J. Vallverdú: “De Morera i Gaícia a Guillem Viladot”



 Jaume Pont

AVUI (9.10.1980)

Si alguna cosa caracteritza la tasca literària de Josep Vallverdú no hi ha dubte que és la seva independència. Incontaminat de la hipocresia mundana que és costum a la societat literària de la gran ciutat, desarrelat de les capelletes publicitàries de plumífers antics i novíssims, allunyat de bugaderies de palau i de carrer, aquest escriptor lleidatà ha fet del seu retir espiritual i físic una prova ètica de comportament sols comparable a la seva capacitat de treball i a una desfermada passió per l’escriptura. Des de la vila ponentina de Puiggròs, Vallverdú ha estat un dels francs tiradors més assenyalats de la durant tants anys mòrbida i feixuga vida cultural lleidatana.I ho ha fet des d’àmbits diversos: des del camp de la narrativa –especialment dotat per a la literatura per a joves-, l’assaig, llibres de viatges i de temàtica comarcal, articles periodístics, i, de manera tangencial, la poesia. Ultra això, Josep Vallverdú s’ha distingit sempre per una rara facilitat expositiva i didàctica dins l’àmbit de l’ensenyament –en tots els graus de l’ensenyament, àdhuc l’universitari- i també com a conferenciant i analista de temes sociològics i literaris.

Fruit d’aquesta darrera faceta és el seu recent llibre De Morera i Galícia a Guillem Viladot (Edicions Dilagro, 1980), volum que aplega cinc treballs, dels quals els quatre primers –dedicats respectivament a Magí Morera i Galícia, Màrius Torres, la revista “Vida Lleidatana” i “La llengua literària dels escriptors de Ponent”- foren originàriament conferències, mentre el cinquè i el darrer és un assaig sobre l’escriptor i artista plàstic Guillem Viladot. El denominador comú del recull és, per tant, l’estudi de temes ponentins des d’una òptica que es proposa, segons Vallverdú, “esbrinar els límits del compromís literari i de l’activitat cultural de les nostres terres de ponent i particularment a Lleida ciutat”, on “estem mancats de forta tradició literària i més aviat posseïm individualitats creadores que no pas un ambient de sostingut interès”.

“Imatge i referència en Morera i Galícia”, el treball inicial, és un lloable intent d’objectivar la figura literària d’un poeta lleidatà de qui, massa sovint, s’ha confós l’extraordinària dimensió pública amb la dimensió literària. Magí Morera i Galícia (1853-1927) –advocat, polític i orador de prestigi- fou el centre de l’esperit renaixent a Lleida. De formació cosmopolita (residí a Lleida, Barcelona, Madrid i Anglaterra), Morera passà per la cruïlla del romanticisme i els afanys restauracionsites, i es perllongà a través del modernisme i després del noucentisme.

Reconegut com a traductor reputat de Shakespeare, amb elogis abundosos de Maragall, Carner i Riba, la seva poesia, en canvi, ha estat gairebé oblidada per les generacions futures. Oblit injust, vista la mediocritat real de molts dels seus contemporanis celebrats. Perquè Morera i Galícia ho fou tot menys un escriptor mediocre: parnesià inveterat, practicant d’aquella “paraula viva” maragalliana, fidel sempre a uns impulsos heretats dela Renaixençai que no aniran més enllà de la serenor noucentista.

L’objecte de l’estudi de Vallverdú és la delimitació dels trets més significatius de la llengua poètica de Morera en els seus aspectes imaginativo-simbòlic i referencial. Quan a la dinàmica imaginística, els patrons semblen clars: 1) ”la llengua literària ampul.losa del castellà retòric, arressegat pel romanticisme” –Morera començà escrivint en castellà; 2) els models temàtico-frassals de la llengua dels renaixents catalans, adequació llengua-tema (èpica, ressonant, patriòtica); i 3) una voluntat per part del poeta de fer-se una “veu pròpia”, personal, que evités alhora, els arravataments enlairats dels romàntics i la mimesi del realisme. Aquesta voluntat d’equilibri queda explicitada pel nivell referencial de la poesia de Morera (la part més encertada de l’estudi i potser del volum), oberta a la contemplació de circunstàncies i a la sublimació localista de la terra (“La Mariola”, “El campanar de Lleida”, “Les garrofals de Lleida”, “La catedral de Lleida”). ¿No és potser aquesta darrera empremta la que ha reduït Morera i Galícia al tòpic de poeta localista i terrer i, en definitiva, ha privat la seva poesia d’un abast més ample i comunitari? Vallverdú deixa aquest interrogant, entre d’altres, per resoldre, malgrat que ironitzi intel.ligentment sobre el tema: “Tot i la seva cultura europea, ens temem que en el seu fur intern cregués sempre que el melic del món era lo campanar de Lleida” (p.42). Temes com la influència de la poètica de Campoamor –l’adopció d’una estructura narrativa de caràcter dramàtic al poema, l’adequació equilibrada entre el “jo” i la “realitat”-, tan evidents dins la formació literària de Morera, no són esmentats ni comentats, tot esperant potser, com el mateix Vallverdú reconeix, estudis monogràfics –per exemple, el del professor lleidatà Josep Borrell, en curs de publicació- més exhaustius.

Màrius Torres fou, ben al contrari de Morera, un poeta de testimoniatge universal. “Ell és el primer, a Lleida, que fuig dels localismes formals i, sobretot, del localisme conceptual”. A Vallverdú no se li escapa que és precisament aquesta universalitat la que fa sobreviure la poesia de Torres: una poesia, cal recordar-ho, que fa del desarrelament tel.lúric de la malaltia física un motiu de transcendència espiritual que abasta, al mateix temps, l’amor especulatiu, la visió esperançada de la vida (malgrat la postració fìsica), l’interrogant sobre la destinació metafísica de l’home i la contemplació lúcida de la mort. Tots aquests aspectes són comentats per Vallverdú de manera molt sintètica i cal dir que amb encert. Noto a faltar, però, el comentari textual i una més detinguda exploració dels arquetipus romàntics i simbolistes de la poesia de Màrius Torres.

No m’estendré, per falta òbvia d’espai, en el tercer treball del llibre, un informe detallat Sobre “Vida lleidatana” (1926-1931), revista informativa i literària “volgudament liberal i volgudament indefinida politicament” en un temps en què la dictadura del general Primo de Rivera establia forts tributs de censura; ni tampoc ho faré amb el quart assaig, “La llengua literària dels escriptors de ponent”, tema que, per la seva importància i per la part que li toca a aquest crític, mereix un comentari a part.

Pel que fa a ·Guillem Viladot, triple mirall” és un estudi força aprofundit de la triple vessant de l’artista d’Agramunt: l’autor “discursiu, pietosament satíric, amorosament caricaturesc” de contes; el Viladot artista plàstic, capficat a semiotitzar tota classe de codis expressivo-visuals (gràfics, volumètrics,, objectuals, etc.); i, en tercer terme, un Viladot que s’endinsa en el camp de la novel.la des de perspectives que contemplen alhora el discurs lineal, “l’esoterisme formal del text” i el joc tipogràfic, en una cerimònia moral que cerca –i Vallverdú ho ha vist molt bé- “la deshipocratització de la conducta humana i l’afirmació de la multiplicitat de camins possibles en la decisió moral de l’home”. Crec que és en aquesta aproximació que Vallverdú fa a Viladot, juntament amb la de Morera i Galícia, on hi ha les millors pàgines crítiques del volum.

Un volum on la distància objectiva del crític no arriba a eclipsar mai la proximitat afectiva –però sense deixar-se emportar ni afalagar pels condicionants biogràfics externs a l’obra- del lector contemplatiu que és Vallverdú. D’ací ve la ductilitat metodològica d’un text fluid, sense gaires pretensions, brillant en la seva prosa, enormement didàctic i divulgatiu. I és que Josep Vallverdú no es proposa res més que això: establir algunes, però no totes, bases d’anàlisi i discussió sobre uns temes la majoria dels quals resten encara per estudiar.

Cap comentari

Deixa una resposta