Ep, mestre, felicitats!



 

Andreu Loncà

Segre (16.10.1993)

Enguany s’escau la feliç avinentesa que Josep Vallverdú fa setanta anys lliurat de ple a l’escriptura creativa i assagística. Josep Vallverdú és d’aquella mena d’escriptors que donen la mesura de la decència (i de la docència) amb una claredat meridiana, aspra i exigent. Emperò una tal efemèrides hauria de servir per regraciar Josep Vallverdú per totes les belles obres que ha escrit, per totes les vegades que ens ha regalat amb els seus parlaments rodons, ben girats, melodiosos, producte directe de l’estudi i de la reflexió sostinguda. Josep Vallverdú és un extraordinari enraonador públic, sempre, però, amb els papers preparats i la canya retòrica a punt. Fet i debatut, si haguéssim de servir-nos de la distinció que féu Joaquim Molas a propòsit dels artistes i creadors del segle XX, segons la qual podríem distingir entre retòrics i terroristes, situaríem, doncs, Josep Vallverdú entre els rengles dels retòrics, aquells que se sotmeten de grat a la llibertat de les normes.

Però, a més a més, Josep Vallverdú ha jugat un paper històric, que cal contextualitzar en la dilatada postguerra lleidatana i també, l’endinsament en la transició democràtica, que l’han convertit en un símbol, en una mite tal com sol fer aquesta societat amb alguns escriptors. Aquesta mitificació de l’escriptor ha emboirat la crítica projectada sobre la seva obra literària. L’ha feta inexistent.. Això sumat al fet de ser esquiu amb modes i cenacles, amic de la solitud reconfortant, exigent i robinsonià… Tot plegat l’ha convertit en una escriptor escassament estudiat per les acadèmies. Aquesta anèmia crítica ha estat perjudicial, a la llarga, per al mateix escriptor atès que tot just ha tingut al seu abast un espill crític on ponderar la seva obra. Perquè si Vallverdú ha esdevingut un símbol –el símbol de l’escriptor català de Lleida- això ha tendit cap a la momificació, cap a l’enrigidiment. Les mitificacions podrien tendir a la mistificació. I és just que se li dispensi una atenció a la seva obra com la que Xavier Garcia prepara a través d’un número monogràfic d’Urc. Una atenció que ha de començar amb la crítica i ha de seguir a la universitat.

Cap comentari

Deixa una resposta