Josep Vallverdú i la literatura infantil



Miquel Lladó

Serra d’Or (abril, 1977)

 

“Jo sóc un autor “normal” per a una literatura i una societat “normals” –diu Josep Vallverdú-; faig literatura simplement presentadora o narrativa, quan la gent està enderiada en política. Em considero un simple liberal, que admet els silencis i que no contraataca. Crec fermament que és important i que és un acte de servei escriure per als joves”.

La senzillesa, entre altres característiques, és un dels trets que donen més fesomia a Josep Vallverdú. Simplicitat i equilibri, modèstia i seny. Tot molt català. Heus ací perquè el seu estil és exacte I directe, i el seu llenguatge, ric i transparent. I això en tota mena de temàtica: articles periodístics, conferències, assaig, narració. L’argumentació, aparentment, és innocent per la seva netedat; però la lògica, tan catalana, fa la seva feina i va construint, de mica en mica, amb una plàstica rotunda, un cos arquitectònic que satisfà tota llei d’estètica literària. Exemple: Rovelló per a literatura juvenil; Catalunya-Visió per a llibres de viatges, el que ell en diu “presentacions”.

Marcel Proust refusà el mètode de Sainte-Beuve, que consistia a reconèixer-se en el jo de préstec que gairebé tot escriptor revesteix en la seva vida. La seva posició era la impersonalitat, una impersonalitat assolida a través de fets o de pensaments personals superats i, per tant, divergents, jamai convergents. Podem situar Josep Vallverdú dins aquest corrent. “Sóc un autor més aviat majoritari”, confessa. Potser sí: posseeix un front de lectors ample i dispers, sobretot entre la gent infantil i pre-adolescent.

La formació de la jovenalla ha estat tostemps un principi trascendental en la creació d’una societat, tant als sistemes feixistes com als marxistes, entre els romans de l’Imperi o entre els grecs de la democràcia oligàrquica. Sòcrates fou condemnat a beure el verí acusat de corrompre la joventut. Jesús demanava que li deixessin acostar-se els menuts.Bé: la tasca de novel.lista juvenil és un afer de base: la formació de la jovenalla amb el vehicle de la llengua materna.

Un simple novel.lista juvenil pot contribuir a la universalització de la cultura de tot un poble. No menystinguem l’obra d’un Folch i Torres. A la nostra cultura, tan somoguda, li convenen, de tant en tant, escriptors que es dediquin al camp juvenil.

Acabada la guerra el nostre país restà silenciós. Passà molt de temps abans que les noves generacions d’escriptors, a casa nostra, s’expressessin obertament en català. El 1950, la revista “Destino”, que valia aleshores tres pessetes, publicava una carta signada “Uns universitaris” on es rebatia l’afirmació de Manuel Amat que cap dels poetes joves de la ciutat de Tàrrega no escrivia en la llengua de Verdaguer. I esmentaven el llibre “suara aparegut” Ésser en el món, de Manuel de Pedrolo. I afegien que d’altres escriptors targarins o d’arrel lleidatana escrivien també en català: Anton Sala i Cornadó i Miquel Lladó.

Poc després de les primeres antologies universitàries, que contenien obres d’Espinàs, de Triadú, d’Albert Manent, quan a Mallorca sorgia Blai Bonet, Josep Vallverdú feia la difícil tria del camí concret a seguir quant a la temàtica. Molt aviat el cuquet de la narrativa juvenil començà d’estirar-lo. El venedor de peixos, una intriga més o menys policíaca, data de 1961. “Escrivia en català a Lleida quan tants de lleidatans estaven adormits”, diu. Ben cert que els encàrrecs editorials l’han fet apartar ara i adés del camí dels joves que, en el fons, l’atreia més. Assaig, pròlegs, traduccions, llibres de viatges i assaig comarcalista. Però ell tornava als llibres juvenils. En quinze anys són ja deu els volums que el nostre autor ha publicat dins aquesta línia. Ell ha escollit la mainada com Moràvia va escollir la dona. Educador de professió, pedagog a l’escola, a la taula de conferenciant, ho és també a les pàgines dels seus llibres. Potser pedagog, en aquest cas, és una categoria equivalent a sociòleg. “Quan al meu cinquè i sisè volum, vaig decantar-me vers la novel.la de fons històric –diu-, vaig decidir de retratar, dins un argument d’acció, trossos de l’evolució de la història, de la cultura, al nivell dels joves”. I, aquest propòsit, el va acomplint: Bernat i els bandolers és un detall de les lluites de nyerros i cadells, vistes des de l’angle dels pobres que les sofrien. Un cavall contra Roma és el cant de la llibertat irrenunciable, els esclaus contra els poderosos legionaris de l’Imperi. La més recent publicada, Tres xacals a la ciutat, explica el pas del paleolític al neolític, o, almenys, l’insinua. I vindran la història d’una masia, la diàspora dels catalans pel món, les relacions entre els catalans i els nord-africans al segle XIII…

Podríem parlar d’un Folch i Torres actualitzat? Fóra molt discutible però hem de reconèixer que en tots dos novel.listes hi ha imaginació, amor al medi rural, tendresa i exactitud. “Com és de gran un home? I com és de gran una muntanya? I com és de gran un home comparat amb una muntanya? (L’home dels gats). El novel.lista té un rerafons de màgia, per més realista que sigui. La màgia, en aquest cas, de les coses reals, plenes de vida: “Els gossets no entenen, quan són petits, que hi ha ocells i que saben volar” (Rovelló).

L’estil és aparentment simple; en rigor, ple de desplegaments molt ben nuats. Tot ponderat. Tal vegada, la causa, l’hauríem de buscar en el llarg, sacrificat ofici que l’autor ha exercit al llarg de vint-i-cinc anys: la traducció. Traduir és una disciplina que desenvolupa l’escriptor en una dimensió desconeguda i l’ajuda a trobar-se ell mateix. Josep Vallverdú em mostra una carta de J. H. Elliott, en què posa pels núvols la seva traducció de La Revolta dels Catalans. “Però –afegeix l’escriptor lleidatà- també vaig tenir una alegria el dia que en Castellet em parlà, tan complagut, de les meves versions de novel.la policíaca: vivacitat i tensió, va dir”.

Home treballador, honest, solitari i molt poc contaminat. Jo el definiria així en els aspectes humans. Si Josep Fauli, en aquestes mateixes planes, el qualificava de “consciència catalana a Ponent”, ell, en Vallverdú, no vola tan alt. “Els escriptors que no tenim un nom gloriós –diu- no disposem de públic sinó de poble. No crec que tingui parella en la literatura catalana actual, i això degut que el ruralisme no es porta, que la literatura majoritària no s’estendrà fins que tothom no hagi passat per l’escola catalana, i que no tinc “camarilla” ni interesso els joves enllà dels 13 o 14 anys”. És així com fa professió de senzillesa, potser de lúcida humilitat. Classicisme de límits.

Però, a ell, del que fa, què li agrada? “Els llibres per a la jovenalla, indiscutiblement. Opino que és el que em surt més aprofitable. Però també algun pròleg: Lleida, vuit poetes, Memòria de Riella, per a Guillem Viladot… Alguna conferència, no pas massa. I, si vols una confessió exultant, et diré que quan rebo una carta d’un vailet o d’una noieta desconeguts, dient-me que tal llibre meu els ha agradat, aleshores faig festa major, una festa major íntima, però plena de picarols.

Cap comentari

Deixa una resposta