Josep Vallverdú, abans dels Llorers



Dolors Sistac

(Segre, 11.12.1987)

Que em perdoni el Josep si m’atreveixo a furgar, indiscreta, en uns records que l’inclouen. En qualsevol cas, penso però que el coneixement de la intimitat d’un escriptor, de certes experiències personals i humanes que ja són fets biogràfics, poden també ésser de valor a l’hora de comprendre’n la trajectòria plena.

Confesso que se’m fa difícil triar uns motius concrets i no, per exemple, uns altres. En ocasions com aquesta, hi ha el perill de deixar-se endur pels papers més esgrogueïts. El romanticisme que nia al cor dels homes s’arrapa al passat per no córrer el risc de fer-se destruir pel present. Finalment, em decideixo per un feix de cartes llargues i atapeïdes de lletra menuda, que arribaven de Barcelona amb regularitat.

Els ulls d’avui no poden evitar de descobrir-hi el grafòman incurable que seria després Josep Vallverdú. Als vint-i-dos anys, hom s’ha de sentir molt fascinat pels mots per engegar els tipus de missiva que ara tinc a les mans. D’altra banda, aquesta primera constatació em dóna la mesura d’un temps llunyà, encara no corromput per la imatge. El fabulador d’històries per a xics i grans apunta soberanament en els sol.liloquis epistolars que, tot i tenint destinatari, aparenten no tenir interlocutor.

No obstant l’apreciació que acabem de fer, la meva ingratitud no tindria nom si no m’afanyés a aclarir que, els continguts a què em refereixo tenien d’antuvi, una motivació ben noble: l’estudiant de clàssiques que era llavors Josep Vallverdú hi exercia d’assessor, i quin assessor!, envers i xicoyet nerviós, esprimatxat i dinàmic, aspirant, des de Lleida, a la mateixa carrera, l’Enric Farreny. En aquest sentit, els consells “bibliogràfics” de l’alumne oficial són il.lustratius, la seguretat, admirable. Però, ara i aquí, ens interessen les reflexions, algunes, que l’aprenent de crític, conscient del pas, que ell volia trascendent, per les aules Universitàries, hi aboca:

“Tinc unes ganes enormes d’anar-me’n d’aquesta universitat. Oblidar, sobretot, aquests sistemes de transmissió de la cultura tan equivocats. I sóc dels qui menys es poden queixar d’haver viscut un ambient cultural desastrós. Quan en sigui fora,la Universitattindrà per a mi el valor d’un mitjà escenogràfic, el d’una joventut –petit cercle de joventut- molt ben avinguda, i la simpatia d’uns quants professors, considerats com a homes. Però de la comunitat cultural constructiva que ha d’ésser una Universitat no m’enduré res. Totm’ho hauré de fer jo… (…). La convivència de l’art amb la ciència no es dóna en aquest país. En lloc de fer una publicació literàrio-científica el rector es “fa” un abric de pells. I, en lloc de crear un departament teatral, seu del bon gust i del renovellament de l’esperit, finestra oberta a tota vibració artística, es deixa tot a mans del SEU” (21.1.1945).

A través d’aquest document, ens resulta fàcil convenir que la postilla és encara vàlida avui, almenys si parlem d’Universitat en sentit genèric. Segueixo endavant i, com a lectora impenitent i com a dona, em deixo suggestionar per la confidència, més personal, que reproduïm tot seguit; encara que, del seu contingut, algú pugui concloure que Josep Vallverdú hi feia, sorneguer, professió de misogin:

“ (…) I encara em queda temps per llegir i tot. Darrerament El puente sobre Sant Luís Rey, i teatre d’art, francès i americà –Guitry, Eugène O’Neill- una mica abans, “El desertor” de Zilaby i Los que vivimos, de Ayn Rans.

Resulta francament atuïdora l’abundància de novel.la femenina que ens envaeix. Em refereixo a obres d’autores d’avui dia: Karin Michaëlls, Alba de Céspedes, Margaret Michell, Mary Dougal Nelson, Pearl S. Buch… Ara, aquesta enigmàtica Carmen Laforet de la que tinc immillorables referències. Haurem de fer alguna cosa, els homes, que per evitar que les dones prenguin la iniciativa en tot. Si més no, esperar que estiguin cansades de literatura, i casar-nos-hi (…)”.

Jo mateixa, arreu d’aquesta subtil confidència que no em pertany, dono més sentit a la dèria que el nostre amic Vallverdú, en visitar-nosem demostrava. Deia, en veure’m un pic inclinada a la literatura: “Creu-me, el gran negoci és inventar-se històries, contra més salvatges millors. Les dones escriptores estan de moda”.

Pel mes de setembre del mateix any -1945-, acabat el curs i la carrera, i a propòsit d’haver fundat l’Enric Farreny un petit centre d’ensenyament –“Acadèmia”, diuen ells-, a Lleida, el futur escriptor manifestava obertament el desig de compartir-ne la tasca:

“Bé, noi, no saps com començo a envejar-te. Et desitjo que augmentis la “prole” (= alumnes), i si pot ser en un tres-cents per cent millor. M’interessa tot quant vulguis dir-me sobre l’Acadèmia, com si d’una cosa meva es tractés”.

Podem interpretar-ho com una primera espurna d’allò que, més tard, esdevindria en ell una consigna sovint manifestada? Ell deia: “Algun dia, m’agradaria ser l’home de Lleida”.

Cap comentari

Deixa una resposta