Pròleg a “Entrada lliure”, de J. Vallverdú


Pròleg a Entrada lliure, de J. Vallverdú

Lleida: Pagès Editors, 1993

per Pau Echauz

De vegades penso que una de les proves més concloents que ja mai no tornaré a ser un nen està en el fet que no he llegit mai cap novel.la de les moltes que Josep Vallverdú ha escrit per a la canalla. El mestre sabrà perdonar-ho. Em queda com una assignatura pendent que potser algun dia aprovaré si el meu fill me’l deixa de la seva biblioteca. Aquest home és un intel.lectual de moltes cares. Per a mi, però, el Vallverdú més autèntic és l’assagista.

Tinc aquesta sensació des que vaig llegir el primer llibre escrit per Vallverdú que em va caure a les mans, De Morera i Galícia a Guillem Viladot, i que curiosament en bona part està fet, com aquest, a partir de conferències que l’autor havia pronunciat prèviament. Vallverdú ha estat, i és, un gran conferenciant perquè li agrada molt xerrar, dialogar, explicar, difondre, divulgar… No oblidem que la pedagogia encara li interessa, i que està molt orgullós dels seus anys a les aules. Diguem també que Josep Vallverdú és un gran conferenciant perquè li agrada molt escoltar-se. Almenys aquesta és una de les conclusions a les quals arribo quan llegeixo Indíbil i la boira, per exemple. El protagonista inicia un diàleg amb si mateix per a preparar una hipotètica entrevista i aprofita per fer-se un repàs, examinar-se… per a passar una prova que finalment no es farà i que converteix l’examinant en examinador.

El passat més de juliol, Vallverdú va complir 70 anys. El vaig anar a visitar a l’Espluga de Francolí per preguntar-li que com ho veia. “Vull baixar una mica el ritme. He decidit escriure un llibre i mig per any. Vull més temps per a la reflexió”. L’escriptor aprofita, però, per ordenar tota la seva obra dispersa, repassant-la, seleccionant-la. Aquest llibre que tens avui a les mans, lector, és una petita joia que Vallverdú ha rescatat dels calaixos, textos que estan arxivats al costat d’innombrables articles de premsa –per cert, algú hauria d’estudiar el Vallverdú periodista-, originals de velles novel.les, alguna d’inèdita, pregons de festes majors, guions, etc… Són peces literàries pensades per a un auditori i alhora manuscrits on l’autor ha reflexionat sobre el seu entorn o sobre si mateix…

Aquesta passió pel diàleg, per la conversa –que ell s’encarrega que tingui l’alçada intel.lectual necessària- es basa –i crec que no sóc el primer a dir-ho- en la retòrica. La definició que el propi escriptor extreu de Plató i que llegireu en les primeres pàgines, és tota una pista sobre el que opina sobre aquesta qüestió. No he tingut la sort d’anar a classe amb el Vallverdú professor. He tingut el privilegi però de sotmetre’l alguna vegada a un interrogatori periodístic, i és en l’entrevista on el seu mestratge s’imposa gràcies a la seva forma de parlar, d’encadenar amb bellesa i lògica la resposta a aquell munt de preguntes que el periodista ha preparat. Amant dels clàssics, de la literatura medieval però també alhora traductor de novel.la negra, el background del nostre escriptor és realment fascinant i fascinador. Vallverdú ha estat un dels grans creadors d’opinió, un dels grans teòrics del pensament ponentí contemporani, potser l’últim gran retòric. Avui mateix és el més clàssic, -ha estat un model reconegut i respectat pels seus col.legues més joves- de tots els escriptors occidentals.

En les deu peces que componen Entrada lliure hi ha des d’assajos sobre la complexitat del món, a retrats força interessants sobre quatre ciutats que Vallverdú coneix força bé. La part final del llibre on reflexiona sobre el seu paper com a escriptor m’ha agradat força, pel seu to alliçonador. Recordo especialment la conderència Sobre l’escriptor perifèric, pronunciada a les aules de l’Estudi General de Lleida un matí de primavera, una anàlisi que és tot un memorial de greuges sobre la situació des que escriuen allunyats de la metròpoli. Són peces encara fresques per molt que estiguin allunyades entre elles cronològicment, plenes de la vitalitat intel.lectual que ja he dit abans trobes sempre quan t’hi atanses, sigui a ell personalment o a la seva obra.

El Vallverdú d’avui dia és per fi un escriptor normalitzat, allunyat de l’activisme cultural que per raons de força major va haver d’exercir amb voluntat i entusiasme. Ara viu dedicat exclusivament a la gran tasca de bastir i polir una obra diversa però coherent, brillant però equilibrada, fruit de la gran aventura d’escriure cada dia. Com ell diu, “una aventura que, com totes les que comprometen a fons la personalitat del primer que les viu, en aquest cas l’autor, és també una transfiguració, ua exigència de retrobament amb si mateix, una proposa de joc net, d’envit total”.

Celebrem aquesta Entrada lliure que ens regala el mestre. Una peça més d’aquest gran trentaclosques que és la seva obra.

Cap comentari

Deixa una resposta