Estil, ironia i cruesa (sobre “Un segrest ecologista”)


Estil, ironia i cruesa

(Un segrest ecologista, de J.Vallverdú)

 per Jordi Llavina

 

        Josep Vallverdú, Premi d’Honor de les Lletres catalanes, és conegut, sobretot, per la seva obra literària per a joves. Però compta amb una important i diversa obra narrativa per al públic adult. El recull de contes que presento avui hauria de servir, diguem-ho de passada, per tornar a l’actualitat aquesta part tan significativa de la seva producció.

Un segrest ecologista és el títol d’un dels vuit contes continguts aquí. Com a títol general, no m’agrada gaire i, posats a triar qualsevol altre dels títols particulars, jo m’hauria decantat per Mala travessa tinguérem, el del líric relat final, recreació de l’episodi dels tres Reis de l’Orient a partir del poema de T.S. Eliot Journey of the Magi –que és un poema que presenta certes concomitàncies amb el clàssic Viatge a Ítaca, de Kavafis.

Els contes són diversos, però l’estil, magnífic, els agermana. N’hi ha un, potser el més fluix, Ametlles amargues, que es pot llegir com una agra paròdia de la Catalunya actual –s’hi fa referència a uns referèndums sobre la independència del país… que se celebren l’any 2014!-. El primer conte, que dóna títol al llibre, tracta de l’estrany segrest de la filla d’un magnat grecoamericà. Al darrera, una acció reivindicativa, ecologista, promoguda per la mateixa segrestada. En molts dels contes de Vallverdú, escrits amb nervi i amb ironia, el lector reviurà el gust de l’aventura: personatges que desapareixen per terra, mar i aire. Dos homes que aterren accidentalment en una selva al Brasil, que esdevenen robinsons i miren de superar el tràngol tan bé com poden (el final del relat ens reserva una sorpresa majúscula). O l’home que es podria haver suïcidat tirant-se a l’oceà des del vaixell en què viatjava amb la seva dona infidel (el desenvolupament de la història ens aclarirà si es tracta d’un suïcidi o bé més aviat d’un homicidi). L’individu té la fortuna que, a prop del lloc de la caiguda, hi apareix “una mena de bala de cotó, embolicada amb cuiro greixat i proveïda de nanses de corda”. L’espectre del pèlag –que és com es titula- és el meu preferit. Hi ha ressons de Melville i d’Stevenson, de la gran novel.la d’aventures. Contes com Lleugerament rosa o Dorroques aborden la temàtica amorosa. En el primer, es recrea una història d’amor no del tot reeixida, amb un desenllaç d’una cruesa sense pal.liatius. En el segon, s’analitza la fosca pulsió de la gelosia. Són contes ben plantejats, resolts correctament, amb descripcions que ajuden a enriquir la història, com la d’aquell policia alemany: “un tipus prim, d’ulleres metàl.liques i ulls més metàl.lics encara”, o la de la navalla fatal de Dorroques, que de seguida que en tenim coneixement fulgura com una amenaça.

Cap comentari

Deixa una resposta