Josep Vallverdú


M. Pilar Navarro

Faristol, 2 (juny, 1986)

Escriptor prolífic

A les primeres planes del seu llibre Indíbil i la boira, Josep Vallverdú diu que “l’expressivitat de la llengua” ha estat un dels seus centres d’interès. Ben segur que l’expressivitat us captivarà tot just inicieu la lectura d’algun dels textos que ha escrit ininterrompudament des que l’any 1948 surten de fàbrica.

Molt abans, però, ben jove, Josep Vallverdú ja passava les hores escrivint, fent-se històries que il.lustrava ell mateix I que després relligava. El producte acabat en forma de llibre, fet integrament a mà, plaïa aquell jove que anys a venir, el 1983, amb motiu de les Festes Populars Pompeu Fabra, en les quals fou guardonat, escrivia: “Dedueixo que hi deu haver en mi una certa condició artesanal”. Una deducció indubtable de l’artífex dels mots ponentí que ha produït profusament obra de tota mena: des de la traducció al català de nombrosos llibres estrangers, fins als llibres d’assaig, de teatre, de viatges, de text per al BUP i FP, i pròlegs i pregons. Escriu tot sovint a la premsa lleidatana, a l’”Avui”, a les revistes “Serra d’Or”, “Cavall Fort”… I és, a més a més, capdavanter en la producció de llibres per a nens i joves que en començar la dècada dels seixanta, amb voluntat ferma per a redreçar el desert existent en aquesta parcel.la cultural, renaixia al nostre país.

I encara no ho hem explicat tot. Ara mateix, a hores de classe, Josep Vallverdú és a l’Institut de les Borges Blanques, a la comarca de les Garrigues, fent de professor. Encara que ben sincerament confessa que no li plau donar classes. Que fer de professor més aviat l’angunieja, perquè la seva obsessió per a escriure augmenta amb el pas dels anys i les hores de classe li resten temps per a estar tranquil a casa seva a Puiggròs, poblet de 350 habitants, molt a prop de les Borges. Allà, aquest home és feliç perquè ell sent dintre seu “un impuls d’escriure”, “una mena de rau-rau inexplicable”, “una borratxera de mots” que l’empeny a “fer plàstica la boira que duu a dins”.

El pas dels anys

Josep Vallverdú va néixer a Lleida i l’any 1923, al cèntric carrer del Carme. Els seus pares, que no pertanyien exactament a l’estament de la classe intel.lectual, tingueren la porta de casa ben oberta perquè entrés l’aire de l’ambient cultural que vivia al país. A ca seva, una biblioteca extensa nodria la curiositat del noi que acabava els cursos d’una forma brillant. L’Enciclopèdia espasa, llibres de les editorials de l’època i força revistes eren devorats pel nen que s’anava fent lector frisós. Al poble, a casa de l’avi, disposa d’una altra biblioteca més gruixuda i més antiga. Ell la regirava de dalt a baix, a l’època de vacances.

Del col.legi dels Maristes recorda que els “hermanos” els portaren a veure els reis. Alfons XIII passà rabent per un corredor format per nens amb banderetes de colors, però ell, distret amb els companys, l’espectacle I la bandereta, amb prou feines va poder veure el rei. D’anys posteriors, sí que recorda les figures de Rovira i Virgili a Prada i de Francesc Macià ala Ramblade Fernando de Lleida; d’aquest moment li quedà gravada l’actitud del seu pare, “que no era de ceguesa admirativa, sinó de respecte pel President, un respecte civilitzat, diria que amb una reverència conscient i responsable”.

També els jocs amb els companys pels carrers de Lleida ompliren les hores de la seva infantesa, però Josep Vallverdú pertany a la generació d’adolescents que de cop i volta despertaren adults després d’haver tingut un malson. El foc cremant llibres per por als d’un bàndol o als de l’altre és un dels records més punyents que resten en l’ànim de l’autor Però els llibres de l’avi i de casa que ell ja havia llegit, tornats cendra, foren suficients perquè aquell noi de Lleida que s’instal.lava a Barcelona amb la família, tot just acabada la guerra, pogués entrar a formar part dels nuclis universitaris més inquiets.

De l’època universitària, més importants que el grau de llicenciatura en Filologia Clàssica, foren les reunions semiclandestines que amb l’excusa de la literatura el portaren a conèixer molta gent. I els contactes que establí amb les figures rellevants que quedaren a la universitat de la postguerra: Pericot, Vicens Vives, Jordi Rubió. Rubió el cridà per treballar durant un any a l’Arxiu dela Coronad’Aragó. Fou un any enriquidor: “amb Rubió caldria treballar a fons i sempre des de plataformes desproveïdes de tota frivolitat”.

A vint-i-quatre anys li oferiren feina de professor a Sant Feliu de Guíxols; els anys que hi passà són un record especialment agradable perquè allà és “on de debò vaig sentir-me a punt per escriure”. Després tornà a ciutat i seguiren uns anys d’intensa activitat, de classes d’anglès, d’estades a Londres, i un bon nombre de llibres que ja el consolidaven com a escriptor. Peròla Isabeli en Josep devien recordar les terres de ponent i un bon dia decidiren tornar-hi. A partir d’aquest moment l’escriptor, a més de les traduccions, que són molt nombroses, produirà a un ritme frenètic dos, tres, de vegades quatre llibres cada any. Dels seus títols destaquen els extraordinaris llibres de viatges i els seus assaigs lúcids sobre el Ponent català i més concretament sobre Lleida. Però avui ens cal parlar especialment de tots els que queden inclosos en l’anomenada literatura infantil i juvenil.

Llibres per a nens i joves o literatura majoritària

A Josep Vallverdú li agrada parlar de “literatura majoritària” quan es refereix a la llarga llista de títols que avui són llegits per tants nens i nois.

De fet, la literatura infantil i juvenil es troba en un terreny indefinit i encara no ha estat inclosa ben bé en els objectius dels crítics literaris. Bettina Hürlimann es lamenta d’aquest fet amb una bella imatge: és una llàstima –diu- que la literatura infantil i juvenil no sigui una branca més del gran arbre de la literatura universal.

La curta història del fenomen de l’escolarització de la població infantil i la dificultat per definir quins són els textos que han de llegir o poden llegir els nens i els joves, han perllongat la situació d’indefinició, tot i que estudiosos del tema com Tournier diuen que els autors infantils consagrats no pensen en el nen quan escriuen, però que escriuen tan bé, d’una manera tan transparent, que tothom pot llegir els seus llibres, fins i tot els nens. Literatura majoritària és una manera pertinent d’anomenar aquella prosa impecable com la que caa any vessa el nostre autor. A Catalunya la producció de llibres per a nens i joves havia començat amb una forta embranzida amb el moviment noucentista. En un excel.lent article a la “Revista dels llibres”, l’any 1925, Jordi Rubió feia una anàlisi-recompte de la situació i reflectia la sensibilitat que hi havia respecte a aquets tema. Malauradament, tot s’estroncaria l’any 1936… Fins que el 1963 seria exactament la data alguns fixen el retorn a l’escola i als nens dels materials culturals que els havien estat amagats.

Doncs bé, Josep Vallverdú devia estar en l’òrbita d’aquest retorn, perquè l’any 1960 sortia al carrer el seu primer llibre per a joves El venedor de peixos, i l’any 1963 obtenia el premi Joaquim Ruyra amb Trampa sota les aigües.Després seguiren Rovello, Bernat i els bandolers, Un cavall contra Roma, En Mir l’esquirol, L’home dels gats, L’inventor de fantasmes, Gira-sol d’històries i un llarg etcètera. Més de vint títols publicats a La Galera representen moltes planes que inicien nens i joves en l’exercici lector. Tots ells són llibres senzills en l’estructura narrativa però plens de misteri i construïts amb un llenguatge exigent, perfecte i àgil. De vegades un marc històric protegeix la narració; o el contacte real, viscut per l’autor, amb els animals en constitueix l’eix central; o bé l’explicació entusiasta de la mitologia grega origina una història tan bella com El fill de l pluja d’or. Paral.lels als llibres, un reguitzell de premis i Llistes d’Honor certifiquen que és un dels nostres millors escriptors. Estem de sort si Josep Vallverdú no atura la seva màquina d’escriure.

Cap comentari

Deixa una resposta