Pròleg a “El vent de la història, 2”, de Josep Vallverdú


Les històries de la Història

d’Emili Teixidor

D’alguna manera, a totes les narracions, del tipus i del gènere que siguin, se’ls pot aplicar el nom de “històries”. Fins i tot en les narracions més actuals, ens trobem amb crítiques, estudis o resums que comencen dient “Aquesta és la història de tal i tal individu, esdeveniment o institució…”. Així, podríem dir que en literatura tot són històries, amb minúscula, i tot és Història, amb majúscula. Fins i tot la ciència-ficció no seria res més que una història –una crònica com les marcianes de Ray Bradbury, que pren un nom acreditadíssim en la gran i general Història– del futur per advertiment o amonestació dels lectors presents. I les “veritats ocultes”, com les de Pere Calders, també tenen la seva “crònica” com les quatre cròniques de la literatura catalana, per no parlar dels cronicons en llatí.

Però segurament que el que anomenem “novel•la històrica” com a gènere específic és la trobada i l’encreuament, en forma de col•lisió o d’abraçada, de les petites històries amb la Història gran. Fins i tot en el cas que ens presentin els grans personatges de la Història amb majúscula en les seves petites històries amb minúscula.

En el cas d’un narrador nat com Josep Vallverdú, que en la presentació de la biografia que li ha fet J. M. Aloy vaig definir com un “mestre de les emocions”, l’encreuament de les històries petites amb la Història gran es produeix en un clima especial, un altre camí que conflueix en aquesta cruïlla i que és el camí que porta tots els materials amb els quals l’autor confegeix les narracions juvenils i que l’han convertit en un mestre del gènere. Aquests materials, que també trobem en altres obres de Josep Vallverdú, són l’aventura, la qualitat de les emocions, la sorpresa constant, la precisió i riquesa del llenguatge (en són exemples els glossaris que trobem al final de dos dels llibres presents), l’adequació de les veritats de la Història gran i de les petites històries (les veritats ocultes) a la maduració dels lectors, i un aire net que empeny sempre cap endavant no solament els vents de totes les històries sinó les capacitats i aspiracions dels joves. Els protagonistes joves faciliten aquesta adequació dels fets i de les emocions i així la Història –sigui del segle XI com en a En Mir, l’Esquirol o la invasió napoleònica en Els amics del vent– és l’element major de l’aventura, purgada dels episodis que la convertirien en una tragèdia o en una comèdia de despropòsits. L’excepció és una mica L’alcalde Ferrovell que aconsegueix interessar els lectors joves sense necessitat d’una identificació “exacta” amb el protagonista, però que serveix de projecció a una responsabilitat futura, a una situació excepcional, “un alcalde que no té habitants, ningú a qui governar. (…) Sol com un mussol, com una pedra, com un tronc d’arbre ennegrit pel llamp.” Com el lector, sol davant la seva responsabilitat… com a lector, a qui obliga a preguntar-se: “¿Quina mena d’home sóc?”

“En la novel•la històrica no es tracta de narrar novament els grans esdeveniments històrics, sinó de despertar literàriament aquelles persones que hi van figurar”, diu el crític György Lukács en un treball sobre una de les figures més representatives del que entenem per la novel•la històrica, Walter Scott. I afegeix que, encara que resulti paradoxal, és dóna una llei –el crític en diu una llei– fàcilment comprensible de la creació literària, i és que per mostrar els mòbils socials i humans de l’acció, són més apropiats els esdeveniments externament petits, les situacions externament menors, que els grans drames monumentals de la Història universal. Triar un marc petit i de fàcil comprensió per representar els conflictes socials i espirituals que tenien lloc en els grans centres de poder, entre els grans personatges, és un mètode que han seguit molts mestres. Balzac, per exemple, fa un elogi extraordinari de La cartoixa de Parma de Stendhal perquè escull el petit principat italià de Parma i les mesquines lluites i miserables embolics de la seva cort per representar els problemes polítics i les complicades intrigues que es ventilaven en les lluites de primera línia, com la que van entaular Richelieu i Mazarino, ja que els grans personatges, les grans batalles i els grans escenaris haurien pesat com un llast mort en la novel•la si l’autor hagués situat l’acció a París en lloc de triar les dimensions més petites. En aquest aspecte també, els escenaris de les tres novel•les que presentem són exemplars.

Balzac també diu que “per a la literatura resulta impossible descriure els fets de la guerra més enllà d’una determinada extensió”. Fer patent tota l’extensió dels territoris i fer maniobrar les tropes per tots els cantons per explicar les batalles, escriptors com Walter Scott o Feminore Cooper van sentir que era un deure que excedia les seves forces. Ells no van representar mai en les seves obres una batalla militar i es van acontentar de mostrar l’esperit de les dues masses en lluita mitjançant petites escaramusses, i aquestes petites lluites els van exigir grans preparatius. Podríem allargar-nos en aquesta línia però per acabar només recordarem l’exemple cèlebre de la batalla de Waterloo, que té un protagonista que no sap que és la batalla de Waterloo, o el fet que Tolstoi no va narrar mai extensament les batalles napoleòniques i això no treu importància a Guerra i pau o Anna Karenina. Allò que importa és el propòsit de l’autor, i el de Josep Vallverdú en aquestes obres és ben clar. “Segons de què, serem molt rics!”, acaba la Jana el relat de L’alcalde Ferrovell. En Mir, l’Esquirol  acaba amb un cant a la història que tots escriurien amb la suor de cada dia. I en acabar les aventures de Els amics del vent, els personatges han de triar el camí, decidir on volen anar, i trien o bé l’exili o bé qualsevol racó del món on tinguin aquesta altra pàtria que és el cor. Al costat de la història convencional hi ha uns altres guanys, una altra història, unes altres aventures, unes altres esperances.

Hem citat abans Feminore Cooper, un clàssic de la novel•la d’aventures que es va convertir “per defecte” –per defecte de producció– en un clàssic de la literatura juvenil, o si voleu, popular. Però podríem citar també Alexandre Dumas i altres autors per demostrar la confusió o el parentiu entre novel•la històrica i novel•la d’aventures. I és que, en el seu naixement, la novel•la històrica arqueològica va manllevar un element d’interès a la novel•la d’aventures per fer-la més llegidora i agradable. No ens agradaria tant l’evocació d’un rei com Lluís XI sense el coratge de Quentin Durwars, és a dir que és la valentia de l’heroi de Walter Scott allò que dóna vida a Lluís XI. Josep Vallverdú ha utilitzat de manera esplèndida aquest empelt entre aventura i història, i exactament com els autors citats –i altres de molt actuals que omplen la producció mundial de recreacions històriques amb una perillosa tendència als aspectes més tenebrosos, “esotèrics” i misteriosos de certs episodis foscos del passat– fascina el lector i li facilita el coneixement d’aquest “paisatge privilegiat” que és el decorat de l’acció. He dit abans que el joc de Josep Vallverdú és net, i amb això volia dir també que ell no faria servir mai la Història com a pretext per embrutar encara més els fets poc clars o en constant revisió que conté el passat, i menys per destil•lar insidiosament la confusió mental o la sospita generalitzada sobre “grans conspiracions” o “grans misteris” mai aclarits per interès i egoisme dels “grans motors” que mouen la Història. La raó és la pauta que mou la revisió del passat que fa Vallverdú. Com en el naixement del gènere el segle passat, el que a vegades fa Vallverdú és el que van fer les nacions menys compactes, més joves o amb menys continuïtat històrica, o bé les nacions amb minories nacionals amb problemes de cohesió o d’identitat, que van trobar en la novel•la històrica un pretext ideal per recobrar les seves arrels i els seus orígens nacionals. La novel•la d’aventures aquí es converteix en una recuperació d’herois fundadors, de testimonis d’una gesta mig oblidada que la mirada enrere del novel•lista converteix en mite. Una mena d’edat mitjana retardada d’alguns segles. Però fins i tot en això Josep Vallverdú és d’una honestedat total: és a dir que en Mir, l’alcalde Ferrovell o els amics del vent reclamin l’estatus de mite. S’acontenten de ser molt rics de segons què o d’escriure amb suor la història de cada dia. Josep Vallverdú ens ensenya que la novel•la històrica, en la majoria dels casos, no és res més que un pretext dels autors per potenciar aspectes sovint secundaris del seu nucli imaginatiu. Es tracta de situar en escenaris ben definits en el temps i en l’espai unes situacions que en recular en el temps es tornen més impressionants, més exagerades, més clares… en una paraula, més pedagògiques. El temps reculat exagera certes situacions fins a tornar-les situacions límit i per tant més aptes que les actuals per certes evocacions poètiques o morals.

I això és exactament el que ens ofereix Josep Vallverdú, unes evocacions poètiques i morals, o si voleu una poètica de les emocions, que el decorat i l’interès de la Història pinta amb colors més definits. Per això tornem a dir que la feina de l’autor és exemplar.

 

Emili Teixidor

Cap comentari

Deixa una resposta