“El viatge del Dofí Rialler”, de Josep Vallverdú



Article d’Andreu Sotorra a l’AVUI del 30.06.1990 titulat: Una línia personal molt ben acceptada pel públic jove:

 

El fet que Josep Vallverdú hagi partit per escriure aquest llibre de L’illa del tresor és només una excusa. Un punt d’arrencada que el prolífic escriptor fa servir molt sovint sense dir-ho per crear tota una altra història a partir d’un personatge extret de la realitat viscuda, o de la ficció també viscuda intensament per l’autor de Rovelló, llibre que acaba de guanyar el gran premi de l’Acadèmia de Lectors de l’Estat francès.

El jove Jim Hawkins, propietari de vaixells que dominen el transport marítim de la costa occidental de Gran Bretanya, Irlanda i el Canal, torna a l’Illa del Tresor a l’any 1799, després d’haver-hi estat per primera vegada quan encara era un xicotet de deu o onze anys, i d’haver-hi trobat l’origen de la seva immensa fortuna. Aquesta vegada el viatge serà amb motiu del seu casori en un veler batejat amb el nom de “Dofí Rialler”.

En principi, es projecta un viatge plàcid, amb la seva esposa Marion, a més d’una serventa, una selecta tripulació i un avituallament suficient per a una travessia en la qual el perill no seran els pirates sinó un mariner dins el propi veler que té plantejat un amotinament i pensa portar esclaus al continent.

Aquest esdeveniment, que es transforma en el nus de la narració, marca les relacions que s’estableixen entre els presoners dels amotinats i els esclaus negres, una relació que té un punt àlgid quan s’esdevé el naixement d’un infant d’una esclava negra que proporciona una relació afectiva entre els dos sectors que conviuen en el vaixell escenari de l’amotinament.

A manera que avança la trama d¡ El viatge del Dofí Rialler, l’autor opta per anar canviant el paper de protagonista que des del primer moment sembla que s’hagi atorgat a Jim Hwakins, per traspassar-lo a la seva esposa Marion fent que l’acció avanci des dels seus ulls. Una acció que Vallverdú fa recórrer mitjançant dos estils. Un, per mitjà de la narració en tercera persona, i un altre en primera persona amb les cartes que la jove Marion envia a la seva tia Cecília. Els dos estils són reforçats amb diàlegs ben travats que no permeten en cap moment que el lector a qui s’adreça pugui perdre-hi interès.

En aquest estil epistolar és on l’autor d’ El viatge del Dofí Rialler posa tot l’accent en la visió subjectiva, el to emotiu i de caire intimista. En la primera carta, la del plantejament, Marion exposa el projecte de viatge per passar després, en les dues següents, al dubte i el temor plantejats en realitat pel conflicte i l’experiència de l’esclavitud viscuda de prop amb els negres transportats, i la visió que Marion té de l’home reduït a simple objecte de mercaderia.

Tres primeres cartes que Marion signa per convertir després l’última en una mena de dietari personal quan, de retorn del viatge, utilitza el recurs d’una novel.la bàsicament oberta on fer escriure qui es tornarà a veure acabaria sent superflu. Unes últimes referències en les quals Marion explicarà que el seu marit, Jim Hwakins, ha aconseguit el somni de retornar a l’Illa del Tresor i, passat el malson de l’amotinament, han pogut deixar els africans lliures a l’Illa mítica on en poques hores han demostrat que són capaços de sobreviure-hi.

Vallverdú, creador d’universos literaris que a poc a poc han anat formant part de la riquesa contista amb què comptem, no abandona en aquesta última novel.la reeditada en molt poc temps (una juguesca d’impremta: la data l’abril de l’any que ve!) la seva especial habilitat a envoltar ambient i personatges en un clima que la lectura apropa cada vegada més al del lector. Hi ha en la narrativa més coneguda de Vallverdú aquesta agilitat entre ficció i realitat, entre escriptor i lector. Això, difícil d’aconseguir per una gran part de la llarga nòmina d’autors amb publicació estable, transforma l’escriptor en un dels inevitables creadors d’una manera de plantejar la narrativa per a joves. Un planteig identificablement vallverdunià, de línia personalíssima i amb una acceptació lectora prou clara per pensar que existeix un fenomen vallverdú junt a altres escassos i evidents fenòmens de la literatura per a joves més recent.

 

Cap comentari

Deixa una resposta