Indíbil i la boira, de Josep Vallverdú


(dins Camins i paraules, de Josep Maria Aloy. Pagès Editors, 1998. pp. 93-98)

«… Quan em disposo a entrar a casa, sento el timbre del telèfon. Entro d’una revolada, i m’enganxo i estripo la butxaqueta del jersei amb el born del pany de serreta. Però despenjo l’auricular amb una certa energia i dic:

– Si?

… La veu que arriba pel fil es una veu de noia…

Diu el meu nom, complet. Com aquell funcionari de jutjat quan vaig ser cridat a declarar al TOP amb motiu de l’article a «Serra d’Or».

Dic que sóc jo. La noia, aleshores, m’engega una llarga tirada de mots…

Al curs de filologia de l’estudiant en qüestió els han manat un treball per grups… El seu grup ha triat d’estudiar un autor de Ponent i aquest autor ha resultat ésser jo. La noia, per captar-se la meva simpatia, em diu que si a Lleida no estudien les seves coses, qui les estudiarà?

Els companys del grup de treball han organitzat la tasca… I ella, la meva interlocutora telefònica, ha de fer-me una entrevista per saber la meva vida.

Es tracta, segons proposa ella, de trobar-nos a casa meva, en el meu ambient, i que jo vagi explicant com les coses de la vida em van dur a escriure llibres, aspectes de vocació, de dificultats, de censura, continguts, tria de temes, aventura editorial, concursos i premis, etc. D’on prové aquesta menjança d’escriure, què feia de petit, qui va influir-me, amistats, intensitat, motius, desànims i goig.

Penso, un instant, que aquesta noia deu ser la més decidida de tot el grup. I m’imagino que deu haver-se llegit tot el que jo he produït fins a la data.

Quan li ho pregunto em diu que no, senyor, que només coneix tres coses meves: un volum de relats «per a grans», un llibre infantil i un altre volum de geografia.

-Així, em tocarà d’explicar-li les motivacions i contingut de les altres obres, no li sembla?

-Tindrem temps de tot -assegura-. No pensi pas que amb una sessió n’hi haurà prou.

Em deixa una mica parat. La gent disposa de tu al seu grat. Però estic atrapat… El treball que la professora ha encarregat a cada grup consta de biografia detallada de l’autor, i anàlisi de tota la producció.

Dic que veurem què podem fer i vejam què en sortirà…

Hem quedat per demà a una hora, per entrar en contacte.

Sé que tot el dia estaré pensant en això… Res no tindrà cap importància: jo només estaré pensant insistentment com enfocar la confessió que s’apropa.

Què pot ocórrer si una persona prou destra, que sap interrogar, que sap escoltar, et va estirant el fil ple de sutge que no voldries que sortís a la superfície?

Després, cap a la tarda, m’he tornat a neguitejar. No estic gens convençut que haver acceptat un despullament com aquest sigui una operació tan segura. Tot dependrà del tipus d’entrevistadora que comparegui. Vull i dubto, i em proposo de no declarar massa coses…»

Així comença Indíbil i la boira (Destino, 1983), llibre que fou també finalista del Premi Josep Pla, 1982. N’he fet una síntesi, de la introducció, perquè és interessant el plantejament de l’obra. A partir d’aquí ja ens podem imaginar l’autor, malgrat que sigui un home molt avesat a les entrevistes, començant a donar voltes sobre allò que li caldrà explicar, comentar, contestar o confessar…

…i caldrà, sens dubte, que comenci explicant la seva infantesa a la noia: «En una entrevista, el més normal és que vulguin saber on has nascut i quins foren els teus primers anys. Penso, ben honestament, que haig de descriure coses de la meva infantesa. Tothom està d’acord que els primers anys configuren decisivament el tarannà posterior d’una persona… Tal com diu Marcello Argilli, autor de la biografia de Gianni Rodari, «de la vida d’un famós escriptor per a joves és natural que desvetllin curiositat sobretot la infantesa i l’adolescència: és en aquelles etapes de la vida on, de fet, poden niar les possibles motivacions per dedicar-se més tard a un “mester” tan singular, i dels records d’aquell període és comprensible que l’escriptor prengui detalls que elaborarà en un pla de fantasia».

Vallverdú li parlarà també de la carta astral, dels seus primers delers, de la seva «polida negativa a formar part d’equips o de comitès». De la seva habilitat pel llenguatge, la curiositat per les etimologies i per «l’expressivitat de la llengua». El gust per la lectura, per les novel.les d’aventures, «alhora que sorgia en mi, és impossible d’explicar com o en quin moment, un impuls de crear literàriament» i que el va dur a escriure uns «Pastorets» als tretze anys… Haurà de parlar de l’avi carlí, del pare, tot un senyor, i de la mare, una dona sensible… En definitiva: tot un «desplegament de precisions que ajuden a dibuixar un perfil…»

També voldrà explicar-li, encara que la noia no li ho demani, la duresa dels anys de la guerra i els anys terribles de la post-guerra. Aquell retorn a Lleida,a finals del gener de 1939: «…jo era un infant de la guerra, que sempre havia vist pobles i viles senceres, en tot cas molt poc esberlades per algun bombardeig: ara veia una ciutat, la meva, destruïda…». Els joves convé que coneguin aquests fets històrics, així com l’activisme cultural a la clandestinitat. I més coses: l’experiència de la revista Temps i les primeres amistats fortes i -per què no?- la composició dels «Goigs de Sant Clandestí»: «quin Sant podia ser de més abrandada devoció aquells anys?»

I bé caldrà treure, un moment o altre, el tema clau: Per què s’ha lliurat quasi exclusivament a la literatura per a nois o noies? «…a mi m’agrada més parlar d’una literatura majoritària…» i serà forçós fer un repàs a tota la producció des d’aquell ja veterà El venedor de peixos de l’any 1960 i revisar les característiques més importants de la seva extensa narrativa i la sensació agradable, després dels anys, de sentir-se «envoltat d’un bon coixí de lectors».

L’escriptor caldrà que parli dels seus anys dedicats a la docència i també de la seva preferència pels animals. La noia s’extranyarà de saber que «no em trobo bé fent classes» però malgrat tot «maldo per no avorrir els alumnes, tot i reconèixer que, si aprenen o no, enllà d’un mínim decent, ho deixo a llur curiositat i a l’escola de la vida. Curiositat que any rera any minva i s’aprima, com si res no valgués la pena de ser descobert, com si tot hagués d’acabar reduït a màquines accionades per botons…» Pel que fa als animals, per poc que hagi llegit, la noia coneixerà la seva simpatia especialment pels gats i gossos.

«Tinc la sensació que tanta confessió desordenada no traurà cap a res i que els estudiants no ho aprofitaran o, sense voler, desvirtuaran molta cosa…»

Tot i així, l’escriptor encara tindrà uns mots per aquells personatges que ha conegut a la seva vida i que l’han pogut marcar o influir, per exemple Jordi Rubió que li va ensenyar la diferència entre un professor i un mestre: «el mestre et trasbalsa l’ésser, mentre que el professor t’ofereix coneixements. El mestre sembla treballar dintre teu, i el professor actua de fora estant. Jordi Rubió no podia ser professor, perquè, com a mestre, t’anava pastant, t’ajudava, en primer terme, amb una gran delicadesa, a rebaixar-te a tu mateix els fums…». Josep Pla serà un altre dels homenots esmentats. Però un personatge molt especial serà Ton Sirera, per qui l’autor tindrà un record entranyable i inesborrable. Sirera fou el fotògraf amb qui va compondre la sèrie de llibres gràfics. «Fou un excel.lent company de viatge i un estrany amic: eren molt mínimes les parcel.les en què coincidíem, però un corrent de simpatia indeturable, una lleialtat neta, tot això en reciprocitat constantment contrastada, ens feia anar a l’uníson, en una satisfactória coordinació… La convivència amb ell em va, en certa manera, rejovenir. I enriquir, no cal dir-ho, per aquell doll d’inventiva, de novetat, de requalificació…». Després dels vuit volums de Catalunya-Visió en van venir d’altres, el més important dels quals fou Els rius de Lleida. «Ja Ton Sirera s’havia engrescat a fer llibres i el tàndem era segur, greixat, la cosa lliscava bé… Un amic va telefonar-me, una tarda, dient que Ton Sirera era a Vigilància Intensiva a l’Hospital de Lleida: trombosi, deien. Fou la fi… En silenci, quan el visitava, aquells ulls engrandits per l’aflaquiment i la paràlisi, no sabia què em deien. No podia haver-hi diàleg, era la immobilitat total… A les primeres clarors de l’alba moria, en ple estiu, quan, precisament les falcies xisclaven en la fresca del nou dia…»

Hi haurà encara un racó per parlar de determinades poblacions com Sant Feliu de Guíxols, «avui la considero una mena de segona pàtria»; o bé l’Alguer, «esplendorosament tronadeta, meravellosament lluminosa i descaradament mediterrània»… Però d’una manera molt especial Lleida, la capital de la Terra Ferma…

«Despenjo el telèfon sense pensar qui pot ser. He dit i he repetit que tinc una gran calma. Per això l’he deixat trucar tres cops abans de garfir el receptor.

-Hm…si?

-Escolti! Sóc la noia d’abans-d’ahir, de l’entrevista. Miri, que no vindré.

-Ah… no vindrà avui?

-No; és que… perdoni, eh? -fa una mitja rialleta temorosa-, els companys i jo hem decidit fer un altre tema. Perdoni, eh? Perdoni, eh?

Silenciosament torno l’auricular al suport. Ni tan sols no he sabut què dir. Calia, però, dir res?».

Des de les primeres planes d’ Indíbil i la boira el lector intueix fàcilment que l’entrevistadora faltarà a la cita i que tot plegat no haurà estat res més que un pretext perquè Vallverdú, tot girant la mirada cap a endins i cap al passat, ens presenti aquest segon llibre personal, aquest rosari d’anècdotes, records, opinions i fins i tot confessions. S’ha dit que Indíbil i la boira és un llibre que pot llegir-se com si es tractés d’una novel.la però també com si fos un assaig. Algú podria dir també que es tracta d’un llibre de memòries o d’una biografia -Joan Triadú el qualifica d’«assaig autobiogràfic». Amb aquesta obra Vallverdú passa revista a la seva vida amb un to molt personal i crític i facilita al lector unes dades essencials de la seva biografia amb algun retrat a vegades dramàtic. «En concret -diu Loncà- resulta d’una extraordinària capacitat d’impacte els papers destinats a explicar el seu retorn a la ciutat de Lleida immediatament després de la guerra, convertida en un munt de runes. També resulten d’una gran utilitat els seus judicis sobre la seva obra narrativa» (URC p. 23).

Aquesta obra pertany a l’espècie de les obres que Joan Triadú anomena «esponjoses» perquè són obres «que no s’assequen amb facilitat… de manera que cada vegada que hi poseu mà en podeu treure suc» («Notes sobre Indíbil i la boira a Miscel.lània pàg. 166). Loncà comenta també que mentre a Proses de ponent assaja d’explicar el país, a Indíbil i la boira intenta d’explicar-se ell mateix: «lacònic d’expressió, equilibrat, d’una pulcritud lèxica i sintàctica que frega la perfecció, Vallverdú té en l’acidesa del seu escepticisme i la refinada ironia del seu humor el contrapunt crític ideal d’una confessió, la seva, que vol ser el testimoni d’una aventura personal i col.lectiva» («Vallverdú y su mundo» a La Vanguardia, 1983).

Vallverdú no deixa pas res deslligat. Fins i tot el pretext -l’anècdota de la telefonada- no es queda en un simple pretext. L’autor en traurà partit i l’aprofitarà per criticar o denunciar unes actituds molt exteses avui i que ell ha viscut freqüentment. Em refereixo, per exemple, a la facilitat amb què els autors poden arribar a ser «molestats»: «aquesta gent disposa de tu tant com vol», o bé el poc rigor amb què es preparen les entrevistes: «la noia respon que només ha llegit tres coses de l’autor» i la traca final, amb la més desvergonyida naturalitat, «hem decidit fer un altre treball. Perdoni, eh?»

El silenci sec amb què acaba el llibre deixa una amargantor anguniosa en el lector. Probablement l’únic record que l’autor guardarà d’aquesta telefonada serà l’estrip que amb el born del pany de serreta es va fer a la butxaqueta del jersei quan, d’una revolada, anà a despenjar el telèfon.

 

Cap comentari

Deixa una resposta