Pròleg a “L’aire del realisme”


Pròleg de Joaquim Carbó al volum XIè de l’Obra Completa

No és la primera vegada que tinc el goig d’ocupar-me de l’obra de Josep Vallverdú. En la meva aportació a la Miscel•lània que li va dedicar l’Institut d’Estudis Ilerdencs (Lleida, 1987), vaig escriure en relació a Festa Major: «Una primera part de contes calents, vius, emotius, realistes, presentats amb una redacció impecable, sense cap mena de concessió ni estovament: les coses són com són i no hi ha res a fer.» De moment, no he canviat d’opinió, com tampoc no ho he fet respecte L’home dels gats, cosa que ara em permetrà de reproduir gairebé íntegrament les impressions que vaig publicar a Urc (núm. 8 – Hivern 1993).

Marta i Miquel és una narració curta, un conte d’aquells que arriba als infants gràcies a l’ajut d’algun adult que ha tingut la sensibilitat de pensar que, com a primer pas per acceptar-los, respectar-los i estimar-los, els petits han de saber que «hi ha nens que sempre seran nens», segons definia Josep M. Espinàs a Cavall Fort (núm. 53 – Octubre 1965). La Marta, que és una nena que sempre serà nena, sent una joia infinita quan pot ajudar en Miquel, un noiet que «belluga molt el cap i les mans, i jo diria que tot el cos. I encara més: qui el veiés per primera vegada tindria por que en Miquel no caigués a terra, perquè sempre sembla que no se sostindrà dret». La Marta, que no entén ni entendrà tantes coses que semblen elementals als infants de la seva edat, «ha descobert que pot sortir d’ella mateixa» i ajuda en Miquel a posar-se la bata, li dóna la mà quan el camí es fa més difícil i l’estimula a barrejar colors a l’hora de pintar. I quan per raons familiars el pares d’en Miquel canvien de domicili i els dos amics s’han de separar, la nena no recuperarà la seva estabilitat fins que a la parada de l’autobús no aparegui un altre nen que la necessiti per a pujar l’escaleta, buscar un seient o fer qualsevol activitat escolar.

Josep Vallverdú va guanyar per segona vegada el Premi Folchi Torres amb En Roc drapaire, una novel•la que va presentar M. Antònia Canals, directora de Ton i Guida, una escola modèlica d’un dels suburbis més marginats dela Barcelona dels anys setanta, els alumnes de la qual n’haurien pogut ser molt bé els protagonistes.

En Roc ila Claraja tenen deu anys i encara no saben què és anar a escola perquè al barri no n’hi ha. Ells, junt amb els seus amics i parents, infants i adults, viuen en un camp obert que s’ha poblat de barraques sense cap mena de servei: ni aigua, ni foc, ni llum… Cada matí, el noiet ha d’arribar a primera hora a la font, abans que hi hagi cua, per a omplir d’aigua les dues galledes que traginarà costa amunt. Després de rentar-se i d’esmorzar el que bonament li ha preparat la mare, que fa feines per les cases, en Roc anirà a casa d’en Tano, el drapaire amable i bon jan amb qui, a cavall d’un tricicle que costa quart i ajuda d’engegar, recorreran els carrers de la ciutat per comprar ampolles, papers, ferros, mobles i tota mena d’andròmines que encabiran en un tronat magatzem esperant que algú o altre senti la necessitat de comprar-ho.

Hi ha una galeria de personatges molt ben dibuixats, més pobres que una rata i tocats amb la vareta màgica de la bondat. Grans i petits són gent amb sentiments primaris que sap què és la solidaritat sense que ningú no els ho hagi ensenyat. Si els més petits fan alguna trapelleria, és tan o més innocent que les de qualsevol nen de la seva edat; la majoria ha hagut d’acceptar, de grat o per força, moltes més responsabilitats de les que els corresponen.

El to general del llibre és amable, malgrat la duresa de les condicions de vida dels protagonistes. Hi ha, també, algú sense escrúpols, però els altres s’encarreguen, en l’aventura que els relaciona i caracteritza, de fer-lo passar per la pedra. Això no exclou matisos de crítica social com quan en Patilles comenta, en relació amb els detinguts que surten de la presó sota fiança: «Pagant, eh? Així, un pinta que sigui ben ric pot fer el que vulgui, que de moment se n’anirà a dormir a casa. I el que és pobre, que el bombin!»

Tal com toca, el llibre acaba bé. No s’hi val a portar la desesperança als lectors de deu anys. N’hi ha prou amb inquietar-los i fer-los saber que no tot són flors i violes i que si ells tenen la sort de tenir llibres, anar a escola, jugar, riure i, sobretot, menjar calent cada dia, n’hi ha d’altres que de tot això no en saben res. I que no és just que sigui així. Obrir-los els ulls a la injustícia és una manera de preparar-los a ser més autènticament humans.

Publicada fa més de vint anys, L’home dels gats és una novel•la que només podia haver escrit algú que conegués de prop la duresa de la vida a muntanya i el caràcter aspre d’una gent ferrenya arrapada a una terra en què la supervivència exigeix una lluita violenta i poc agraïda.

És evident que les coses han canviat força. Molts dels pobles com aquest Tolarc, tan ben descrit, s’han despoblat del tot o bé han millorat sensiblement gràcies als camacus que, procedents d’atrafegades ciutats, han reactivat els gremis de la construcció amb la reedificació de cases mig enrunades.

Vint-i-cinc anys endarrere, aquests reductes tan mal comunicats eren habitats pels últims éssers que es resistien a fugir cap al pla esperant un miracle que els ajudés a solucionar els seus problemes. Les velles i asmàtiques camionetes com la d’en Manuel —en deien «rúbies», si la carrosseria es reforçava amb fusta— han deixat pas a vehicles tot terreny que ara circulen pels camins de sempre, millorats, o per d’altres de nous en perfectes condicions, sobretot si poden portar a blanquíssimes pistes d’esquí.

En Felip, el misteriós home dels gats, s’obre camí a Tolarc amb el treball manual. I, només afegint-hi una gran tenacitat, serà capaç de millorar la vida del poble. Però això només ho aconseguirà donant la cara i demostrant en cada moment que és més llest, més decidit, més desinteressat i, sobretot, més fort que els altres. Ni quan es presenta una situació límit, amb una vida humana en joc, no voldrà recórrer a la seva superioritat intel•lectual i econòmica perquè, després d’enlluernar els vilatans, mai més no podria coincidir-hi en pla d’igualtat. Així, presenta batalla amb les mateixes armes, que serà l’única manera de merèixer allò que pretén guanyar des del primer moment: el respecte i l’amistat dels altres.

Es tracta, potser, d’una novel•la ecologista avant la lettre, sense fer el llepafils a l’hora d’exposar la lluita constant de l’home per adaptar-se a la terra. Si bé en Felip té un feble pels gats, i s’indigna quan comprova que una bruixa remeiera és capaç d’escapçar-los la cua per a les seves pràctiques, no dubta a integrar-se en la persecució del senglar ni a abatre un arbre per fer llenya. I té el cap prou clar per a no deixar-se influir per la superstició d’uns veïns que confien encara en beuratges màgics i imposicions de mans, i s’esforça per traslladar un ferit a l’hospital.

En Felip, que junt amb el paisatge és l’autèntic protagonista d’aquest llibre, no és de cap de les maneres l’àngel simbòlic que podria deixar el record benefactor del seu pas per fondre’s i desaparèixer després, enllestida la seva obra. No. En Felip, procedent de la terra baixa, influeix decisivament en la vida d’aquell poblet de muntanya amb la seva presència i, sobretot, amb la seva permanència.

Una novel•la d’aventures dura i atractiva, que es manté tan àgil com quan es va publicar, signada amb la marca de fàbrica d’en Josep Vallverdú, sempre en primera línia i en plena forma. I amb un final esperançador, que és l’única concessió que es permeten els escriptors que fan dels llibres per als nens una eina per a engrescar-los a llegir amb naturalitat.

A l’última pàgina d’Els genets de la tarda hi ha dues dates: Puiggròs, 1970 i l’Espluga de Francolí, 1991. Això significa que la primera redacció de la novel•la va restar vint-i-un anys inèdita. Si s’hagués publicat en el seu moment, s’hauria anticipat a la moda de les pel•lícules americanes «amb moto», tipus Mad-Max, un tema present tant en la literatura com en el cinema posterior en què es presenta una violència juvenil desfermada a càrrec d’uns rebels sense causa que fan mal per plaer i sadisme.

L’arribada d’un grup de motoristes salvatges al cul de sac d’una carretera, únic accés a un poblet fàcil d’incomunicar amb la destrucció de la centraleta telefònica, permet explicar l’actitud dels violents gairebé com si fossin una sola persona, ja que fora d’en Marc, capaç de fer mal pel seu compte, els altres s’adapten a les consignes i exigències del cap, un tal Doc que els mou al seu caprici, tant quan els empeny a atemorir, destruir i trencar, com quan decideix que ja n’hi ha prou.

Però allà on la prosa de Vallverdú es mostra més aguda i incisiva és quan fa la radiografia dels habitants del poble, una gent que mostra la seva grandesa i la seva vilesa davant una situació límit. La crueltat gratuïta dels assaltants, l’únic botí dels quals és sembrar la por, envilir i humiliar les seves víctimes, troba l’adequat contrapunt, ric en cada un dels casos retratats, en un calidoscopi d’actituds que passen per tots els registres de la condició humana. Atrapats d’una manera imprevista, individualment, amb escassíssimes possibilitats de plantar cara, no n’hi ha cap que tingui una reacció heroica: el que cal, només, és salvar la pell. L’única excepció és la d’una família que té armes de foc i decideix defensar la integritat de la seva llar, una acció que no s’estendrà per a ajudar els veïns.

L’objectiu d’aquests nous vàndals s’aconsegueix: després del seu pas, serà molt difícil tancar les ferides que s’han produït al poble, tant materials com morals. Per a algunes de les víctimes, les coses ja no seran mai més com abans.

Heus ací quatre títols més de Josep Vallverdú que cal afegir a la valuosa llista d’aquesta Biblioteca. En tots quatre el nostre autor demostra la seva personalitat per a definir personatges, paisatges i conflictes, i la seva sensibilitat a l’hora d’enfocar-los cap a públics ben concrets. Per incrementar la rica varietat de la seva obra, l’autor ens posa en contacte amb quatre temes ben diferents: la solitud de qui s’aïlla per pròpia voluntat; la pobresa del subproletariat en una postguerra massa llarga; la disminució psíquica i una mena de rebel•lia absurda i cruel que porta a la violència per la violència.

En els tres primers títols esmentats hi ha un alè d’esperança, un gran interès per demostrar a través de l’acció i l’actitud dels personatges que el treball en comú i l’ajuda mútua són elements imprescindibles perquè la humanitat avanci i progressi. El mateix resultat es pot extreure del darrer títol, ja que la impossibilitat d’exercir aquests valors és el que augmenta la tragèdia col•lectiva d’un poble ultratjat.

La recopilació de l’obra de Josep Vallverdú dedicada als infants i als joves en aquesta excepcional i monumental Biblioteca el confirma com a degà de tots els que hem dedicat algun esforç en aquest camp. Que sigui per molts anys!

Joaquim Carbó

Cap comentari

Deixa una resposta