Pròleg a “Rovelló”


Pròleg de Joan Triadú a Rovelló

 

Tens a les mans, lector, un llibre alegre, àgil i de bon llegir. Sembla que la vivacitat del protagonista s’hagi encomanat a totes les pàgines i les hagi convertit en un bellugueig constant i en una música esgrescadora, d’aquelles que fan moure les cames i fan ballar la gent només de sentir-les. Jo també m’he sentit engrescat des que he començat a llegir, i ja no he parat fins a l’acabament.

Això només ho pot aconseguir un bon escriptor, el qual en aquest cas havia de tenir tres condicions: conèixer bé el català, o sigui la seva llengua; estimar la gent que ens envolta, amb tot el que la gent té al seu voltant, com les cases, els pobles, les eines, la terra i la vida que s’hi fa; i agradar-li molt d’explicar coses, amb el goig d’explicar-les i de fer-se entendre. Es veu ben bé, doncs, que Josep Vallverdú les té aquestes condicions. Ho veureu tot seguit, sobretot si ja sabeu una mica de llegir, que vol dir que no us entrebancareu pas quan sortirà una paraula que no sabreu ben bé què significa, sinó que ja us haureu adonat que hi ha un vocabulari al final del llibre que explica moltes paraules i també us haureu adonat que el sentit d’una paraula ens el diuen, moltes vegades, les paraules que formen la frase o tot el tros que llegim, abans i després de la paraula ( o sigui el que s’anomena el “context”, és a dir, el text que acompanya la paraula que ens fa falta o que no entenem bé), i que, de moment, si no ens volem aturar i buscar al diccionari o al vocabulari, ja podrem continuar. Però Josep Vallverdú no us ha pas de donar gaire feina, perquè se sap bé l’ofici i no diu mai una cosa per altra ni n’hi posa de més. És un escriptor de Lleida, però no sols de la ciutat, d’aquesta ara ja gran ciutat, capital de la terra ferma, sinó també del camp i dels treballs i la vida de la terra. Dit d’una altra manera: és un home molt instruït, és un professor i un escriptor però alhora toca de peus a terra. Per això aquest llibre del simpàtic Rovelló és un llibre de coses que poden passar, d’aventures que poden ésser reals, i no ens enganya en res.

Va molt bé que llegiu un llibre que digui la veritat. La poesia i la fantasia són veritat si nosaltres volem. El Rovelló, si volem existirà, perquè de fet hi ha gossos com ell i passen coses, als gossos, com les que veureu que li passen al Rovelló. Per això arribem a fer com si fossin nostres les coses que s’empesquen els nostres escriptors, de tan reals com són aquestes coses i per molt inventades que siguin. El llibre et diu la veritat perquè la gent que hi surt no són sinó com la gent que tens al voltant, entre la qual hi ha qui estima els gossos o els respecta, com en Llisot, o qui és esquerp, però en el fons no tant, com la tia Nyera; però hi ha també qui enganya, qui agafa pel coll amb un cordill els gossos o els tanca a les fosques o els posa un morrió. De més a més, el Rovelló, que de primer no sap on va ni coneix cap mal, aprèn de defensar-se, si cal atacant, i fa de gos de cacera i de gos que va pel bosc i caça pel seu compte. És un animalet, una criatura posada en aquest món. No és un nen, perquè un nen esdevindrà un home i sabrà estimar d’una altra manera, com fa el mateix Llisot quan és gran, mentre que el Rovelló serà un gos sempre.

Però a la nostra literatura el Rovelló ja té el seu lloc, perquè Josep Vallverdú, amb el seu treball i divertint-s’hi, n’ha fet un llibre. Ara només cal que et diverteixis tu, com he fet jo, tot i que ja sóc molt lluny de la infància, i que hi pensis després, com un bon record i sempre el retrobaràs, igual com el primer dia, a les mateixes pàgines.

Només volia dir-te això, petit lector: estic content per tu.

Joan Triadú


 

Cap comentari

Deixa una resposta