Pròleg a “Garbinada i ponent”, de Josep Vallverdú


Pròleg a Garbinada i ponent de Josep Vallverdú

per Josep Varela i Serra

Quan s’ha volgut presentar la imatge d’un Josep Pla cínic i egoista, sempre he tingut present, per desmentir tal idea, aquell passatge de lesNotes disperses en què parla del cronista Ramon Muntaner.

Muntaner fou un home de sort: tingué una causa per servir –el nostre país en ascensió- i un rei de gran personalitat mentre visqué Jaume I.Si se’m permetés la immodèstia, diria que l’estil entusiasta, vehement, de la Crònica m’ha ajudat a comprendre la meva manera de ser. Jo també vaig ser un dia un home entusiasta (…) Però no he tingut tanta sort com Muntaner. Tot ho han enderrocat i destruït. L’entusiasme s’ha abolit i la flama antiga s’ha convertit en cendra”.

La immensa obra de Pla, però, desmenteix això que acaba de dir. Sota les cendres, en tot cas, hi hagué sempre, n’estic absolutament convençut, un foc encès, vivíssim i constant.

Quan reflexiono sobre la vida i l’obra de Josep Vallverdú em recordo d’aquests mots de Pla dedicats a Muntaner i a intentar fer-nos creure que l’entusiasme inicial s’havia esgotat. Perquè també Josep Vallverdú visqué “el nostre país en ascensió” –la SegonaRepública-,amb un líder de “gran personalitat mentre visqué” –Francesc Macià. Però tot, després amb la guerra civil fou “enderrocat i destruït”. És veritat que l’escriptor lleidatà, nascut l’any 23, era encara molt jove per ser capaç de copsar plenament allò que s’esdevenia al seu voltant, què significava aquell període d’exaltació catalanista. D’acord. Però segur que un noi tan intel.ligent i sensible com Josep Vallverdú, amb l’avi interessat per la política i el pare d’Acció Catalana, es devia amarar de l’essencial d’aquell ambient d’eufòria. I, per això mateix, penso que el xoc brutal del que representaren els fets inicials de la guerra civil i la repressió terrible de la postguerra devien impactar molt més el jove Vallverdú del que es desprèn de llegir els diversos fragments que hi dedica en els seus llibres, en especial en Indíbil i la boira. Potser algun dia arribarà el torn que Vallverdú ens acabi d’obrir de bat a bat les finestres d’aquesta seva habitació, que fins ara només ha entreobert

Però el que volia dir era això: que malgrat que ens digui en els seus llibres que a partir dels fets de la guerra tot ho veié amb “un tel d’escepticisme”, aquest tel ha estat molt prim. Perquè, si no, no s’explicaria tota la seva enorme obra, la voluntat tenaç d’escriure. O sigui que el desig de servir el país –l’entusiasme, en definitiva- ha triomfat en ell, per damunt de qualsevol actitud d’escepticisme o desmenjament. Dit d’una altra manera, també en Josep Vallverdú, sota les cendres que deixaren la guerra civil i els terribles anys posteriors, hi ha hagut sempre un foc molt viu.

En el caminar vital de Josep Vallverdú, hi hagué un segon cop de maça: el naixement del fill, l’Eloi, minusvàlid psíquic. Aquest fet està narrat en aquest Garbinada i ponent d’una manera clara i directa –típicament lleidatana, goso dir- i no és pas el menor dels seus atractius. I, a més, abandonant cauteles i reserves més presents en anteriors llibres, hi aboca moltes de les seves motivacions personals i ofereix un plus de sinceritat testimonial. És important que els mestres de vida –i ell n’és un- explicitin quines són les seves certituds, quins són els seus dubtes, per tal d’oferir als lectors elements de contrast per als propis dubtes i certeses.

D’altra banda, al temps que un testimoni personal, Garbinada i ponent és, com els anteriors llibres d’aquesta mena de Vallverdú, un testimoni de país. Les seves pàgines ens ofereixen un fresc, parcial però molt acolorit i autèntic, de com erala Catalunya dels anys cinquanta. La dificultat de la represa, la duresa de la lluita contra els intents d’aniquilació de la cultura catalana, hi són molt ben reflectits. O sigui que Josep Vallverdú ens fa, en ocasió del seu setanta-cinquè aniversari, el magnífic regal d’una visió personal, intensa i imtel.ligent, d’un període recent i apassionant de la nostra història col.lectiva. Ens ajuda així a omplir buits, a vegades lamentables, sobre el coneixement del nostre passat que tant hauríem de tenir present. Primer, per ser justos amb les generacions anteriors, amb tots aquells i aquelles que lluitaren per “salvar-nos els mots, el nom de cada cosa”; però, sobretot, perquè encara hi ha massa coses que estan agafades amb pinces…!

Com que bona part de Garbinada i ponent està dedicada als set anys de la seva estada a Sant Feliu de Guíxols, Josep Vallverdú acudí als meus orígens gironins per demanar-me de fer-ne el pròleg. “Com que tu ets originari d’aquelles terres…”, argumentà. Res no em podia complaure més. Perquè si bé, curiosament, també foren set els anys que vaig ser en terres gironines abans de venir cap a Lleida, l’any 50, amb Josep Vallverdú hi ha força més coincidències que aquesta. Des de la dèria de confeccionar fitxes cinematogràfiques fins a haver fet d’infermers de les nostres mares respectives. I d’altres que ara no vénen al cas, malgrat que sí que m’agradaria explicitar aquí algunes coincidències en especial.

En primer lloc l’admiració profunda per Gaziel. Penso, com Vallverdú, que l’obra d’Agustí Calvet, Gaziel, és excel.lent i mereixedora d’una difusió més gran. Potser sí que les Meditacions en el desert podem semblar dures i desencarnades, però quina lucidesa no hi ha en les seves reflexions! En Península inacabada, per exemple, quan en un somni Prat dela Riba s’apareix a Gaziel i li explica les causes de la derrota a Catalunya a la guerra civil: “Sempre que uns constructors comencen la casa per la teulada s’esdevé el mateix: quan més forta sembla, s’enfonsa. Què era aquella folla il.lusió de conquerir el món sense haver començat per conquerir-nos a nosaltres mateixos?”.

També comparteixo amb Josep Vallverdú la seva preocupació pel desconeixement que de Lleida té la resta de Catalunya. Aquesta és, per desgràcia, una qúestió no resolta com tampoc no han deixat d’existir les esbiaxades intencions d’aquells qui sempre que poden critiquen Barcelona. Hi ha una frase de Vallverdú que em sembla definitiva sobre aquesta qüestió: “A Barcelona hom comença a entendre el sentit dela Història”. Excel.lent. Però, per un altre cantó, també és cert que Barcelona hauria de fer més esforços per acostar-se a la resta del país. Es tracta de ser capaços d’arribar a un equilibri en la doble direcció: Catalunya necessita de la seva capital, Barcelona, sense la qual esdevindríem ràpidament molt poqueta cosa i, reciprocament, Barcelona necessita de la resta del país per no convertir-se en una aglomeració inhumana i sense sentit.

Finalment, m’admira de Josep Vallverdú la seva profunda i natural catalanitat. En un dels seus llibres explica la visita que va fer amb l’historiador Jaume Vicens Vives a l’església de Santa Maria de Balaguer. Resulta que anaven recorrent els diversos indrets de l’església i la vigilant que els acompanyava, desitjant fer-se la simpàtica amb els visitants a qui ella ja creia haver filat, comentà en arribar als noms de les sepultures escrits en català: “Ja ho veuen, com està escrit! Abans eren molt catalanistes…!”, i llavors Vicens Vives es girà en rodó i saltà: “No senyora, eren catalans i prou!”

A mi, aquesta anècdota m’ha semblat sempre colossal. I sovint penso que ens sobren catalanistes i ens falten catalans! Sí que puc dir que a mi Josep Vallverdú m’ha semblat sempre de les persones que són catalanes i prou. Con n’és, de bonic, de rastrejar en les planes deGarbinada i ponent les proves de com posa en pràctica, aquí i allà, ara i adés, la seva fidelitat natural a la terra! Aquest fil conductor amara tota la seva obra i és això el que fa tan entranyable per a tots nosaltres la figura del nostre escriptor, ambaixador de Lleida arreu, com se l’ha descrit.En un article que ha escrit a la premsa local de la capital de Ponent, en ocasió d’un monogràfic que se li ha dedicat, Josep Vallverdú mateix ha escrit un article per explicar-se que encapçala amb aquestes dues paraules: “Compromís i paciència”. Em sembla un magnífic resum de tota una vida i una obra, que esperem més llarga, en tots els sentits.

Josep Varela i Serra. Lleida, juliol de 1998

 

Cap comentari

Deixa una resposta