Els contes de Josep Vallverdú: l’art de la brevetat


PRÒLEG A VENTADA DE CONTES: ELS CONTES DE J. VALLVERDÚ: L’ART DE LA BREVETAT

Hi ha una part de la narrativa per a joves de Josep Vallverdú escampada en forma de contes la majoria dels quals han estat publicats a les pàgines de la revista Cavall Fort. D’altres es troben dispersos en ben diverses publicacions i, fins i tot, algun títol roman encara inèdit o bé és ja introbable. Tot plegat fa que l’elaboració d’un recull exhaustiu hagi esdevingut una tasca força complexa. El nombre de títols recollits arriba als setanta i els trobaràs distribuïts així:

1) els contes de Cavall Fort (47 títols)

2) el volum Gira-sol d’històries (10 títols)

3) altres contes dispersos (13 títols)

Els deu contes agrupats en el volum Gira-sol d’històries són els que mantenen una unitat més clara ja que han estat pensats per oferir, en un sol volum, un ventall d’històries que, com una mena de gira-sol, vagi descrivint un arc, de llevant a ponent, col•locant així com a escenari de cada conte una terra cada vegada més ponentina. Els interessos i la intencionalitat de l’autor vénen definits per ell mateix: «el gust per la conservació de la naturalesa, per la defensa de l’individu i les seves facultats artístiques i creadores, l’oposició educada però ferma a les formes de violència i opressió, el sentit de la convivència i el respecte a altri».

El grup més nombrós, que durant molts anys s’ha anat publicant a les pàgines de Cavall Fort, és el conjunt que presenta més diversitat i riquesa pel que fa als temes, malgrat que formalment tots tinguin una mateixa estructura —la que imposa, òbviament, la revista.

En l’apartat de contes dispersos hom pot trobar de tot —contes per encàrrec, per commemorar una efemèride, un viatge o simplement l’expressió d’una anècdota ben quotidiana. Són tretze textos que han aparegut —exceptuant-ne algun que encara resta inèdit— en publicacions tan heterogènies com PresènciaRegió 7TretzeventsAvuiÀncora i alguna altra.

Un conte és un petit però intens món narratiu, a través del qual podem descobrir allò que algú ha anomenat «el cordial batec de l’autor». És un instant vital, un tros de vida… un matís. Si tot això es pot dir d’un conte, què podrem arribar a dir de tot el conjunt que l’autor «afanyós de retratar trossos de vida» ha anat escrivint des de fa més de quaranta anys.

No cal dir que l’objectiu principal d’un conte —i de qualsevol altra obra de narrativa— és el de fer passar una estona agradable al lector. Vallverdú, però, no vol deixar passar l’ocasió per a introduir-hi subtilment alguna idea que estimuli el lector a ser una mica millor. «Perquè el lector, un cop acabat el conte», diu Julio Cortázar, «torni a connectar-se a la seva realitat d’una manera nova, enriquida, més fonda o més bella.»

Així, per exemple, ningú no pot negar que el lector no sols s’ho passarà bé llegint Un setge de sang i fetge sinó que a més tindrà l’oportunitat de riure’s de les bestieses dels humans que fan una guerra i de ser, per tant, un pèl més crític que no era. «Un conte», continua dient J.Cortázar, «és significatiu quan trenca els seus propis límits amb aquella explosió d’energia espiritual que il•lumina bruscament alguna cosa que va molt més enllà de la petita i a vegades miserable anècdota que conta.» És evident que l’anècdota d’El noguer gegant no tindria un interès excessiu si no fos per la càrrega emotiva i la sensibilització ecològica que l’autor hi aboca. D’altra banda, el fet nadalenc, tan tòpic, desperta també un sentiment poètic exquisit en Madona guineu i el miracle.

Tots aquells ingredients que hem anat trobant en la narrativa de Josep Vallverdú els trobarem òbviament en tots aquests contes. Aquelles constants vallverdunianes de les novel•les, el gust pel llenguatge, la capacitat de crear situacions de sorpresa i d’enjòlit, la fidelitat a uns temes i la sensibilitat per uns valors i unes actituds, els trobarem també en aquests petits batecs o trossos de vida.

Així, doncs, l’interès de Vallverdú per la història de les civilitzacions, el desenvolupament de la tècnica, el progrés… estan ben dibuixats en contes com L’inventor del braç-llarg, o La bèstia de foc, o en la història de l’últim ase d’un poble de pagès a L’últim ase. El realisme més colpidor, en Els pobres del divendres. La necessitat de defensar sempre el més dèbil, en Un home per una canya. L’esforç, el valor, els sentiments de lluita, el compromís… en L’atleta de Delfos. La sensibilitat per l’ecologia o per la defensa de la natura estan molt ben representats amb els contes El noguer gegant i El quadre que havia de ser famós, que acaba amb tota una declaració de principis: «Feia temps que no havia estat tan directament en contacte amb la naturalesa. I creieu-me, amics, contemplar-la amb els ulls ben oberts, és contemplar el més valuós quadre que hi pugui haver…».

El món de l’animalística i la predicació de Vallverdú pels animals és un dels elements més recurrents en els seus contes. Vallverdú com un «replega-bèsties» —un dels títols, precisament— manifesta clarament la seva simpatia pels animals i especialment pels gats i gossos. Així, en un gran nombre dels seus contes no sols surten animals sinó que aquests esdevenen el protagonista principal del conte. En La cacera del gat es descobreix un dels principis que han regit des de sempre la seva relació amb els gats i que és la del respecte mutu i la no dominància.És clar! Una de gats, més que un conte és una carta on l’escriptor parla també de gats i d’una manera especial del seu Curial, «un gatot, acostumat a fer vida de Robinson al pati i al jardí entre els ametllers i els munts de llenya». La història de la KàliaTirant lo gatButaca canina i El soterrani són uns altres excel•lents textos sobre aquests dos animals.

L’humor és una característica de la majoria d’aquests contes. La recerca dels somrís és un dels trets remarcables de l’estil narratiu de Josep Vallverdú. Contes com Concert per a llopsNoi, quina poma! o L’home de la moto deixen el lector amb un somriure als llavis. Situacions còmiques com en Ses endergues, on els drapaires van d’antiquaris amb un Alfa-Romeo, o en El rei de les màquines, on per expressar l’expectació i el silenci que els clients del bar feien diu que «hom hauria dit que fins la cafetera exprés bufava en veu baixa…».

En alguns moments l’humor serveix per a retratar les més irracionals febleses humanes. És el cas de contes com Mal llamp se t’endugui oUn setge de sang i fetge. En altres moments allò que queda visible és la ingenuïtat i la bona fe d’alguns protagonistes carregats d’humilitat i de senzillesa com els d’El gru-gru de Txing Lu o Els ànecs del muntanyenc.

De l’humor a la ironia només és qüestió de matisos i aquesta és una característica plenament vallverduniana i un dels ingredients més usuals dels contes potser perquè en un gènere literari d’aquestes dimensions no hi caben massa circumloquis i cal anar al gra, ser agut i dir les coses pel seu nom. La ironia és l’ingredient que surt més beneficiat d’aquesta agilitat i agudesa. Exemples d’aquesta ironia —a vegades punyent— els trobarem arreu.

Vallverdú no s’està de dir als joves allò que pensa. Així en La bèstia de foc l’autor acaba així:«en aquell temps feia il•lusió tot. No és com ara que anireu a d’altres planetes badallant d’avorriment». Combatre l’avorriment dels joves i la seva manca d’iniciativa és també el tema d’El gorc dels Alius.

També és veritat que alguns contes —encara que pocs— acusen el pas del temps i per això poden ser qualificats de desfasats o un pèl «carrosses» per dir-ho en llenguatge lleuger d’actualitat. És el cas, per exemple, de Qui vulgui governar…, un conte escrit amb un excés de bondat alliçonadora, on el desenllaç s’intueix abans d’hora, o bé El clau d’or, una història religiosa basada en la conducta dels dos lladres a la creu. Tot i amb això, fins i tot aquests contes més «envellits» no han perdut el seu atractiu i interès.

En resum: els contes de Josep Vallverdú són, doncs, aquells «trossos de vida» retratats amb emoció i precisió a través dels quals hom pot descobrir una prodigiosa capacitat d’observació, un sentit realista, adornat amb un candorós to humorístic i irònic, amb personatges suggeridors —generalment humils i fràgils, com molts dels personatges de la gran narrativa vallverduniana—, un llenguatge àgil, sovint amb alguna llapissada poètica i, molt especialment, un fons humanitari que fa que després de la seva lectura, alguna cosa vibri en el lector. Una vibració emocional que condueix molt sovint a la reflexió. Els contes de Vallverdú són generalment una trucada al cor, una exaltació d’allò que és vital i senzill. Més que contes són crits d’humanitat. No perquè siguin breus són simples o inacabats. Els contes de Vallverdú contenen els elements justos i necessaris —no hi sobra res— per a esdevenir petits mons de sensibilitat i de tendresa. I és en aquests contes on la brevetat és un art.

Josep Maria Aloy / maig 1997

 

Cap comentari

Deixa una resposta