catalunya de Josep Vicens Vives (1954), o Nosaltres els valencians (1962) de Joan Fuster (i, guardades les distàncies, també amb L’esperit de Catalunya de Josep Trueta o Les formes de vida catalana de Ferrater i Mora), amb l’única diferència que J. Vallverdú s’hi inclou ell mateix en el paisatge. I després s’hi retrata ell mateix. De fet Indíbil i la boira és un retrat de si mateix en un territori amb una franca atonia cultural. A Proses de Ponent alterna els capítols més decsriptius sobre el seu territori i la seva gent amb la presència d’ell mateix com un passejant que descriu i explica aquest país. El seu model de país, implícit, caldria remetre’l al que va formular genèricament el noucentisme: una Catalunya moderna, desvetllada, culta, rica, capaç de seure a la mateixa taula que les altres nacions europees.

A hores d’ara a les noves generacions els pot resultar difícil de capir el llarg període de postguerra on la presència ben viva i directa del general Franco condemnava el catalanisme polític a la clandestinitat a recer de les persones amb inquietuds polítiques, de l’església –de capellans catalanistes com el Pare Gabernet o bé d’esbarts de joves, com l’esbart Màrius Torres. Així i tot caldria saber més clarament quina era la situació en la dècada dels anys seixanta i setanta per entendre’n més clarament el context. Proses de Ponent és un intent, doncs, de sortir de les catacumbes. El propòsit polític hi era evident. Salvar la llengua i activar les consciències latents de catalanitat. I tal vegada de relligar-se a una tradició de preguerra, l’anella de la qual ja s’havia romput car és sabut que la guerra civil i la dictadura produïren el trencament generacional i la decapitació de líders i caps de brot dela República. Els joves dels anys seixanta no sabien ni un borrall de Màrius Torres ni d’Agelet i Garriga. La cosa dura fins ara.

Proses de Ponent de Josep Vallverdú és un llibre probablement fallit sense continuïtat (en tot cas cal cercar-ne la continuïtat ja en la dècada dels vuitanta amb el llibre de Miquel Pueyo Ni blancs ni negres però espanyols (1984), que intenta d’explicar, des d’un fonament històric, la gent i les terres de Ponent a uns lectors que són –en l’horitzó mental de l’autor- sobretot públic de la Catalunya Vella, per usar la terminologia que esgrimeix el llibre. És a dir, intenta explicar Ponent als barcelonins i, de retruc, o potser, inesperadament, és escoltat més pels lectors occidentals. Ponent, per Vallverdú, no abraça de facto el Pirineu si no per entendre’ns, el Pla de Lleida o dit d’una altra manera: el territori que pivota a l’entorn de la ciutat de Lleida, capital administrativa i econòmica de la regió occidental.

Un dels temes que s’hi dibuixa amb nitidesa és l’atonia, la poca predisposició cap a la cultura de la gent de Ponent. Josep Vallverdú hi escriu: “Jo m’arriscaria a dir que el lleidatà és biològicament negat per a les belles lletres”. L’arrel d’aquesta negació és de base econòmica i social. I de dèficits històrics, si voleu, però no biològica.

El llibre connecta amb problemes i temes encetats a Lleida, problema i realitat i també són exposats fins a cert punt en la revista “Labor” (1953-1959). Exactament amb les tensions produïdes per alguns grups que pugnen per modernitzar l’estructura social i cultural de la ciutat des d’una perspectiva catalana. De fet qualsevol intent de modernització que no concordés amb les línies oficials havia fatalment de col.lisionar amb els interessos dominants de la dictadura i les classes socials que la falcaven.

He apuntat que Proses de Ponent és un llibre probablement fallit. I ho hauria de matisar per no ser injust: una primera constatació observable a simple vista indica que aquest és dels primers llibres, si no el primer, que des de la guerra ençà s’acara a dues preguntes complexes: què som? i per què som així?, en un to assagístic divulgatiu. No exactament assagístic si atorguem al mot la definició rigorosa que Josep Maria Terricabras anotà: un estil epistemològic, una manera d’abordar la reflexió, una aportació ni superficial ni irrellevant al camp o temàtica que sigui.

La pregunta, doncs, és complexa i vaga de manera que la resposta –les respostes- fatalment hauran de ser complexes i vagues i no poden ser ateses per l’esforç d’una sola intel.ligència per molt volenterosa i privilegiada que sigui.

Així, doncs, s’entèn que és un llibre fallit perquè gosa trepitjar un terreny erm, salvatge, boscós sense a penes tòcoms ni dreceres. Això en concret vol dir que Josep Vallverdú té una escassíssima bibliografia al seu abast. Pocs llibres pot llegir sobre l’entrellat econòmic, social, urbanístic, literari o de qualsevol altra faceta del seu país petit. Imagino que té a mà la seva observació, la seva intuïció, els llibres de Josep Lladonosa i els de Vicens Vives i altres papers dispersos.

Una mica el mateix s’esdevé en un assaig semblant, el celebèrrim Nosaltres els valencians (1962) de Joan Fuster on ell mateix es lamentava que havia hagut d’escriure el volum sense a penes cap coixí de treballs específics sense els quals resulta impossible de bastir una visió coherent i matisada pel conjunt. Per exemple, tinc per a mi la convicció que els papers que Vallverdú escriu sobre la pagesia són esquemàtics i escrits des de fora, entre altres coses per la manca d’una espessa bibliografia sobre el tema i perquè esbossa el tarannà de la pagesia de l’Urgell. En canvi, en el llibre hi ha un goig per discriminar el territori des d’un punt de vista geogràfic. Intueixo que la geografia –la descripció del territori concret- li produeix un goig intel.lectual molt notable.

En els falliments hi cal ressenyar les estisores de la censura que li impedeixen de parlar –escriure- obertament sobre la guerra i la dictadura imperant.

També cal consignar que ja sigui per formació ja sigui perquè no ho pretén o l’enganyava la tradició d’historiadors més o menys nacionalistes, el llibre presenta un caràcter massa essencialista i algunes vegades estàtic que fa remuntar alguns trets de la fesomia de Ponent a la reconquesta, cosa que és matisable. Al capdavall no acaba d’estudiar o simplement apuntar les bases econòmiques que condicionen la mentalitat i l’actuació dels grups humans. Per les raons que sigui no empra cap utillatge intel.lectual marxista. La seva manera de concebre el món social és més propera a Gaziel, a qui llegeix i admira.

Cal anotar que el llibre alterna els capítols on fa un assaig més impersonal sobre el país i els altres on ell mateix s’hi encabeix i produeix uns papers més personals. I això s’esdevé en els seus assaigs, amb una notable progressió: a Indíbil i la boira la tendència s’ha capgirat: parla amb més desimboltura d’ell mateix i a Les vuit estacions s’instal.la en una forma literària aparentment quasi impudorosament íntima: el dietari personal.

Cal subratllar que la percepció que té de si mateix és clara, molt nítida, aguda, precisa. Sap retratar-se els trets del seu caràcter amb un nitidesa que no assoleix sempre amb la comunitat i el territori on viu i escriu. L’explicació és clara i transparent: és sabut que Vallverdú és un intel.lectual enorme, rigorós, d’una exigència titànica, quasi diria colossal, i és sabut que el propi jo és un dels temes més predilectes i amens dels intel.lectuals. Car el que passa a un sol home pot passar als altres homes.

Escriure en la transició democràtica: el replegament personal i crític

En Indíbil i la boira (1983), l’escriptor gira la mirada cap a endins, cap al passat i sota el pretext d’una entrevista al capdavall inexistent amb uns estudiants, passa revista a la seva vida sense fer però cap confessió escandalosa ni furgar en la seva vida íntima. El to personal del llibre, la fluïdesa en l’escriure són notòriament més alt respecte de Les Proses de Ponent. El Vallverdú d’Indíbil i la boira presenta una ductilitat que no apareix en les Proses de Ponent. Hi reprèn les dades essencials de la seva biografia i retrata amb una especial acuïtat moments dramàtics de la seva vida, i de la seva generació. En concret resulta d’una extraordinària capacitat d’impacte els papers destinats a explicar el seu retorn a la ciutat de Lleida immediatament després de la guerra, convertida en un munt de runes. També resulten d’una gran utilitat els seus judicis sobre la seva obra narrativa.

Fet i debatut, Indíbil i la boira són unes memòries escrites amb un farciment de narració, de fabulació. Com un diàleg imaginat. Això li permet d’explicar el seu passat amb molta més llibertat que la que permet el discurs cronològic estricte. Intueixo que mentre a Proses de Ponent assaja d’explicar el país, a Indíbil i la boira intenta d’explicar-se ell mateix amb una sensació prou clara que la societat no li fa el cas que convindria a una persona de la seva trajectòria. En aquest punt, adreçar totes les energies intel.lectuals a la creació de mons de ficció per als més joves, per a les generacions futures implica potser un desig d’incidir en aquells que seran els grans en el futur. Una mica escampar la boira a manotades.

El darrer llibre “personal” de Josep Vallverdú intitulat Les vuit estacions pren una forma inèdita en la seva ja vasta i diversa obra literària: el dietari. Aquests papers privats esbombats en públic abracen cronològicament dos anys complets, des de gener de 1988 fins a desembre de 1989.

J. Vallverdú pertany a aquella mena d’escriptors tan extraordinàriament imaginatius, versàtils i sorprenents en la seva obra narrativa juvenil com terriblement monòtons i circunscrits a uns temes i recurrències en la seva literatura personal. De fet és un aventurer passiu, un d’aquells homes sedentaris que amb plantofes confortables i una gruixuda bata d’anar per casa somia fortunes i paisatges llunyans

En efecte: no és cap secret que calgui amagar zelosament en la seva obra que hem convingut a anomenar com a literatura juvenil, hi ha una fascinació per l’aventura, pel cinema i la literatura d’aventures, per les pel.lícules de diumenge a la tarda que ell probablement havia vist de ben jove en el desaparegut cinema “Portfolio” de Lleida. La fascinació pel cinema també hi és en la concepció estructural de certes novel.les –com ara la derrera intitulada Lladres de cavalls que experimenta amb un western o bé La creu dels quatre anells, una novel.la ambientada a Bizanci (una novel.la de romans) o bé La caravana invisible una novel.la d’aventures africanes. En totes elles apareix el referent cinematogràfic claríssim.

Ultra això, les seves novel.les escrites amb una professionalitat prolífica que recorden Georges Simenon o Josep Maria Folch i Torres, prenen conscientment l’opció d’esdevenir una investigació narrativa de personatges que presenten moltes semblances morals –el coratge, la decisió, l’honradesa, la valentia- en diversos temps històrics, en diversos llocs, on els personatges mostren oficis o papers distints i situacions extraordinàries i aventures fora del comú. La seva vida personal és allunyada de qualsevol vel.leïtat aventurera. Josep Vallverdú és un perfecte sedentari tret de la particular odissea dels canvis de casa que, segons els seus llibres lliguen amb moments diferents del seu tomb vital. La mobilitat de vivenda ha estat constatable i l’escriptor n’ha usat els fets per incorporar-los d’una o altra forma a la seva obra ja sigui memorialista –Indíbil i la boira (1982)- ja sigui de literatura infantil –com ara La conquesta del barri (1990). L’aventura és imaginada. Probablement és per tot això –i per pudor- que en els seus llibres personals no ha fet de si mateix un personatge ni un protagonista. Ja ho apuntava escaientment Josep Murgades en el pròleg del llibre en referir-s’hi: “Vallverdú defuig el reflex especular i, doncs, desisteix d’inventar-se un personatge a partir de si mateix.” Amb tot parla una mica més de si mateix i de les seves idees sobre les escriptures, les seves preferències literàries i les seves opinions. Vallverdú defuig la confessió personal i fa l’efecte d’usar la forma del dietari per encabir-hi les seves preocupacions, opinions.  Algun detall revelador –el tema de l’escrptor perifèric o la cultura literària actual- que depassa un pudor britànic molt present en Indíbil i la boira i que, pràcticament, feia del llibre que fos més evident per les omissions i silencis que per les confessions. Per bé que la literatura no és confessió i la confessió no en té cap de valor literari sinó és filtrada, aprimada, treballada per la intel.ligència.

Ser és ser vell, deia Joan Fuster amb la seva lucidesa característica. Josep Vallverdú no fa com Enric Sòria en l’excel.lent volum Mentre parlem  o com diu que fa Josep Pla en El quadern gris que converteixen el dietari en un camp d’entrenament de l’escriptor novell on hi dipositen “articles sense encàrrec, consideracions intempestives, assajos clandestins, columnes d’una premsa inexistent o inabastable. Però sí que hi ha alguna cosa de tot això. Certament, la vellesa, el declivi físic i moral no hi són presents especialment. Vallverdú és home literàriament prudent que vol bastir-se un clos i no està per esgarips romàntics ni, probablement, cap strip-tease fraternari. L’educació rebuda, els anys d’auto-formació, la discreció i la decència obliguen a dir però, en cap cas, a descordar-se. El control, ben noucentista, per cert, de les emocions és un dels leit-motive del dietari.

En la tradició moderna del dietari cal ressenyar alguns llibres prou diversos i personals com per crear una tradició pròpia en el si d’una diversa tradició europea: El Quadern gris, Les Notes del Capvesprol o les Notes per a Sílvia de Josep Pla; els dietaris de Joan Fuster per a qui el diari es converteix en una forma més on encabir assaigs i literatura d’idees; el Diari 1918 de J.V. Foix; el diari de Pere Gimferrer; Bosc Endins de Valentí Puig i el diari d’Enric Sòria intitulat Mentre parlem, i algunes altres, són un mostrari que fa goig.

El dietari, dins la millor tradició catalana del gènere, és “una espècie de literatura en samarretes”, un depòsit d’apunts, d’anotacions pausades, d’articles assossegats sense pressió de temps i espai, d’explicació de si mateix literàriament (i fins cívicament parlant). El dietari és l’espai de la intimitat on l’escriptura de l’escriptor és compartida potser més intensament amb el lector.

M’interessa recalcar aquesta idea: en un país que posseeix dos diaris catalans i una televisió d’abast relativament nacional i alguns altres diaris d’abast local, la possibilitat de ser explicat, comentat, criticat, conegut en la justa mesura –sense excessos avergonyidors però sense silencis o tòpics rebregats- és nul.la o escassa. Les tribunes públiques on exposar l’opinió són poques. En aquest context, l’escriptor ha de ser l’explorador de si mateix. I aquesta dèria es nota tant en els articles com en el dietari: Vallverdú vol deixar constància de si l’han entrevistat o si l’han convidat o li han traduït un llibre perquè probablement sap que no hi ha un espill periodístic que pugui donar una imatge diàfana, clara, contrastada del seu quefer professional. Ell fa també de periodista cultural. No debades ha descrit que l’escriptor perifèric ha de mantenir una agudesa crítica molt més activa pel fet que rarament és criticat, comentat per una premsa o uns estudiosos que es dediquen a altres coses i a altres temes. Ho deixo anotat: la consolidació d’un moviment literari o d’un escriptor també és el resultat d’una premsa atenta, informada, capaç de donar unes visions raonades dels escriptors que conreen una literatura en un determinat país. I de manera parella d’uns lectors, semblantment atents, informats, capaços de llegir i donar opinions contrastades. En aquest sentit, la mancança a Ponent és notable.

Josep Vallverdú converteix el dietari en una columna periodística. En un seguit d’anotacions pausades, d’articles assossegats sense pressió de temps i d’espai.

Un lector normal pot trobar perfectament netes i dibuixades les vetes temàtiques dels seus llibres personals. Hi ha claríssimes línies de continuïtat de tot i de temàtica entre els papers periodístics, aplegats pel propi autor a La lluna amb les dents i les notes publicades en forma de dietari. De manera que aquest fet indicaria que l’autor de Rovelló canvia de forma literària però usa el dietari com a tribuna pública per a expressar les seves opinions, idees sobre diversos temes. Quan Vallverdú reflexiona sobre ell mateix ho fa en tant que personatge públic. És el Josep Vallverdú professor, assagista, escriptor de novel.les juvenils que hi treu el cap. El mateix que apareixia nítidament retratat a Indíbil i la boira. El llibre fa l’efecte d’una mena de teràpia personal creativa consistent en l’acariciament d’un ego personal august –l’anyell íntim, que deia Gabriel Ferrater.

Aquests temes recurrents en altres “Llibres Personals” seus com ara Indíbil i la boira (1984), La lluna amb les dents (1989) podríem desgranar-los així: la contundent desqualificació del sistema educatiu actual: “ningú no vol exercir la prerrogativa de manar, l’enrasament per baix de l’exigència a professors i alumnes”; la justificació del perquè no s’ha lliurat a la política activa: “Opino que el joc polític canvia, destenyeix i desfigura la gent”; la revisió, a dècades, de la pròpia vida: “”Tinc prou anys com per veure dècades com si instants fossin”; la malfiança davant de tota mostra d’ostentació gregària: homenatges, reunions socials; el moviment vodevilesc del protocol (i, doncs, del poder); el record de Catalunya Visió com un exercici d’observació directa i d’amistat, probablement idealitzada amb el temps, amb el fotògraf Ton Sirera; el paper i la funció de l’escriptor perifèric (nota del 12 d’abril de 1988). “Avui en dia, a més de ser ciutadà del padró, cal ser ciutadà dels mitjans”; “l’autor perifèric esdevé autor zonal”; notes de viatge professional a Bolònia (Vallverdú és dels que viatgen amb la imaginació sense moure’s de casa; les envegetes dels escriptors que trionfen i guanyen pocs o molts dinerons; el fet de col.locar-se al costat dels escriptors que cerquen el públic –Segarra, Folch i Torres, Simenon- tot i que amb un punt d’elitisme producte de l’esforç i el treball (Vallverdú és un producte típic de l’educació de la voluntat); la la reflexió i la valoració de la traducció com una extraordinària gimnàstica mental. La gràcia i l’impacte del català medieval és un altre dels leit-motive; l’ús de l’article periodíctic perquè “la maquinària estigui oliada” i per tal de ser un ciutadà del mass-media, atesa la gran importància que assoleixen com a catapulta publicitària i, també, cal dir-ho, per la pruïja d’incidir, a través de la pròpia opinió, en la vida pública. De dir-hi la seva, al capdavall, el record de la gent que fatalment ha mort i tantes altres pàgines memorables.

Cap comentari

Deixa una resposta