Josep Vallverdú, entre sants i minyons


 

Josep Vallverdú entre sants i minyons (Article de Joan Triadú a l’AVUI del 15 de març de 2006)

Hora nona. llibre de capvespres, publicat per Pagès editors, és un llibre -un de tants llibres de Josep Vallverdú- destinat als qui els agrada llegir. L’autor, prou conegut, famós i tot entre amplis estaments de quitxalla i de jovenalla, però guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva llarga, prolífica i inequívoca dedicació a tot l’art d’escriure en català, ha volgut ara fer-se ell mateix un reconeixement, com diuen els metges, en hora tardana, amb les celles una mica arrufades, però amb un somriure sorneguer.

Es tracta d’un dietari que en lloc de la data porta el nom i la glossa d’un sant, dins el mes en què s’escau la celebració litúrgica. Aquest breu glossari, portat sempre amb profunditat, on cal, i amb un divertit respecte quan el personatge s’ho porta, no sempre encapçala les pàgines que bateja (però sovint sí) i a més sol enllaçar amb la divagació ala Montaigneque de fet és el cos del llibre; tot plegat, adreçat a un estimat amic seu (i meu, per cert) com feien els vells humanistes.

Alguns trets de l’estil, en exposar amb una concisió crítica les revinclades constants del pensament, m’han fet pensar cada vegada més, llegint el Vallverdú assagista i memorialista, en Joan Fuster. Alguna cosa ha de pujar a un ínclit lleidatà de l’escairada energia dialèctica valenciana, com a torna del repoblament en reconquesta, des de dalt, i els trets d’un parlar comú, més comú en el dir que cap altre. L’humanisme de Vallverdú és pessimista i en allò de la transcendència espiritual, escèptic. Jo que, com ell, vinc d’una formació universitària (precària al seu moment i en un mig oblit ara), en llengües clàssiques, entenc que d’aquell món eximi resti sense resoldre, si no per via heroica, el problema de la mort. Potser per la gràcia, semblant a la que exaltava Riba, vaig topar després amb el grec dels evangelis, “com un príncep entre molts”.

Però com el Mestre, Vallverdú no ha deixat mai la tasca ni l’esperança. Des que es va jubilar de l’ensenyament ha publicat exactament 33 llibres. Ell mateix se sap incorregible. Ho és en més d’un sentit. Així, quan em va portar l’original de Rovelló i en vaig fer el pròleg (1968 o 1969), vaig escriure tot seguit que entre les condicions de què gaudia l’autor del llibre (premiat amb el Folch i Torres, creat, feia poc, a proposta meva, per l’Òmnium) figurava en primer lloc el seu coneixement del català: aquell text era, doncs, incorregible.

Un poc més tard, el mateix Vallverdú ens delectava amb Preses de Ponent, escrites a Puiggròs i a Lleida el 1969 i dedicades al seu amic Guillem Viladot, d’Agramunt, mestre de la joia (en termes, tornant-hi, de Riba) de les arts creatives i de les lletres. D’abans i d’aleshores, jo no sé quants llibres ha publicat Josep Vallverdú. Ho puc saber, perquè és una personalitat biografiada i homenatjada (doctorat honoris causa atorgat per la Universitat de Lleida i el bell homenatge de les joventuts de la Terra Ferma en les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra i autobiografiada en llibres excel·lents com Desmudat i a les golfes).

No es tracta de fer això (és a dir l’apologia) ara. Però ens ignorem tant tots, els uns als altres! Almenys contrastem una mica “els capvespres” amb l’esplendor: el que resta del dia. Hora nona no té res de retir, sinó de culminació. En primer lloc, jo diria, de l’expansió de la cultura totterreny (amb perdó pel vulgarisme) de l’escriptor. És una cultura que esclata. Durant més de quaranta anys, per exemple, Vallverdú estigué força lligat a la tasca de traductor, comunament de l’anglès, però de vegades del francès. El que escriu sobre l’art de traduir (pàgines 91 i 92) és tan positiu que s’hauria de fer llegir a tots els que s’hi dediquen de nou en nou i a meditar-hi. Deixeble directe del Dr. Jordi Rubió i Balaguer, en fa un retrat inoblidable, en el qual no manca una referència concreta, de valor històric, del tracte que rebia l’il·lustre polígraf quan acudia a algun centre d’investigació com ara a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, per part del funcionariat de l’època; un tracte repressiu i vexant (p. 131). Jordi Rubió, diu Vallverdú, portava a coll amb una dignitat perfecta la humiliant situació del franquisme. Fou el primer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, guardó que acceptà per patriotisme, malgrat la seva proverbial i perillosament efectiva modèstia. Ho puc dir perquè em va tocar, com a membre del jurat, de fer una protocol·lària (i per part meva modesta) presentació de l’homenatge.

Sota l’amén dedicat a Sant Benet (juliol 2004), Vallverdú posa en relació dues personalitats més, nascudes els mateixos anys: Alexandre Galí, de qui va ser deixeble indirecte, però sobre el qual fa penetrants observacions, i Agustí Calvet Gaziel, de qui fou admirador i amic. Pel que fa a aquest darrer, crec que no m’haig d’estar d’expressar la meva opinió, ferma i fonamentada, que pel seu historial d’almenys fins al 1936, la seva candidatura no s’hauria pogut presentar, com la de Rubió (i la de Galí si així hagués estat fet), al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, llevat de modificar-ne les bases.

He dit o he volgut dir que Hora nona, tot i els seus crepuscles, era un llibre divertit. Això no té res de particular si l’autor ha fet lluir els ulls de pura joia de centenars de milers (o potser més i tot) d’infants catalans que l’han llegit i el llegeixen. Vegeu, si no, com a l’empara de Sant Cererí (un sant molt discret del qual no diu ni piu), el nostre assagista relaciona amb la seva vida i amb els atzars (o les fatalitats que diuen els deterministes o el voler de Déu, que crec jo com els meus avis paterns) un conte molt ben explicat del cínic, en efecte, i pesat novel·lista Somerset Maughman. També d’humor anglès són els tendres records d’Oxford i en concret d’una pensió exemplar (en el sentit de ser ben anglesa), tot plegat precedit del sant del capítol, Lleïr, que portava un noi vigatà, a qui vaig nomenar professor de filosofia, del qual em dol tant una mort jove i tràgica. Girem full, que ara no toca.

M’escalfa l’ànim, finalment, en tot el llibre que entre un devessall de molt ben portada erudició -també dels sants que ho permeten- aflori la consciència de la raó de la resistència anomenada cultura (com si el règim no sabés què es feia arrabassat-nos i corrompent-nos la cultura) sorgeixi a cada pas la recança històrica que va de segles.

Però no: és d’ara mateix, de Nosaltres sols (pàg. 88), de l’opció que sabíem i que Vallverdú repeteix, incansable com el seu viure.

 

Cap comentari

Deixa una resposta