Josep Vallverdú, consciència catalana a Ponent



Josep Faulí

Serra d’Or, (maig,1974)

No és fàcil de definir amb un mot la figura de Josep Vallverdú, dins de la nostra cultura. La seva personalitat, malgrat una unitat radical i un sentit clar, s’ha manifestat amb varietat i, lògicament, la riquesa de punts de vista en perjudica la intensitat. És inevitable dir que aquest Vallverdú, el Vallverdú de Ponent, és un escriptor, perquè ha publicat molts de llibres, i un pedagog, perquè ha esmerçat moltes hores ensenyant, però és difícil de precisar quina mena d’escriptor, perquè ha sovintejat gèneres ben diferents, i és fàcil d’admetre que, sense posar en dubte una vocació veritable, la intensitat de la dedicació a l’ensenyament té relació amb la problemàtica “de pane lucrando”.

Nascut el1923 aLleida –Joan Fuster el1922 aSueca-, comptat i debatut, el que més el defineix és l’arrelament a les comarques occidentals, però un arrelament conscient i pregon, que és el que fa pensar en l’escriptor valencià. ¿És, doncs, Vallverdú un “Fuster” de Ponent?

Tampoc en això és possible una resposta contundent: no, no són iguals, però sí, sí que s’assemblen; el que pot dir-se clarament és que tots dos, en dos marcs geogràfics –paral.lels si més no en relació a Barcelona-, han assumit conscientment i dinàmica una posició alhora clarificadora i integradora. Per això dic que Vallverdú ha estat i és una mena de consciència catalana a Ponent. D’altres han optat per la mateixa via i han obrat en la mateixa direcció, però és ell, sobretot, qui n’ha esdevingut altaveu. I és això el que el defineix. Una obra teatral, (Nerta, estrenada el 1959)i unes pàgines de narrativa interessants (Festa major, seguit d’ Els al.lucinats, volum publicat per Albertí al 1960), que seguiren a un accèssit al Premi Joan Santamaria (1958), van poder fer pensar en una obra de creació literària destacada, però amb el pas del temps, aquesta línia ha restat secundària: és la base d’un treball d’escriptor extens, el qual es val d’una llengua i d’un estil, però, lluny de tota fabulació literària, als trets més reeixits, aquesta llengua i aquest estil es fermen a terra estretament i s’hi fermen, precisament, a “la terra ferma”: a Ponent amb l’esguard vers Llevant, i sempre amb un sentit de totalitat.

Aquest sentit resta clar a la sèrie Catalunya-Visió, represa l’any passat amb el volum Anoia/Alt Penedès/Garraf, editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, les quals acabaran en aquesta col.lecció, la tasca realitzada, fins a més de la meitat, per la despareguda editorial Tàber. Aquesta sèrie, interessant i notable per tal com els textos de Vallverdú i les fotografies de Ton Sirera duen ingredients de qualitat a un públic potencialment nombrós, és fruit d’un sentit de totalitat que assenyalo a l’obra de Vallverdú, però, comptat i debatut, és un treball marginal, oportú i eficient, però de cap manera bàsic dins la seva obra, la qual defineixen molt millor, en el vessant dominant i decisiu, aquests altres tres llibres que ell mateix ha publicat darrerament: Proses de Ponent (Destino, 1970), Viatge entorn de Lleida (Selecta, 1972), i Els rius de Lleida (Destino, 1973).

Les Proses i el Viatge són, per aspectes adés diferents adés complementaris, les obres més destacades de Vallverdú, però tot el que tenen de consciència catalana a Ponent té com a precedent un llibre col.lectiu, on ell va escriure pàgines molt notables: em refereixo a Lleida, problema i realitat (Edicions 62, 1967), on, a la part titulada “Lleida i Barcelona, Vallverdú afirma que “hi ha una feina col.lectiva a fer i que l’hem de fer tots, vinguem d’on vinguem i siguin quines siguin les nostres metes particulars i els nostres arrelats egoismes”.

Aquesta obra decisiva de Josep Vallverdú té dos vessants. D’una banda, la valoració de Ponent, però una valoració crítica, sense concessions, de la qual ha estat bon exemple recent la inauguració del curs 1973-1974 del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, on ell digué les paraules més justes i més actuals que tenim sobre sobre Morera i Galícia (1). Aquesta valoració és, alhora, estímul i correcció, una correcció en la línia del que ell escrivia fa poc a “Oriflama” (març, 1973), sota el títol d’Atenció al lleidatà: “És clar que hem de proclamar ben alt que parlem “lleidatà”. És parlar català amb un accent normal d’un indret normal. Sortosament. Però, fer-ne bandera de combat, és massa semblant a fer-ne complot obert de petites rancúnies i evidents drapets al sol de complex d’inferioritat. Jo voldria sentir els almogàvers, si ressicitaven!”.

Si aquesta valoració aprofundida de Ponent és el primer vessant, l’altre és la tendència a la vertebraci-o i a la totalitat, palesades a Catalunya-Visió, però més aprofundides encara als llibres de temàtica inicialment ponentina, on les relacions i les conclusions són predominantmet d’abast general. El localisme de Vallverdú és del d’aquesta mena, del que no perd mai el nord, del que sap sempre on hi ha l’horitzó. I, com explica molt bé a les pàgines inicials de Proses de Ponent, parla dela Catalunya Nova perquè és diferent quela Vella, però ho fa precisament perquè mai no deixa de pensar en cap de les dues. Les seves són, doncs, “proses de ponent” i, també, “proses des de ponent”, però són, sempre i abans que tota altra cosa, catalanes.

Els rius de Lleida, amb la col.laboració de qualitat de les fotografies de Ton Sirera, és l’obra d’un humanista complet, perquè Vallverdú –llicenciat en Filosofia i Lletres des del 1945- no s’hi desentèn de res del que fan els homes: el seu viatge no és culturalista sinó total, i la vida dels rius i de les seves gents resta presentada pregonament i extensa. És el camí de Catalunya-Visió però, a causa del plantejament inicial, superat en tots els aspectes. Les fotografies, entre la pedra notable i la turbina reeixida, subratllen adequadament el text, i en aquest aspecte sí que és complet el paral.lelisme amb la sèrie esmentada.

A Viatge entorn de Lleida, sense la part gràfica com a base, l’exposició continua, però s’intensifica. Vallverdú no conrea l’estudi sociològic, però, en aquest cas, s’hi apropa. El llibre descriu la unitat que realment té com a centre la ciutat de Lleida, que ni és tota la “provincia” ni són totes les comarques occidentals, sinó el Segrià,la Noguera, l’Urgell, les Garrigues i les comarques sota administració aragonesa del Baix Cinca,la Llitera ila Baixa Ribagorça.

Si el Viatge s’apropa a l’estudi monogràfic, l’assaig, en el sentit estricte, domina a Proses de Ponent: tant pel to personal com per l’acompanyament literari; llurs vint-i-quatre unitats tenen vida individual, però, ensems, són part d’un conjunt ben travat, i el dring personal hi és molt important. Inoblidable i significatiu el “Soliloqui i largo finale” que tanca el llibre, on Vallverdú –i novament cal pensar en Fuster- proclama el seu liberalisme, un liberalisme tan matisat i avançat com hom vulgui, però liberalisme a la fi: “bé o malament –confesa-, ens hem resistit fins on hem pogut, que ens transformessin en una pasta de formigues”.

Entre el pedagog .l’home que ha ensenyat a Sant Feliu de Guíxols, Balaguer i Lleida i que, al curs 1972-1973, es féu càrrec de la Literaturacatalana a la secció delegada lleidatana de la UniversitatAutònoma-i l’escriptor llorejat (2), domina el Vallverdú l’activista de Ponent que se sap inseparable de Llevant, la consciència catalana que excel.leix a les Proses o al Viatge.

Notes

(1)   La conferència –Imatge i referència en Morera i Galícia- fou pronunciada el dia 10 de novembre de1973. Ha estat publicada als números de gener i febrer d’enguany del “Boletín Interior Informativo del Centro Comarcal Leridano” de Barcelona.

(2)   Ha guanyat dues vegades el premi Folch i Torres i una el Joaquim Ruyra.

Cap comentari

Deixa una resposta